Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1363 | 27/07/2010   Imprimir

La bota de l'holandès

Quan jo era un jove amb poc de seny (ara no en tinc gaire, però no sóc tan atrevit), un dia vam entrar un amic i jo en un bar, vam demanar un cafè a la barra, i vam mirar un moment la televisió del local, ple de gent, on transmetien un partit de futbol que devia ser molt important. Rarament sóc capaç de resistir els noranta minuts d’un partit, ni abans ni ara, ni en una final del Barça o del meu equip des la infantesa, que és el València, i la meua capacitat per apreciar la bellesa d’aquest esport amb vint-i-dos jugadors i no sé quants àrbitres, és molt limitada. El cas és que, aquell dia remot, el meu amic i jo vam començar a fer comentaris imprudents, i passablement estúpids, en veu no molt alta però prou perquè ens sentiren els presents, que no treien els ulls de la pantalla. Comentaris com “això és un partit de futbol, no?”, “sí, de futbol”, “i quants jugadors hi ha al camp?”, “onze per cada equip”, “vint-i-dos?”, “sí, vint-i-dos”, “i qui guanya la partida?”, “qui fa entrar més vegades la pilota entre aquells pals”, “i només tenen una pilota per a vint-i-dos jugadors?”... En fi, bestieses com aquestes, idioteses de poca substància. Llavors, com era d’esperar (i era el que esperàvem), els parroquians del local primer ens miraven de través, després ens feien senyal de callar, i finalment es van emprenyar de tal manera que vam haver de pagar veloçment i eixir del bar més veloçment encara. Recorde molt bé el carrer de València, el lloc, les cares de la gent, i la nostra pròpia insensatesa juvenil. Ara no sóc ni jove ni tan insensat, però la meua falta de passió pel futbol, la meua poca cultura en aquest ram, i els meus escassos interessos en la matèria (que guanyen el València i el Barça, que perda el Madrid), em deixen sovint, mai més ben dit, fora de joc, entre parents, amics i coneguts. Com ara en aquesta Copa Mundial del Món, que tanta atenció ha concentrat sobre l’Àfrica austral (ja eren hores), i que tanta felicitat final ha escampat sobre el més gros dels dos estats de la Península que forma el sud-oest d’Europa. Què els he de dir: en algun moment m’hauria agradat, almenys com a fantasia extemporània i revolucionària, repetir la feta del bar, però els anys i les condicions històriques recomanen prudència, i a més aquells dies els àngels protectors de les persones massa racionals com jo devien estar en vaga professional i permanent. D’altra banda, si no era així, sense la vaga dels esperits de la raó, no es pot entendre la magnitud de la distància entre la causa i els efectes.

M’explicaré. La vesprada de la gran final sud-africana (“la más alta ocasión que vieron los siglos”, com hauria dit Cervantes pensant en la batalla de Lepant), a casa vam engegar la televisió quan ja estava ben avançada la segona part. Llavors un jugador holandès, vestit del color de la casa d’Orange (la que va dirigir la rebel·lió contra els espanyols, que acabà amb la independència dels Països Baixos), un xicot alt i amb el cap pelat, avançà solitari cap a la porteria enemiga, i per un moment semblava que el gol era més que segur. Però la punta de la bota de l’holandès degué moure’s un centímetre massa a l’esquerra, o massa cap a baix, i el baló ensopegà en el peu oportú del porter. No hi hagué gol holandès, hi hagué pròrroga, i la resta va ser gran notícia mundial, gran festa al camp i als carrers, i espectacle patriòtic més extens i més gros i més ample que si, en efecte, s’haguera repetit la victòria contra els turcs o Hernán Cortés hagués tornat a conquistar Mèxic i Pizarro el Perú, d’un sol colp i en un mateix dia. O com si la Mare de Déu del Pilar hagués tornat a Saragossa i l’apòstol Sant Jaume a Santiago. La història és així, i així la contaran els professors del ram en el futur, al costat o per damunt de la manifestació del dia anterior a Barcelona, dels problemes financers del país, i del malestar de la població per la crisi econòmica. Gràcies a la bota de l’holandès, un error mínim, una puntada de peu una fracció de segon massa tard, Espanya s’elevava a les altures de la glòria. La resta és també coneguda, els diaris i les televisions, la casa reial i la resta de cases, la desfilada de Madrid, oceans de banderes, i “soy español, español, español... español, español, español”, per si algú no ho sabia o no se n’havia adonat. Per un petit moviment de la bota. I els àngels de la raó, dormint als núvols o fent vaga.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS