Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 17 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1397 | 22/03/2011   Imprimir

Italians

Amb motiu del segle i mig de la unitat d’Itàlia, el país sencer, les institucions, la premsa, els polítics de tota raça i espècie, i el públic en general, ja fa mesos que practiquen una mena de contemplació nerviosa de la pròpia cara nacional, i els resultats no són gens agradables, pel que sembla. Com si el mite fundador de la nació (o de l’estat comú, per a ser més exactes), el Risorgimento, les maniobres del comte de Cavour des de Torí, les batalles més útils que glorioses, Garibaldi, el rei Vittorio Emmanuele, els moviments populars i l’aprofitament polític, i el resultat final de la unificació, hagueren perdut en gran mesura la capacitat d’aglutinar imatges, relats i sentiments en una forma actualitzada d’orgull nacional, o almenys d’aquella satisfacció comuna imprescindible per al funcionament normal de qualsevol país o societat. Al llarg d’un segle i mig, una generació rere l’altra han estat educades en el culte a la unitat nacional, convertida en el marbre blanc d’aquell horrible i enorme monument-pastís que plantaren a Roma al costat del Capitoli, una ofensa a la vista i al gust. Però convertida també, aquella unitat de la qual ara celebren (o haurien de celebrar) amb alegria el jubileu i la festa, en un fonament ideològic i moral de la Itàlia contemporània. És impossible, doncs, d’imaginar una península italiana dividida en petits estats (la major part clarament tirànics), regnes, ducats i principats, amb els estats de l’Església al centre, i amb gran part del nord ocupat per l’imperi d’Àustria. I aquells patriotes romàntics com Mazzini o d’Azeglio, aquells polítics del Regne del Piemont, aquells carbonari republicans, aquell bon poble que s’emocionava amb les òperes de Verdi, i cridava el seu nom com a acrònim (VERDI: “Vittorio Emmanuele Re D’Italia”), aquells voluntaris garibaldins que desembarcaren a Sicília en temps del Gattopardo, mal podien imaginar tampoc que un segle i mig més tard la seua empresa seria tan discutida com celebrada, i que una part dels italians se’ls mirarien fins i tot amb suspicàcia. Mal podien imaginar que justament a les regions d’on va sorgir l’empenta política, militar i econòmica de la construcció d’una Itàlia unida, precisament allà es posarien en dubte els beneficis i el contingut de la unitat, i que una sòlida força política (la Lega Nord) se’n burlaria públicament, renegaria de la mateixa Itàlia que van crear, i s’inventaria una hipotètica nació, la Padania, amb el nom de la vall del riu Po. El nord, doncs, avançà cap al centre de la península, avançà cap al sud, i va nàixer Itàlia. Ara una part molt important de la gent del nord, amb tota una ideologia que s’escampa, renega de tot allò, i nega amb sarcasme fins la pròpia condició d’italians.

I, al mateix temps, un dels diaris més importants del país proposa als seus lectors una votació sobre quins són els mots, l’expressió o el concepte que reflecteixen més exactament aquesta condició. I dóna a triar entre paraules o qualitats com aquestes: hipocresia i astuta equidistància, verbositat, sentimentalisme ensucrat, teatralitat i gesticulació immoderada, temperament alegre i bufonesc, indolència mandrosa, falta d’espina dorsal i escassa aptitud per a les empreses militars, inclinació a l’adulació i a l’obediència, individualisme refractari al bé públic. No cal dir que es tracta d’un catàleg dels vicis de què són acusats els italians, o s’acusen ells mateixos, i que encara es podria completar amb una tipologia detallada: familistes, provincians i campanilisti (és a dir, que només miren el seu poble i raconet), arribistes, oportunistes, balafiadors, embolicadors, àvids i calculadors, venjatius i rancuniosos, supersticiosos i besapiques (en castellà seria meapilas), materialistes, inconscients, irresoluts, gattopardeschi o retrògrads, incomplidors o malfaeners, degenerats o immorals, mafiosos o corruptes, campions del clientelisme, etcètera. A més de grans menjadors de pizza i de pastasciutta, mestres en seducció, venedors de souvenirs, tocadors de mandolina… i una nació sencera de fidels als mites, composta de bons cristians i de bona gent. Com que tot això ho diu un diari seriós i progressista, romà i partidari ferm de la unitat, jo, des d’ací, i amb totes les consideracions prèvies del cas, no sé què hi puc afegir. Per cert, no sé si hi ha cap votació en marxa sobre les possibles virtuts dels italians. Perquè la ironia és bona, però només fins un cert punt.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS