Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 561 | 07/07/2011 
 El meu amic Jaume Cabré està a punt de traure a la llum una novel·la nova i voluminosa. Es dirà Jo confesso, i serà, en efecte, una confessió general. Espere que, tal com va passar amb Les veus del Pamano, arribe a vendre més de mig milió d’exemplars, en una pila de llengües. Cabré porta per l’ample món la literatura catalana, i a mi em fa profundament feliç. No sé si als escriptors ens correspon expressar aquest confús, perplex i desesperant país en què vivim, precisament perquè és complex i fascinantment vulgar, com els altres, o simplement perquè és el nostre. Potser tenim el deure d’explicar alguna cosa, amb les històries i els llibres, però, d’explicar què? Si vostés segueixen, de la primera a l’última, les narracions i novel·les de Jaume Cabré, la resposta no serà complicada: ha “explicat” una llarga història, la història d’un país, però a la manera d’un novel·lista, que no és la d’un historiador. Si les històries contades són tan “reals” com els fets, o si el país on passen és ell mateix una veritat o una construcció literària, és tota una altra qüestió. I si hom vol saber què significa escriure, pot llegir El sentit de la ficció, un llibre deliciós de Cabré, que és un itinerari privat, però també un itinerari públic. Deixeu-me aprofitar dues citacions curtes: “Per a mi escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no res, o del dubte, amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules. És difícil de dir”. És difícil, en efecte, i afegiré que justament per això val la pena: amb aquest acte íntim fem possible l’altra dimensió de la mateixa realitat, que és la lectura. L’escriptor, d’altra banda, es defineix igualment com a lector: “No he deixat mai de llegir”, escriu Cabré. “Mai. He estat mesos sense escriure, i no m’imagino mesos sense llegir”. No escriure, és possible. No llegir, és inimaginable.
Llegiu llibres, doncs, fins a l’hora mateixa de la mort, que per això alguns tenim el desagraït ofici d’escriure’ls. Esperant que aquest ofici, si és que Déu ens pot perdonar la competència que li fem, s’acabe algun dia en el ben guanyat descans del paradís.
|
