Joan F. Mira | Avui | 28/01/2010   

Llegir Heròdot

Llegir Heròdot no és, de cap manera, repassar fantasies ingènues d’un viatger grec de fa prop de vint-i-cinc segles: és tornar als fonaments primers de nosaltres mateixos, els europeus, en tant que gent que hem heretat i hem desenrotllat una certa manera de veure el món i d’entendre la vida en societat. Llegir Heròdot és tornar a conviure amb els primers que observaren el món amb ulls curiosos, crítics i reflexius, i els primers que entengueren, també, que la llibertat és mare de moltes bondats. Heròdot no es dedicà únicament a recollir informacions infinites, a contar-nos històries vingudes d’extrem a extrem del món que ell coneixia: es dedicà també a pensar, a buscar explicacions, a comparar, i a traure’n algunes conclusions molt importants. Per exemple aquesta: “Els atenesos, doncs, van anar a més; és evident que la isagoria és una important possessió, no per un sol motiu sinó en tots els aspectes: si els atenesos, quan vivien sota la tirania, mai no van superar en afers de guerra aquells que els envoltaven, en quedar lliures de tirania esdevingueren, de molt, els primers. Tal cosa palesa que, oprimits, actuaven amb deliberada inoperància, com l’esclau que feineja per a un amo; mentre que, un cop alliberats, cadascun es va afanyar a treballar per ell mateix”. Isagoria, ens recorda el traductor, vol dir “igualtat d’expressió pública”, i Heròdot la considera fonament fins i tot del poder militar. Una petita idea, potser, però amb resultats revolucionaris ja pels segles dels segles, fins als segles nostres. I ens ho explica Heròdot, per primera vegada en la història. Ens ho pot explicar —això i una infinitat de fets i de reflexions— perquè, a més de ser intel·ligent, curiós i bon escriptor, Heròdot era grec.

El fet, potser miraculós i en qualsevol cas del tot extraordinari, és que en algun moment, en un lloc del Mediterrani oriental, un petit poble insignificant —¿què eren, al costat de Babilònia, de Pèrsia o d’Egipte, aquells mariners pobres, pagesos de terra eixuta, artesans?, devia pensar Heròdot, tal com pensem ara nosaltres—, va decidir dotar-se d’assemblees on el debat seria obert i lliure, on hi hauria discursos i posicions contràries, i el vot que ho resoldria. Una novetat ben perillosa, un principi destructiu, si no hi ha al mateix temps la convicció de formar entre tots una comunitat, un cos polític, i si al costat del principi de ciutadania no hi ha també un sentiment de philia, d’amistat, que és un principi tan clàssic, tan hel·lènic i tan oblidat. És cert que, a Atenes i a les altres ciutats gregues, uns eren més iguals que altres, que les dones, els forasters i els esclaus no podien parlar a l’assemblea, ni votaven, ni eren part de l’Estat. Però la idea ja estava inventada, funcionava, i això és el que compta per damunt de tot: era el nostre futur. Cosa que Heròdot no podia saber, i que nosaltres no podem oblidar. La ciutat, o la comunitat, o la polis com a espai de la ciutadania, va ser un invent grec, potser el més gran de tots, del qual vivim encara. Per als grecs de la polis, l’essencial de la vida d’un home —d’un ciutadà lliure, evidentment— no era el treball ni els diners, ni les cotitzacions de la borsa ni els bancs ni l’empresa, sinó la vida política: un home es mesurava amb els altres a la plaça, pels debats a les assemblees, per la conversa als banquets. Això vol dir que tot l’interès de la vida, el que fa la dignitat del ciutadà, i de la persona, és justament allò que no és utilitari. També per als romans, almenys per als del bon temps republicà, comptava més l’otium que el negotium. En qualsevol cas, els romans van fer molts més negocis que els grecs: un ric a Roma era un ric de debò, sovint fastuosament ric, impúdicament ric, com un ric de Babilònia. Un ric a Atenes feia una vida modesta, en una casa poc decorada i quasi sense mobles. És una diferència, i sovint pense que, en això, som més romans que atenesos, o almenys ho volem ser. No sé què hauria dit Heròdot dels romans ja rics i poderosos d’alguns segles més tard, si els hagués visitat.

