Joan F. Mira | El Temps, núm. 1353 | 18/05/2010 
 Els humans som humans, i no uns animalets com els altres, en primer lloc i per damunt de tot perquè tenim paraula i perquè tenim memòria feta de paraules. Si en el principi era la paraula, in principio erat verbum, tal com recorda la primera ratlla de l’evangeli de Joan, aquesta paraula ha de ser preservada si volem preservar també la nostra humanitat. Preservada en la transmissió oral i, si pot ser, preservada com a paraula escrita, en pedra, en fusta, en pergamí o en paper. O qui sap si, d’ara endavant, preservada també dins de màquines prodigiosament ordinadores que tot ho guarden, tot ho classifiquen i tot ens ho poden tornar en cada moment. No és cap recurs ocasional ni cap elogi professional desmesurat afirmar que els conservadors de la paraula escrita, des que l’escriptura es va inventar en uns llocs o en uns altres de la terra, són i han estat també els preservadors de la memòria comuna dels grups humans que en diem pobles, ciutats, països, o civilitzacions senceres. El document, així, és també i sempre el monument: aquella cosa que ens recorda i que ens preserva per al futur, la que fa que el passat no s’esborre i desaparega, i amb ell desaparega també tota la història i la memòria. Perquè si no som memòria, no som res. Si el venerable senyor René Descartes haguera estat escriptor en comptes de filòsof, hauria afirmat sense dubte, fundant la literatura moderna: “Je me souviens, donc je suis”. No ho va escriure, però tant se val: la primera veritat, i potser l’única, que podem afirmar sobre nosaltres mateixos és que existim perquè durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament puntual de cada instant. Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l’any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un “jo pense” només present i puntual, sinó per un record: jo me’n recorde. I si algun dia, per alguna raó que habitualment no serà literària sinó històrica, podem o volem parlar dels qui ens han precedit en el temps (saber qui eren i com eren, saber què van fer i quina vida vivien), ho podrem fer només si rescatem i aprofitem els documents que van deixar, orals o escrits, tallats en pedra o pintats, i sobretot si aprofitem els textos on es preserven els seus fets i paraules, en tauletes d’argila, en pergamí, en papir o en paper: la incorporació del passat al present, la transformació de la història en memòria, és quasi inevitablement un treball de pesca en la mar infinita dels arxius.
Que són el lloc privilegiat on es preserven els materials de la memòria escrita, la qual abans de ser memòria és només informació, només un text o una sèrie de xifres, potser només un material en brut. Però en aquest material que l’arxiver guarda, ordena, conserva, aprofita i fa assequible, hi ha la substància que ens permetrà fer durar el present mentre es transforma en passat: que ens permetrà convertir en present compartit, en memòria comuna, allò que rescatem del temps passat. I permetrà repetir el procés en el futur, quan el nostre present serà passat. Sense l’arxiu, sense una forma o una altra d’arxiu, antic o modern, en prestatges plens de lligalls i de carpetes –o, a partir d’ara, en les entranyes electròniques–, la història no seria possible, o almenys la història tal com l’entenem els fills d’Heròdot i de Tucídides: no una sèrie de mites, no les faules orals, sinó la relació i l’explicació dels fets passats. Que, quasi indefectiblement, han de ser fets escrits, conservats, preservats en aquells llocs de la memòria que en diem arxius. Explicava jo coses com aquestes fa pocs dies, inaugurant unes Jornades professionals dels arxivers valencians, i tenia la sensació de no trobar-me entre tècnics de documents i papers, sinó entre persones amb una funció més important: entre professionals que comparteixen amb l’escriptor la condició de conservadors de la memòria.
Segona part d'aquest article
|
