Joan F. Mira | El Temps | 09/02/2010   

El país dels immigrants, 1

He seguit amb atenció, i amb un disgust creixent, aquesta història (poc aclarida, i espere que aviat superada) que ha protagonitzat, segurament sense esperar-ho i certament sense desitjar-ho, l’antiga ciutat de Vic, que tant estime, i que ha sigut durant tants anys model d’acolliment de poblacions noves i diferents. Una iniciativa municipal, possiblement mal calculada, ha produït un seguit d’acusacions infamants, molt especialment a la premsa espanyola, que la ciutat de cap manera mereixia. Òbviament, el “nacionalisme reaccionari català”, o la “dreta xenòfoba catalana”, sembla que eren els culpables del projecte municipal finalment abandonat. A Madrid, com és habitual, no es priven de res a l’hora de mirar el bri de palla en l’ull del veí. Vic, per tant, per culpa del “nacionalisme de dreta”, seria, segons un eminent intel·lectual cultíssim que escriu al diari més important i liberal d’Espanya, exactament com l’Alemanya dels anys trenta. Valga’m Déu, on pot arribar el prejudici, la bestiesa, i el desconeixement de la realitat: què en sabien ells, de Vic, de la seua història, i de la llarga història catalana d’acolliment i d’obertura? Però mirem de situar la matèria en un context més ample en el temps i en l’espai. La història recent d’Europa no és una història de rebuig i de tancament, de societats estàtiques i bloquejades, sinó de molt importants moviments interns de població, i d’extensos processos de contacte entre migrants i “societats receptores”, amb llengües, models i codis culturals diferents. Els resultats d’aquesta història han estat formes diverses d’assimilació en una primera etapa, i d’integració més o menys reeixida i confortable en la segona: “assimilar” els nouvinguts (assimilar significa “fer semblant”...) és un procés d’aproximació que es pot dur endavant, per exemple, a través de l’escola, de l’aprenentatge de la llengua, de la participació en la vida cívica i associativa; però “integrar”, és a dir fer que a tots els efectes formen part d’una mateixa societat o d’una mateixa cultura, de quina manera es pot fer?, i es pot dur a terme sense des-integrar la identitat d’origen dels immigrats? No és una pregunta de fàcil resposta.

El problema és si ara mateix, i sobretot a partir d’ara mateix, aquells processos històrics europeus d’assimilació i d’integració són repetibles. La resposta és que probablement no, o almenys no amb els resultats que aquests processos havien tingut fins a mitjans del segle XX, quan, per exemple, els italians o polonesos a França, o els seus fills, van esdevenir perfectament francesos, i els aragonesos o gallecs a Catalunya perfectament catalans. El resultat, abans, era la renovació de la societat receptora com a societat bàsicament homogènia, però amb els nous elements integrats com a part d’un tot únic que potser s’ha fet així més complex i més ric. El resultat, ara, i amb tota probabilitat en el futur, ja no podrà ser el mateix, i aquesta és una posició perfectament realista, prescindint de consideracions ètiques o ideològiques. Perquè la distància cultural, en el sentit més profund i antropològic, entre immigrants i país receptor, és ara, en molts casos, immensament superior a la d’etapes anteriors. Hi ha formes de cultura (religió inclosa), també “immigrades” que sovint, simplement, són difícil de fer compatibles amb la llei del país receptor. La llei del país, que és cultura, ¿pot imposar o no als pares d’una família turca resident a Alemanya, o marroquina resident a Catalunya, que reconeguen a les filles els mateixos drets i llibertats que legalment posseeix qualsevol filla de qualsevol família europea en el mateix territori? En aquest cas hi hauria per part de les joves immigrades un “dret a l’assimilació” –dret a ser considerades iguals que les altres joves alemanyes, catalanes o europees en dimensions tan profundament culturals com l’autonomia personal, les relacions intrafamiliars, el matrimoni– que estaria segurament per damunt del “dret a la diferència”. Què cal fer, doncs, quan la “diferència” és en realitat una rigorosa limitació del que, per a qualsevol ciutadà del país d’acollida, serien simplement drets elementals? El dret a la llibertat personal, per exemple. I a la llibertat religiosa o a la llibertat moral. Acceptar la no-assimilació o la no-integració, com a model desitjable, pot ser un projecte carregat de trampes i perills.

Aquest article continua ací