Per als grecs, explicava Jean-Pierre Vernant —un dels tres o quatre hel·lenistes més intel·ligents del segle XX—, el fet que cada artesà siga especialitzat, que un faça sabates, un altre escuts i un altre àmfores i gerres, demostra precisament que la divisió del treball no pot ser el fonament d’una societat. Perquè el fonament de la societat és allò que els homes tenen de semblant, no la diferència. Per tant, allò que ha d’unir els homes és el que mostra Protàgoras, en el diàleg de Plató, quan explica el que va passar en el moment de la creació de les espècies. Prometeu, i el seu germà Epimeteu, es van encarregar de donar a cada espècie animal la forma, les qualitats i les forces que l’han de caracteritzar. Cal procurar que aquestes qualitats s’equilibren: si donaven a un animal força i grandària no li donaven velocitat, si era més fràgil seria també més veloç per poder escapar i subsistir. Al final van formar els homes, i ja no els quedaven prou qualitats i prou força per repartir. L’home quedà desemparat, i per tal d’evitar que l’espècie humana desaparegués a causa de la seua fragilitat, calia donar a cadascú un saber tècnic per compensar les deficiències. L’home és sensible al fred: farem filadors i teixidors. Té els peus delicats: crearem sabaters. Pateix la intempèrie: farem fusters i obrers de vila. I així, intercanviant els seus productes, formaran una societat. Però no funcionaria, perquè cadascú s’ocuparà dels seus afers, disputaran, es barallaran, aniran a la ruïna. Zeus s’adona del desastre, i per posar remei a la catàstrofe envia Hermes com a remei i salvació. Hermes portarà als homes el sentit de l’honor i de la justícia, i a partir d’això els homes podran constituir la ciutat: no perquè posseeixen els sabers tècnics, sinó perquè tenen la mateixa idea del que és just i honorable. Una idea que, per cert, ja tenia ben definida Homer, i l’atribueix als seus herois, que difícilment podríem considerar ciutadans. Però amb el pas dels segles, pareix que l’hem perduda, aquesta idea comuna. I així ens trobem ara mateix, esperant que Hermes torne. Precisament aquesta idea està en el fons de l’escàndol d’Heròdot quan observa que els perses de rang inferior s’abaixen i es prosternen davant dels de rang superior, cosa que un grec mai no faria. I cosa que els romans de l’imperi tardà van reimportar d’Orient, i nosaltres hem heretat en tants rituals monàrquics i religiosos. En cap país oriental no era pensable aquella isagoria de què parlava Heròdot, ni cap dels conceptes que s’hi relacionen.

Ara mateix, Heròdot el podem considerar com a etnòleg fundacional, com a fundador de la literatura de viatges, com a definidor —pel mètode comparatiu— dels trets inicials de la nostra civilització. Però sempre serà, sobretot, el Pare de la Història. Un historiador, ara mateix, és un professional que consulta els arxius o les hemeroteques, llegeix llibres escrits pels col·legues, i quan té recollit material suficient escriu ell mateix llibres o articles, i envia comunicacions als congressos. El fundador de la història com a forma escrita, com a disciplina i com a actitud davant dels fets del passat, era un bon home que menjava pa amb formatge i olives, i que es passà la vida voltant per camins i ciutats preguntant i informant-se, prenent notes no sabem ben bé com, o retenint-ho tot en la memòria, i en acabat va escriure una obra prodigiosa, com mai no se n’havia escrita cap, sobre les guerres que els perses van fer contra els grecs, inclòs el detall, ara de moda al cinema, dels tres-cents espartans de les Termòpiles. Heròdot, pare de la història i de l’etnologia, va fer allò que abans d’ell no havia fet ningú: voler saber què havia passat, conèixer els pobles i els protagonistes, informar-se dels fets, i després posar tot això per escrit. Escriure per salvar la memòria. Heròdot, tal com recorda Ryszard Kapuscinski —potser el gran cronista herodotià del nostre temps—, “ja cap a la tardor de la vida decideix d’escriure un llibre, perquè s’adona que ha recollit un munt d’històries i d’informacions que es perdran sense remei si les confia només a la memòria i no les posa per escrit: la lluita eterna de l’home contra el temps, contra les fallades de la memòria, aquesta facultat efímera i propensa a quedar-se en blanc, a esvanir-se. El concepte de llibre, de tota mena de llibres, va nàixer d’aquesta lluita. És per això que els llibres són tan duradors, gairebé eterns. Perquè l’home és conscient —i a mesura que envelleix ho acusa cada vegada més— de la feblesa i la volatilitat de la memòria, s’adona que, si no enregistra la seua saviesa i la seua experiència en alguna forma perdurable, el que duu dintre seu perirà. És per això que tothom vol escriure un llibre: els cantants, els futbolistes, els polítics i els milionaris. I si no ho saben fer o no tenen temps, ho encarreguen a un altre. Tant més que escriure un llibre no sembla una gran proesa. Els que opinen així poden citar Thomas Mann, segons el qual «l’escriptor és algú que, a l’hora d’escriure, té més dificultat que els que no ho són»”. Això escriu Kapuscinski, recordant que la història —començant amb Heròdot, continuant amb el grandíssim Tucídides, que n’era ben conscient— es va inventar per salvar la memòria dels fets. Tal com abans, d’una altra manera, s’havia inventat l’èpica: perquè la gent del futur en tinga coneixença.

El cronista i viatger polonès, com Heròdot el grec, era un home que eixia de casa, que corria pel món preguntant i mirant, era el contrari de tants escriptorets, politiquets i intel·lectualets de tants països —i del nostre també—, que no veuen ni entenen ni saben més enllà d’una curta frontera. D’una curta frontera en l’espai, o en el temps. L’escriptor viatger polonès, recordant Heròdot i el sentit de la història, defineix com a provincià aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix un significat excessiu, universal. Jo el  definiria potser d’una altra manera, però tant se val. I a continuació escriu: “Però T.S. Eliot adverteix contra un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial: «A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianisme que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai: un per al qual la història és simplement la crònica dels ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats; un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser provincians junts, i els que no s’acontenten de ser provincians només poden esdevenir ermitans»”. Això pensava Eliot el 1944, i han passat més de seixanta anys, i és molt pitjor. Llegir Heròdot, ara mateix, pot ser la millor vacuna contra aquesta malaltia que ens tanca l’horitzó, ens condemna a la ignorància, i fa impossible que puguem entendre qui som i d’on venim. Venim dels grecs.

Pròleg a l'edició dels nou llibres d'Heròdot publicada per La Magrana, traduïts per Rubén J. Montañés. Reproduït al suplement "Cultura" de l'Avui