Joan F. Mira | El Temps, núm. 1379 | 16/11/2010 
 Raffaele Simone és un lingüista de primer nivell internacional, pensador i filòsof simpatitzant de l’esquerra, i autor que ara mateix circula pel món sobretot pel seu llibre Il mostro mite, traduït al francès amb el títol Le monstre doux, i que no sé si per ací el tenim en traduccions assequibles. Doux, en francès, és una paraula una mica ambigua, que tant pot ser dolç com suau o tendre. Mite, en italià, segons el Zingarelli, vol dir benèvol, clement, indulgent, i també vol dir mansuet i tranquil si es tracta d’animals, tebi o dolç si es tracta del clima, i en general qualsevol cosa suau, lleugera, no massa pesant. Bé, doncs, tot això és el monstre que ens domina, controla o governa: el monstre dolç, que no sembla cap monstre. El monstre és un règim global de govern, però també un sistema mediàtic, televisiu, cultural, cognitiu, una forma d’ambient infantilitzant persistent que pesa sobre tota la nostra societat, afirma Simone. El monstre és producte i criatura d’una nova dreta que ha comprès la nostra època consumista, individualista, accelerada i mediàtica. Una dreta pragmàtica i conquistadora, associada als caps d’empresa i als mitjans de difusió per a promoure una societat de l’entreteniment, de defensa dels interessos a curt termini, i que promet alhora la seguretat i les barreres contra la immigració indesitjable. Aquest règim, diu Simone, aquesta nova dreta triomfant, s’interessa sobretot per l’expansió del consum, de la diversió i de l’espectacle, que li semblen la verdadera missió de la modernitat. El monstre dolç està decidit a reduir el paper controlador i redistribuïdor de l’estat i dels serveis públics, menysprea la vida intel·lectual i la independència de pensament, i desenrotlla una ideologia de l’èxit individual. És populista en el sentit que esquiva la democràcia en nom d’“allò que vol el poble.” Pensar en el senyor Sarkozy, en Berlusconi o, ridículament i a casa nostra, en Zaplana o en Camps, és una manera de començar a entendre-ho. Pensar en la corrupció que, quan no es pot amagar, es justifica amb els resultats electorals dels qui la practiquen, en seria una altra. Repassar el contingut de la major part dels programes de televisió ens ho fa entendre més clarament encara. El règim del monstre, explica Simone, es basa en tres manaments, el primer dels quals és consumir: consumiu, compreu, consumiu i compreu sempre, de tot i qualsevol cosa, útil o inútil. És la clau del sistema, i el primer deure del ciutadà. O consumiu o la maquinària econòmica es bloqueja i s’escampen la pobresa i la desgràcia universals. Consumiu, perquè la felicitat resideix en el consum, en el diner fàcil. Ser feliç és anar de compres, passar hores en un gran centre comercial. L’estalvi és cosa antiga i passada, la sobrietat és gairebé antisocial, ser moderat i discret és avorrit. I està prohibit avorrir-se.
El segon manament, per tant, és divertir-se. No hi ha res més important que l’espectacle, qualsevol que siga, massiu, al carrer, a casa davant del televisor, a les revistes del cor, l’espectacle dels personatges públics. I omplir de diversió el temps lliure, els ponts, les vacances, els caps de setmana, les hores domèstiques. Les pantalles i pantalletes omnipresents, la imatge permanent. La necessitat de diversió omple tot l’espai disponible, refà la imatge i el contingut de les ciutats històriques, indefectiblement turístiques. La diversió, en el sentit més extens, fa construir hotels i més hotels, ocupa les platges i els paisatges, omple els centres comercials, s’escampa per totes les hores de la vida. Fins i tot les notícies més serioses o més tràgiques es converteixen en entreteniment: guerra, misèria, catàstrofes, debats polítics, qualsevol cosa, tot esdevé espectacle, insisteix Simoni, joc en temps real, fulletó emocional, una variant de reality show. I el tercer manament és el culte del cos jove, de la vitalitat indefinida, la pell inalterable: la negació de la vellesa i fins i tot de la condició d’adult. El rejoveniment com a gran indústria universal, el consum expansiu de cosmètics per a semblar esvelts, adolescents, de línies i plecs i pell sense arrugues, la cirurgia estètica, el gimnàs, el bronzejat perpetu, i una altra vegada Silvio Berlusconi com a model i emblema. Els adults com a adolescents eterns, i no solament per la pell i per l’aspecte, sinó per la devaluació de les postures reflexives, de la serenitat, de la calma, del pensament, que són coses inútils i tristes, quan allò que compta és la velocitat, la imatge arrogant, l’èxit, els diners. Ha passat sempre, d’acord, però abans era cosa només d’una petita minoria, i ara és l’aspiració més alta de tothom. Continuarà.
|
