Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 11 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1364 | 03/08/2010   Imprimir

Sense papers

A la ciutat de València sembla que és un fet del tot habitual, tal com descriu la petita crònica que després citaré, i supose que deu ser igualment habitual en moltes altres viles i ciutats del Regne d’Espanya, model de tolerància i d’hospitalitat cordial, no com uns altres, ja se sap, no com els nord-americans, i sobretot no com la gent aquella d’Arizona. La petita crònica amagada, en un diari de València, d’un dia de primers de juliol, explica els fets: “No era la primera vegada que es muntava aquest operatiu per eixir a la caça de l’immigrant. Sembla ser que es tracta d’un modus operandi habitual, tot i que en ocasions hi han participat agents més joves a fi de passar desapercebuts entre els ciutadans. Els primers dies que l’equip de policies camuflats va actuar al cantó de la Plaça d’Espanya, la furgoneta aparcada damunt de la vorera cridà l’atenció dels policies locals, ja que obstaculitzava el pas dels vianants i dels vehicles. Aquest diari es va posar en contacte amb la Jefatura Superior de Policia per tal de conèixer el perquè d’aquest operatiu d’assalt i caça a l’immigrant en ple carrer, però no va ser possible obtenir una versió dels fets, com tampoc no va ser possible conèixer quantes persones van ser detingudes. En total, en l’operació participaren quatre agents. Tampoc no s’ha pogut concretar quants immigrants van ser identificats en total durant les jornades en què s’ha mantingut el dispositiu i traslladats a la caserna de Sapadors. El que és cert és que a mesura que els identificaven, si no tenien la documentació en regla, els ficaven dins de la furgoneta.” Fins ací el diari, traduït literalment. Immigrants sense papers –se suposa que identificats pel color o per l’aspecte–, detinguts, interrogats, i si calia tancats a la furgoneta, i cap a la caserna de la policia. No és una anècdota, és un fet quotidià, al Regne d’Espanya, dirigit per un govern suposadament d’esquerra, amant dels drets de les persones, de la igualtat, de la generositat, i tot això i allò, progressista exemplar, i etcètera. Justament prop dels llocs al·ludits, i prop per tant de la Prefectura de Policia, a la Gran Via de Ferran el Catòlic, fa poques setmanes jo mateix vaig ser testimoni del mateix fet: els policies aturant un cotxe en un semàfor, i fent-ne baixar els ocupants. Negres de pell, no cal dir-ho. Ací, ja se sap, no discriminem ningú, i menys per ordre del govern.

Doncs, bé, fa poc temps recordava jo en un altre lloc això d’Arizona i nosaltres. Tal com ha explicat abundantment la nostra premsa (que ho ha criticat de manera uniforme i feroç), l’estat d’Arizona ha aprovat una disposició segons la qual la policia podrà demanar la documentació a les persones sospitoses de ser immigrants il·legals, i eventualment, en cas necessari, podrà endur-se’ls detinguts. L’escàndol, als Estats Units mateixos, ha estat monumental, des del president Obama fins al governador Schwarzenegger a Califòrnia, i multitud de polítics, de periodistes, activistes i ciutadans demòcrates en general, han protestat amb virulència davant d’una mesura, diuen, de caire quasi racista, intolerable: demanar els papers a la gent, només per la cara que tenen, és un horror que cal condemnar sense reserves, fins i tot en forma de boicot esportiu i turístic contra Arizona. Molt bé, perfecte: és una pràctica horrible, cosa dels nord-americans més extremadament reaccionaris. D’acord. Allà deu ser intolerable i racista, ací és normal. Com a l’estació de ferrocarril de Castelló edifici molt modern i de qualitat tècnica i estètica més que discutible, on regularment hi ha, davant de la porta, un cotxe o dos de la Policia Nacional, i a l’interior una parella o dos d’uniformats demanen els papers a qui ells mateixos trien. I els qui han de mostrar els papers, i que sovint han d’obrir la bossa que els agents volen registrar, tenen sempre l’habitual aspecte sospitós. És a dir, aspecte d’estranger en situació irregular, que sol coincidir amb la pell fosca –cara de nord-africà, de subsaharià o de sud-americà precolombí– o amb l’aire desorientat d’algun pobre romanès. De tant en tant, algun dels interrogats ha de pujar al cotxe policial, imagine que en direcció a la comissaria. Òbviament, en aquest país nostre tan tolerant i democràtic, ningú protesta per aquesta pràctica quotidiana de les forces de l’ordre, que al seu torn compleixen les ordres de dalt. Del ministeri corresponent. A Arizona és un escàndol nacional (i mundial). Ací és un hàbit quotidià. Però ja se sap que nosaltres no som com els americans, això no, de cap manera.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS