Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 17 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1371 | 21/09/2010   Imprimir

No comprenen. O sí

La frase me la va descobrir fa molts anys el meu amic Alfons Cucó, la presència del qual encara enyore cada dia, mentre passejàvem per algun camí de muntanya, parlant, com quasi sempre, del país que ens ha tocat: la frase d’Ignasi Villalonga, possible patriota valencià, banquer d’algun èxit i polític considerablement frustrat. El senyor Villalonga, els anys de la Segona República, promovia un partit valencianista del seu ram, és a dir, de la dreta civilitzada, i tal combinació (civilitat, dreta i valencianisme) no va tindre l’èxit que ell esperava. Passats tants anys, encara l’esperem i mai no arriba, aquesta dreta. Llavors don Ignasi, el 1933, deixà córrer l’aventura, s’apuntà amb resignació a la dreta realment existent, la Derecha Regional, que seria com el PP d’aleshores, sense l’excrescència de l’anticatalanisme i de les petites màfies, i li va escriure a Lluís Lúcia: “Las gentes no comprenden la necesidad de partidos exclusivamente valencianistas.” Ho recordava jo fa temps en un altre lloc, i ho recordava Alfons Cucó, fa més de deu anys, en una entrevista en aquest mateix setmanari que és per a sucar-hi pa, amb motiu de la nova edició del seu clàssic El valencianisme polític, que hauria de ser de lectura obligada, o almenys altament recomanada. “Las gentes no comprenden”, aquesta era i és la qüestió. Davant de la qual, els que sí que ho comprenem tenim la petita o gran obligació de fer que “las gentes” ho compreguen també. O això, o resignar-nos a la incomprensió definitiva, i que el país se n’acabe d’anar barranc avall, cap al desguàs final de la història. Que ho comprenguen, sobretot, els qui afirmen que ho comprenen i després fan tot el que cal –militant, escrivint o votant– a fi que aquesta comprensió (en l’única forma finalment efectiva, que és la política: “la necesidad de partidos exclusivamente valencianistas”, o almenys exclusivament valencians, nacionals) fracasse implacablement. Gràcies a tan admirable incoherència, i gràcies també a aquella broma sàdica de Fuster quan afirmava que ací el nacionalisme “no alça ni un gat pel rabo” (i que, per tant, conclusió inevitable, més valia donar suport al PSOE), els valencians, en efecte, com recordava Cucó, “no existim ni en les estadístiques”. Un èxit d’estratègia de les nostres esquerres i de gran part dels seus representants intel·lectuals, sí senyor, inclosos molts que es declaren i es consideren molt lleials al país. Qui sí que ho ha comprès, i tant, és un sector ben visible i dominant de la dreta, que ha segregat una ideologia, una retòrica i una pràctica de regionalisme emocional, estudiadament oportunista i rigorosament fidel al nacionalisme espanyol, i la maniobra els va funcionant, fins ara, magníficament bé: Camps i els seus assessors no són estúpids. Deu ser que uns, en realitat, finalment sí que “comprenden”, i uns altres encara no.

Però, en fi, la història és la que és, com es demostra llegint la ben meditada introducció d’El valencianisme polític 1874-1939. La història, per exemple, d’un país vençut pel primer Borbó, conquistat, ocupat, reprimit i tot això que sabíem i sabem, i que sovint oblidem, etcètera. “Los castellanos quieren quitarnos aun la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el género humano”, escrivia el 1763 l’insigne il·lustrat Gregori Maians amb gran incorrecció política: ara el tornarien a crucificar, o hauria de tornar a amagar-se al seu poble. I el seu germà, Joan Antoni Maians, escrivia el 1783 que “entre las instrucciones secretas que tenía el gobernador de Tarragona, que murió en Alicante, una de ellas era acabar con el lenguaje del país. Lo mismo mandan en este; aunque no es menester cuidado en practicarlo, porque los valencianos saben arruinarse a sí y a sus cosas primorosamente. No hay fuerzas para resistir esta política que no se me acomoda”. Ja veuen vostès, doncs, si són antigues les coses del país: les instruccions secretes de vegades sembla que són encara plenament vigents, i els valencians, que ja fa més de 200 anys eren mestres en l’art d’arruïnar-se ells mateixos (“primorosamente”, quina deliciosa paraula), continuen practicant el mateix art fins els nostres dies. L’enquesta que jo comentava ací fa poques setmanes és ben expressiva. I mentrestant tots tan contents, perquè no hi ha forces (no n’hi ha, o molts no les volen veure?) per a resistir la política que els germans Maians ja veien i patien. Per molts anys.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS