Joan F. Mira | El Temps, núm. 1369 | 07/09/2010 
No és la primera vegada, però enguany ha estat del tot espectacular, la visita del gran germà, o qualsevol que siga el títol del coronel Muhammar el Ghaddafi (grafies variables, a voluntat), que no és president de Líbia, ni oficialment cap d’estat ni de govern ni de partit, sinó simplement qui mana per ser qui és, i punt. Per ser qui és pot permetre’s d’arribar a qualsevol capital europea rodejat d’una guàrdia personal d’amazones robustes, molt robustes, vestides amb uniforme de campanya, no amb indumentària líbica o beduïna tradicional, no amb vel més o menys islàmic, sinó amb robes guerreres masculines. Cap problema, per al líder libi, que sol fer transportar una gran tenda per instal·lar-la allà on va, amb la condescendència obsequiosa de les autoritats locals, que proporcionen tota mena de facilitats, espai de parc, el que faça falta, tot siga pels negocis i pel subministrament de gas i de petroli. Arribà doncs el germà suprem a Roma, l’últim cap de setmana d’agost, precedit d’altres avions amb càrrega de vehicles i d’impedimenta diversa, i d’un vol especial amb trenta cavalls beduïns o berbers que havien de lluir-se, com a detall especial, en alguna festa de carabinieri a la capital d’Itàlia. Dilluns, un sopar amb Berlusconi com a hoste i 800 convidats. Em fan pensar (no profundament, però no hi faltarien els motius), les pallassades insignes d’aquest home a les ciutats d’Europa que visita, i més encara em fa pensar la manera com aquestes exhibicions són acollides pels governs de cada lloc, l’espanyol inclòs, no cal dir-ho. No hi ha cap autòcrata al món sencer amb un poder personal tan fabulós com el d’aquest individu (potser el de Kim Jong Il a Corea, però aquest només viatja a la Xina, i molt rarament, amb un tren personal luxós i ben blindat), un poder incondicional, il·limitat, sotmès al seu capritx mudable, i estès igualment als seus fills, un dels quals serà probablement l’hereu, com a Corea del Nord, casualment, i com a la Guinea Equatorial, països modèlics del comunisme perfecte i de la descolonització. Els fills del libi, ja se sap, poden fer rigorosament el que vulguen, i allà on vulguen: comprar-se un equip italià de futbol per jugar-hi com a titulars, intentar passejar per Viena amb un parell de lleopards, apallissar el personal de servei en un hotel de Suïssa (i si la justícia suïssa intervé en l’assumpte, el pare trenca relacions diplomàtiques, i empresona empresaris suïssos a Líbia). Després, en tot cas, ja vindrà l’amic Berslusconi a arreglar-ho, o algun ministre espanyol, expert en complaences amb autòcrates diversos.
Això era, doncs, que el coronel Ghaddafi o Gheddafi arribà a Roma, desembarcà les guerreres de la guàrdia i els trenta cavalls, instal·là la tenda residencial i, tal com ja havia fet en la visita anterior, llogà 500 senyoretes per fer-li de públic en una lliçó magistral sobre l’islam. Òbviament, les senyoretes convertibles havien estat reclutades per una agència, cobraven per l’assistència (a condició de callar), havien de ser d’anatomia agradable, i vestien amb modèstia sense ensenyar genolls ni escots. El líder, doncs, els regalà un exemplar de luxe del Glorioso Corano, i els explicà la lliçó. Segons la qual l’islam és i ha de ser la religió del present i del futur, el cristianisme és cosa del passat perquè Jesús és anterior a Mahoma, i per tant és el penúltim profeta, i Mahoma l’últim i definitiu. Vista la qual cosa, Europa hauria de ser ja musulmana, ràpidament: “Que Europa siga islàmica”, digué, i tres senyoretes europees, dues italianes i una espanyola segons diuen els diaris d’allà, van començar el procés convertint-se ipso facto i rebent de mans del líder la confirmació de la nova fe, en una cerimònia improvisada. Van eixir del local amb mocador al cap. L’orador també exhortà les joves llogades a traslladar-se a Líbia (prèvia lectura de l’Alcorà, això sí), i casar-se amb “els seus homes”, per tal de consolidar l’estreta relació entre els dos països. Una gran part dels italians, no sé quanta part, s’han sentit humiliats i ofesos per l’espectacle, però sembla que això no fa al cas. El govern afirma que el negoci és el negoci, i que algunes empreses en trauran contractes molt sucosos. Potser allò que fa tants anys se’n diu “la decadència d’occident”, en la qual mai no he cregut fins ara, comença finalment a ser real i certa.
|
