Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 15/01/2011   Imprimir

Sobre llibres i crítics

L’any 2010, feliçment o infeliçment acabat, va ser un any d’expectatives pobres, i de resultats, en general, més pobres que les expectatives. Almenys en el camp de les finances i de l’economia, i almenys en gran part dels països d’Europa. S’acabaren, infeliçment per a alguns, els anys de les eufòries borsàries i de la creença insensata en l’abundància creixent de moneda disponible i fàcil de gastar. Ara toca pagar deutes, tal com ha passat sempre, i qui no els pagava anava a la ruïna o a la presó, o bé era reduït a l’esclavatge. Espere que també s’acabe aviat la idea que l’expansió de l’internet (i dels facebooks, els twitters, els ipods i alguns altres enginys que m’interessen poc) ens ha de canviar la vida, quan sovint només canvia el nombre d’hores que perdem sense profit. Allò que no ha estat el 2010 és un any de beatitud satisfeta, que d’altra banda és una condició il·lusòria, una fantasia funesta en què sovint cauen els humans. Rarament els temps són nous i més feliços, ni són millors quan canvien les xifres grosses de la numeració dels anys, com ara el pas d’un segle a una altre segle, o d’un mil·lenni a un altre.

I en què havien de ser nous, els anys del nou mil·lenni? És que potser amb la novetat cronològica havíem de ser més feliços? La felicitat, per a la major part dels humans, ha consistit sempre a menjar una mica millor (o simplement menjar prou, cosa encara incerta en bona part del món), o en tot cas a assegurar millor una modesta economia familiar. I, si pot ser, a sentir-se protegits contra malalties, violències i desastres, i no fer mala sang en les relacions amb parents i veïns, cosa una mica més complicada. Una petita minoria pensem que som més feliços escoltant millor música, o llegint més i millors llibres: compartim aquesta idea, real o irreal, que els llibres ens augmenten el cabal de felicitat en la terra. Per això, segurament, ens preocupa tant el seu estat, la seua producció i potser la seua qualitat. I per això, amb els canvis d’any, els diaris solen portar llistes d’obres notables o d’èxit de l’any anterior, músiques, novel·les, edificis o espectacles que se suposa que han aconseguit un grau insigne de qualitat o, en tot cas, de públic i de vendes, que són condicions no sempre coincidents ni compatibles.

Quant a la producció i difusió d’aquests fulls de paper relligats i amb coberta molla o dura que en solem dir llibres, no cal que patim excessivament pel seu futur: a pesar de la competència d’invents molt cridaners, com ara la lectura en pantalletes transportables, podem estar segurs que l’any 2010 hi ha hagut, a l’ample món i potser al nostre món petit, més o menys el mateix nombre de volums publicats en paper, un nombre estable de llibres venuts, i potser fins i tot més llibres llegits que en cap altre any de la història. Almenys aquesta és la realitat, any rere any i ja fa un grapat d’anys. I si l’estat del llibre no és dramàtic, ¿quin és l’estat de la literatura i sobretot, en el nostre cas, de la literatura catalana? ¿En produïm prou en quantitat, i de qualitat prou bona? ¿Pot resistir la comparació amb la que es fa en altres llengües d’Europa, i especialment en les de volum equiparable a la nostra, que en realitat són la majoria? ¿Som millors, pitjors, o de qualitat equivalent, que els txecs, els suecs, els grecs, els serbis, el búlgars o els romanesos, posem per cas? ¿Els crítics d’aquells països donarien algun premi als nostres llibres?

No ho sé, segurament no ho sap ningú, i potser no ens ha de preocupar gaire. Allò que importa és que cada any es publiquen més de deu mil llibres en català, xifra que no correspon a una llengua en crisi de subsistència, i que segurament és superior a la d’algunes altres llengües amb vuit o deu o dotze milions de parlants. Importa que d’aquests deu mil llibres o més, uns pocs centenars, posem un miler, puguen considerar-se més o menys “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris”), que d’aquest miler, un centenar siguen de qualitat respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i que, d’aquest centenar, deu o dotze arriben a la condició d’excel·lents. ¿Salvarem cada any un centenar de llibres, només una dotzena? Si és així, potser que ens salvarem tots, com els deu justos haurien salvat els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber, i en això ens haurien d’ajudar els crítics: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial.

Però, en aquesta faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en els fulls relligats en forma de llibre, tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous, massa tendres. Que allò que fan sobretot és glossar, interpretar o comentar els llibres, cosa ben útil i necessària, però allò que no solen fer és justament criticar, és a dir emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”. I explicar per què i en virtut de què, evidentment: justificar el judici. La prudència és virtut necessària en la vida social, però tinc por que la circumspecció dels crítics forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis que en el nostre cas són necessaris, i sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per això, per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite i ens moleste. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors.

Si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres excel·lents cada nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, al final de cada any o de cada nova temporada, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”: a cultivar els grecs de dia i de nit, tal com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS