Joan F. Mira | El Temps, núm. 1380 | 23/11/2010 
 Primera part d'aquest article
El monstre suau, amb aparença amable, sembla que va guanyant terreny, i amb pocs obstacles. En el camp de joc del consum com a forma de vida, de les televisions més banals, del prestigi dels diners, del descrèdit de la igualtat, de la desconfiança davant dels pobres, dels marginats, dels immigrants, en aquest camp de joc la dreta nova està molt més adaptada que l’esquerra antiga, domina el xoc de forces, és fins i tot més popular, tal com indica fins el nom dels partits que l’encarnen. I enfront d’aquesta dreta, l’esquerra pareix que no ha comprès que estem assistint a una autèntica mutació dels valors dominants, a un canvi de cultura política. El canvi vol dir que la defensa dels ideals de justícia, d’igualtat i de redistribució, de presència activa dels poders públics per a garantir el benestar dels qui queden al marge dels beneficis del sistema, de preocupació efectiva per l’interès general –tot això que era el cor ètic i ideològic de l’esquerra–, van quedant progressivament com una actitud racional i coratjosa, però minoritària, enfront de la tendència dominant a l’interès egoista i a la satisfacció individual i immediata del desig. I al costat de tot això, davant de problemes i conflictes reals, vells o nous, les esquerres europees s’han negat a la comprensió de dificultats sobrevingudes. No han afrontat els problemes sorgits de la immigració massiva i sovint clandestina, de la inseguretat, de la despesa pública excessiva, de les noves activitats econòmiques que acumulen poder financer i produeixen treball precari, de la brutal especulació immobiliària, de l’obra pública inútil i faraònica, dels efectes de l’envelliment sobre la despesa en sanitat i en pensions, de la inadequació del sistema educatiu, i de tantes i tantes coses. Ara bé, els efectes de tot això, i les pors i les incerteses que produeixen, afecten ben poc els grups socials privilegiats: qui paga les incomoditats del barri degradat o perifèric, de la inseguretat real o percebuda, de la por del futur, de la pèrdua del treball digne i segur, són els pobres, no són els rics. I els pobres, és a dir l’antiga classe obrera, cada vegada voten més la dreta, sense que l’esquerra arribe a entendre per què. Potser perquè l’esquerra, quan ha governat i allà on ha governat, no ha estat capaç de reduir les desigualtats sinó que ha permès que augmentaren? Potser perquè ha permès que l’escola pública acabara perdent crèdit i atractiu davant de la privada? Potser perquè ha tancat els ulls davant dels aspectes negatius (tan reals com els positius) de la nova immigració? Potser perquè també estimula el consum massiu com a fonament del progrés econòmic? Potser perquè, amb regularitat infal·lible, no practica allò que predica? Potser perquè, en conseqüència, s’ha difós la percepció que la dreta no enganya, i l’esquerra sí?
I d’altra banda, la major part de la gent ha arribat a assumir com a normal, natural i com si fóra la condició pròpia de la realitat de les coses, un conjunt de factors de protecció, de garanties i de seguretats, que en realitat són efecte, en gran mesura, dels combats democràtics al llarg de més d’un segle. I sobretot, efecte d’allò que fins ara en dèiem “idees de progrés”. Les pensions assegurades, la sanitat pública gratuïta, la llibertat d’associació i d’expressió, els drets de les dones en tots els camps, la igualtat efectiva davant de la llei, la legislació laboral, l’extensió dels serveis públics, la laïcitat institucional, les vacances pagades, tot això que ara és vist com si fora etern i natural, són adquisicions relativament recents, sovint guanyades amb dures batalles contra inhibicions i privilegis ancestrals, i sovint també, cal dir-ho, amb la participació d’un centre-dreta polític demòcrata-cristià o liberal (és a dir, de la dreta antiga, no de la nova que ara creix i s’escampa). Aquest patrimoni, guanyat tan lentament i amb esforços tan llargs, pareix ara inherent a la condició europea, com un conjunt de drets sense obligacions, no el resultat d’una lluita sinó de la naturalesa pròpia de les coses. L’estat del benestar, ara no té pare ideològic, i l’esquerra s’ha quedat sense aquest argumentari històric. Però aquest mateix benestar garantit, resulta que ja no sembla garantit. I davant del culte de l’individualisme, de l’èxit, de l’entreteniment, la incertesa del futur es presenta sovint com a efecte dels excessos redistributius de l’esquerra. Ací, en aquest terreny, és on la dreta triomfa, quan proclama: estrenyeu-vos (tots) el cinturó de la despesa pública redistributiva, que nosaltres us salvarem de la catàstrofe. I mentrestant, mireu la tele i no penseu, que les idees són perilloses. Continuarà.
|
