Joan F. Mira | Avui | 07/05/2011 
 Avui fa trenta anys i quinze dies, pel Sant Jordi del 1981, a l'hora de berenar em trobava a la ciutat de Vic, passejant sota els porxos del Mercadal a recer d'una pluja persistent i fina. Sota els porxos, la gent voltava sense pressa, d'una parada a una altra, comprant llibres i roses. A pesar que, fa trenta anys, la festa no era tan multitudinària com ara, el personal comprava llibres en quantitat notable. Un llibreter conegut i amic em va explicar que, a la seua parada, havien fet ja trenta mil duros de caixa. Trenta mil duros de caixa eren llavors una cosa consistent, seriosa, una cosa important, que li hauria agradat de dir a Josep Pla, mort, segons vam saber, el matí d'aquell mateix dia de llibres, aniversari també, segons sembla, de Cervantes i de Shakespeare, insigne companyia.
Teníem la intenció, la meua dona i jo, de quedar-nos a passar uns dies al Pirineu més verd, el que va de la Cerdanya cap a la mar, més amunt d'Olot i de Ripoll, atrets, com a meridionals que som de terra eixuta, per aquestes valls antigues i civils, humides, plenes de monestirs, de masos amples i de vaques de pastura; per aquest tros de terra on la més vella espessor dels segles es una cosa que es toca amb les mans, i on no és gens difícil trobar una taula on es menja amb dignitat civilitzada. Però vam decidir de baixar cap a Palafrugell, conduint a poc a poc, aturant-nos de tant en tant, llegint fragments del Viatge a la Catalunya Vella, que era la nostra guia particular de viatgers sense pressa. Fruint de cada pàgina alhora que, amb la lectura, retíem el nostre homenatge personal al seu autor, difunt de cos present i pròxim. Jo, pobre de mi, no demanaria més, de vegades, que arribar a escriure un llibre com aquest.
Poc abans de Palafrugell, entrant cap al poblet de Llofriu, vam trobar a l'esquerra el mas que Pla havia fet cèlebre. Un mas amb pallisses, tractor, i un camí d'entrada vorejat de xiprers. La carretera era plena de guàrdies civils que miraven d'ordenar la comitiva fúnebre i el trànsit general. No sé què devien pensar de tot allò els guàrdies civils: supose que, de la presència de dos governadors provincials i d'altres autoritats per a ells no tan clares i notables –com ara les de la Generalitat, encara massa tendra–, devien deduir que el mort havia estat molt important. I per la quantitat de cotxes de la comitiva des del mas fins a la parròquia de Sant Martí de Palafrugell. Travessant el poble, semblava que tothom havia deixat la feina per omplir les voreres del trajecte fins a la plaça de l'església, i tota la plaça mateixa.
Després, a l'església i a la plaça, hi havia molts senyors i senyores amb aire d'haver vingut de Barcelona, amics o coneguts de l'escriptor, o dels qui llegien Destino i després tenien a casa els quaranta volums de l'obra completa. Però sobretot hi havia gent del poble, veïns de l'escriptor o simplement gent que retia homenatge al nom del mort. Incloent-hi molts dels qui mai no havien llegit, i segurament mai llegirien, cap pàgina de Pla. Incloent-hi andalusos i murcians, que no sé què devien pensar de la importància del mort il·lustre. Però del ram de la ploma, del gremi del difunt, les cares conegudes no eren tantes com els dits d'una mà. Ho puc ben assegurar, i em va ser confirmat pel portador d'una d'aquelles poques cares: tan poques, que era com si la confraria de la lletra s'hagués posat d'acord a fer-hi escandalós acte d'absència. Com una confabulació del silenci o de la indiferència. A mi em va fer una miqueta de pena: no pel mort, a qui allò ja no feia ni fred ni calent, sinó pels absents tan unànimes en la fredor i en la distància. “El gremi no perdona”, que em va dir el mateix col·lega, home no gens sospitós d'afinitats ideològiques amb el de cos present. Devia ser això, per tant: que el gremi no perdona.
A Pla, ja difunt, i qui sap si fent un descans i un cigarret a la porta de l'hipotètic paradís dels agnòstics, tant se li'n devia fotre, que el “perdonaren” o no, ja objecte de les últimes absoltes del ritual i entrat definitivament en les florides valls de la llegenda. Ell, en tot cas, havia aconseguit allò que s'havia proposat: morir-se quan tocava i a la seua manera, morir-se al seu mas i no entre màquines d'hospital allargavides, morir-se després d'haver fet desesperar els metges i d'haver passat per última setmana els comptes amb el masover. Les coses importants i positives, la roda que no canvia, i al final el petit cementeri de Llofriu, que és com un corral de parets de pedra, aquell dia tot ple de fang i d'herbes, i passar els segles següents en un nínxol, com un veí de tants, ara ja eternament contemplatiu. Era obvi que l'absència massiva de confrares no era deguda a l'escassa rellevància literària del mort, sinó a una certa part o cara de la biografia política del viu. Era com l'última resposta col·lectiva a un pecat del difunt, com un càstig final o una penitència pòstuma imposada, com una pena de purgatori.
El seu pecat, la seua adhesió transitòria i més aparent que real a l'enemic triomfant, l'havia comès moltíssims anys abans. Un pecat contra l'esperit, imperdonable? No ho sé. Els confrares quasi unànimement absents aquella tarda d'abril no devien pensar, com jo, que allò havia quedat ja cobert per quaranta anys de solitud i per una muntanya de desenes de milers de pàgines escrites. Ben escrites. On quedarà, si alguna cosa queda de tots nosaltres en el futur, una visió ja irrepetible de Catalunya, un país sencer preservat amb la matèria de la llengua, i la crònica de més de mig segle d'història d'Europa. Una obra molt més important i positiva que la de qualsevol dels confrares absents. I malgrat tot, estic segur que molts col·legues es devien sentir aquell dia moralment superiors al difunt, que no consideraven digne de la seua presència i companyia en aquell últim trajecte terrenal.
L'abat de Poblet, que semblava un abat molt com cal, va parlar, en l'homilia del funeral, de la vida eterna i d'altres temes i matèries del seu ram. Però sobretot va parlar de literatura. Del difícil art de posar en lletra les coses vistes, una paraula darrere de l'altra. D'aquell art, tan falsament simple, que el difunt havia practicat com ningú dels escassos col·legues presents o dels moltíssims absents. Es notava que aquell abat era un senyor de molta cultura, i que havia llegit amb calma moltes pàgines de l'escriptor difunt. Ja he dit que semblava un abat excel·lent. Com que els convents o monestirs dels escriptors no tenen ni abats ni priors, el mort de cos present no pogué rebre la benedicció final d'algun confrare amb jerarquia suficient. Una pena, perquè, llavors, el funeral hauria estat perfecte.
|
