Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 23 de setembre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 11/12/2010   Imprimir

Un despotisme suau

En algun altre lloc he parlat, fa poques setmanes, de la imatge o metàfora d'un monstre dolç o suau que ens controla a poc a poc, insidiosament, sense escarafalls i sense violència, amb la invitació permanent al consum superflu, a l'entreteniment, a la indiferència passiva, a la submissió sense resistència a l'ordre universal de la banalitat. El monstre dolç seria, en la pràctica ideològica i política difusa però metòdica, permanent i eficacíssima, la forma d'un nou despotisme sense imposicions aparents, un despotisme amable i per això acceptat sense resistència. La seua forma és nova, la idea no. A l'observador professional (mala professió, ofici arriscat) i “opinador” públic eventual, de tant en tant la relectura –completa o fragmentària– d'algun paper clàssic el torna a convèncer de la necessitat de tornar-hi una vegada i una altra. Com, ara mateix al gran Alexis de Tocqueville, opinador i observador exemplar, i a la seua gran obra De la démocratie en Amérique, del 1835, font inexhaurible d'idees i pou de clarividència. És un misteri com va poder aquell jove francès, més aviat conservador, projectar cap a un futur possible tantes reflexions que mai no han estat superades. Com les d'un dels darrers capítols, on es proposa dibuixar els aspectes nous sota els quals el despotisme pot aparéixer al món. No pensava en els aspectes antics, que són sempre els mateixos, pensava en un despotisme nou, amable, subtil i penetrant.

La primera condició o aspecte és l'existència d'una multitud innombrable d'homes, tots semblants, “qui tournent sans repos pour se procurer de petits et vulgaires plaisirs”, amb els quals s'atipen i s'omplen la vida. En aquesta multitud cadascú, vivint per a ell mateix, és estrany al destí dels altres. Quant a la resta de conciutadans, els està a prop però no els veu, els toca però no els sent. Sobre aquesta massa d'individus, dedicats a la pròpia distracció, als “petits i vulgars plaers” i als interessos immediats, incapaç d'associar-se per a resistir el poder (ara seria també el poder dels mercats, de la publicitat, del consum permanent sense seny), sobre aquesta raça d'homes, hi ha, diu Tocqueville, “un poder immens i tutelar que s'encarrega d'assegurar la seua gratificació i el seu plaer, i de vetlar pel seu destí.” És un poder minuciós, regular, provident, i amable, que busca mantindre'ns en una infantesa perpètua. A aquest poder li agrada que la gent s'ho passe bé, a condició que no pensen més que a passar-s'ho bé. Aquest poder, que no és només el poder de l'Estat, esdevé l'agent i l'àrbitre del benestar del poble, procura la seua seguretat, preveu i satisfà les seues necessitats, facilita els seus plaers, combina i promou els seus consensos bàsics. I, finalment, els estalvia la preocupació de pensar i la molèstia i la incomoditat de viure: “No trenca les voluntats, però les amolleix, les apaga, les insensibilitza”. Com ens pogué veure tan clarament, fa prop de dos-cents anys?

Prop de dos-cents anys després, els planys per la decadència del pensament d'esquerra (i dels seus resultats polítics) es fan cada dia més alts i penosos, arreu d'Europa. Com si la falta d'idees noves per fer front a reptes nous fóra un mal inevitable i sense cura. Com si la indiferència creixent del bon poble que (no) acudeix a votar fóra una epidèmia inexplicable. En qualsevol cas, l'observador té la impressió que, els darrers anys o les darreres dècades, el bon poble ha estat terriblement menyspreat de totes les maneres i per tots els partits: tots, elits intel·lectuals i dirigents polítics, sobretot si són elits intel·lectuals i polítiques d'esquerra, pensen que saben més que la gent del carrer. Mal assumpte, si l'observació és certa, i mal assumpte si no ho és. Perquè la dreta no elabora ni projecta models (repeteix els antics, posats al dia), però l'esquerra sí. I de projectes per un “nou model” de societat, d'economia o de manera de viure, n'hi ha en circulació tants com vulgueu. Ningú, però, no pensa si això ho entén realment el ciutadà normal, la gent, allò que abans en deien “les masses”. O si a les masses no els preocupen els models nous, i suposadament alternatius.

Perquè la realitat és que, tant per als dirigents polítics (sobretot si es proclamen d'esquerra), com per als sindicats, com per als ciutadans en general (ocupats en els “petits et vulgaires plaisirs”, incitats a no pensar), l'única perspectiva consisteix a conservar fins on siga possible aquest Estat providència que els països europeus han construït a poc a poc després de la II Guerra Mundial, al llarg de quaranta o cinquanta anys de prosperitat creixent. Si abans l'esquerra volia canviar i capgirar la societat, i fins i tot fer alguna revolució, ara, amb la mateixa vehemència, aspira a preservar-la tal com és: tal com és en tant que societat del benestar. La cosa és tan curiosa, constata l'observador amb malícia, que ara és la dreta la que es presenta com a innovadora i decidida a fer canvis imprescindibles i greus, i l'esquerra la que apareix conservadora: conservadora d'avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si hi ha prou recursos per pagar-los com si no. I quan no hi ha prou diners per pagar, i l'esquerra governa, resulta que ha de fer allò que predica la dreta. Sensacional: em sembla que no havia passat mai.

Ara mateix, per tant, dos segles després de Tocqueville, la resistència a aquest nou despotisme potser hauria de tornar als models clàssics: potser a una sàvia combinació de la socialdemocràcia dels països del nord d'Europa amb la millor tradició liberal. I als valors de les virtuts cíviques antigues, tan oblidades o desacreditades. I a partir d'això, aplicar-se a la seriositat en l'educació, a la regulació dels excessos financers cancerosos, a la laïcitat sense hostilitat, a la seguretat sense intolerància, als mitjans de comunicació sense barroeria, a controlar l'Estat providència per no portar-lo a la ruïna, a promoure eficaçment la responsabilitat personal, al suport a les organitzacions socials, i a tot allò que hem anat oblidant pel camí, durant tants anys de festa alegre i confiada. O això, i algunes coses més, o aquest despotisme suau, guiat per una nova dreta sense valors ètics ni virtuts, acabarà adormint-nos a tots, abans de digerir-nos en una llarga i definitiva digestió. L'observador, acabant com un bon predicador, prefereix creure que, amb les idees i amb les accions, i potser amb la política, encara som a temps d'evitar aquest destí mortal, i de salvar les nostres ànimes.

Enllaç original

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS