Joan F. Mira | El Temps, núm. 1381 | 30/11/2010 
 Afirma Simone que, a les esquerres europees, potser els pesa encara l’ombra històrica del comunisme. És a dir, el fet que l’únic socialisme real, l’únic que ha arribat al poder i l’ha mantingut al llarg de mig segle o més, ha estat de fet una successió de règims definits com a “tirànics, miserables i criminals”. Amb l’afegit que el seu esfondrament, “brutal i violent”, va significar, per a molts, l’ensorrament d’alguns dels grans mites de l’esquerra sencera. Jo, que he estat un modestíssim socialdemòcrata tota la vida, però que també creia en alguns d’aquests mites, no puc estar-hi més d’acord. El mite, o la utopia, de la revolució, aquell capgirament complet, violent o gradual, que havia de canviar totes les coses i conduir-nos veloçment a la felicitat de l’home nou. Qui espera o desitja ara mateix una revolució així en aquests països nostres, i quin règim hi instauraria després? I quant al mite paral·lel de la lluita de classes, i fins i tot de l’odi de classe, que havia de ser el combustible i l’espurna que encendria aquella revolució, en què ha quedat a hores d’ara? Ara que, per posar un cas només, gran part del capital que circula per l’univers procedeix dels fons de pensions. Ara que ningú no sap ni tan sols quines són les classes que haurien de lluitar, ni com, ni amb quin resultat final. Pitjor encara és la banalització, la indefinició i la falta de contingut perceptible d’aquella noció que en dèiem progrés, i del seu derivat progressisme. Se suposava que el progrés, vist per l’esquerra, volia dir un futur millor i més lliure, un futur radiant d’alliberament i d’igualtat, i alhora una prosperitat econòmica general, assegurada, i compartida i repartida amb justícia. Si això és encara així, no és gens clar, sobretot mirant els programes que els partits d’esquerra apliquen quan arriben al govern, generalment ben diferents dels que prediquen, i sovint difícils de distingir dels de la dreta. Si el progrés és també augmentar i assegurar els llocs de treball, hom pot dubtar de l’eficàcia dels programes dits d’esquerra: comparant, per exemple (incloent-hi totes les variables del cas), els resultats del govern de la CDU i d’Angela Merkel a Alemanya (de cinc milions de desocupats a tres), amb els del PSOE i Rodríguez Z. (de dos milions a quatre i mig), en els mateixos anys i enmig de la mateixa crisi de les finances globals. A pesar de tot, com que la realitat, segons per a qui, compta menys que la doctrina, encara queden bona cosa d’intel·lectuals d’esquerra que enyoren el socialisme d’estat, que demonitzen l’economia de mercat, que es defineixen com a anticapitalistes i antiamericans, que admiren Fidel Castro (cinquanta anys de revolució permanent), que tenen simpaties per Hugo Chávez (deu anys de desastre incessant), que excusen o justifiquen qualsevol violència, crim, opressió o dictadura (fins i tot islamista) a condició que siga antioccidental. Davant d’aquests enemics, esdevinguts secta marginal, el monstre dolç no té problema, i el seu control s’escampa sense obstacles.
És cert que, entre tant de descrèdit i tant de desconcert, hi hagué una suposada tercera via, la de Tony Blair i els seus sociòlegs de cambra. Bé, doncs, a la Gran Bretanya, aquesta via ha deixat un país on les disparitats socials són més fondes que abans, on els abusos dels centres financers han tingut el camí més lliure que mai, i on els serveis públics no s’han recuperat dels colps que havien rebut de la senyora Thatcher. O la via d’una esquerra que es justifica només amb la defensa dels drets de les dones, de les minories, dels homosexuals, dels immigrats, de la gratuïtat incondicional de tots els serveis públics, del laxisme en matèria de seguretat. Fites molt nobles i necessàries, però que difícilment engresquen aquella majoria de la població que ha entrat massivament en el món del consum, de les satisfaccions immediates, de la televisió més embrutidora, de la fugida davant de qualsevol responsabilitat personal que implique esforç sostingut i alguna forma de renúncia i de sacrifici. I per tot això, i per més coses, afirma Raffaele Simone, “en aquests inicis del segle XXI el dipòsit d’idees de l’esquerra frega ja la bancarrota”. I per això, també, la resistència al poder del monstre ha de tornar a valors clàssics… que són els de la socialdemocràcia dels països del nord d’Europa i de la millor tradició liberal. I aplicar-se a la seriositat i alt nivell en l’educació, a la regulació dels excessos financers, a la laïcitat sense hostilitat, a la seguretat sense intolerància, als mitjans de comunicació sense barroeria, a controlar l’estat-providència per no portar-lo a la ruïna, a promoure eficaçment la responsabilitat personal. O això, i més coses, o el monstre dolç ens adormirà tots, abans de digerir-nos en una llarga i definitiva digestió.
Aquest article comença aquí... i continua aquí
|
