Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 20 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 566 | 29/09/2011   Imprimir

El violí i el Mal

El Mal, així amb majúscula, és només una abstracció conceptual, sobre la qual el pensament occidental ha produït especulacions infinites, redundants i que mai no han conduït enlloc. Del mal en la seua forma humana, el mal real i efectiu, és a dir de la maldat, en parla el meu amic Jaume Cabré en la seua darrera novel·la, Jo confesso, que són prop de mil pàgines d’una confessió històrica i memorable. Són set segles de maldat al voltant d’un violí singular, començant amb les llavors dels arbres de la fusta amb què està fet i acabant amb el protagonista i últim propietari, passant per Cremona, París, Anvers i Auschwitz. Tot això podria ser només matèria dura, prolixa, i poc apta per una novel·la, però en les mans de Cabré, afortunadament, la literatura pot més que cap teoria possible sobre el mal i la seua encarnació en el temps. Una teoria, una “història del mal” que el protagonista sembla que va escriure, però que no coneixerem mai, perquè el mal efectiu i realment històric, aplicat, apareix en la confessió escrita en l’altra cara dels mateixos fulls: un símbol perfecte, més que una al·legoria. La fusta del violí és innocent, l’instrument extraordinari també, la música que se’n pot extraure és simplement sublim, potser divina, i tanmateix el violí esdevé, des del seu naixement o des de molt abans, el vehicle de tota mena de maldats, de tota espècie de pecats, de botxins i de víctimes. Qui sap si el violí mateix, que podria ser un emblema del Bé (aquest amb majúscula certa: la bellesa suprema del so), estava des de l’inici destinat a ser la causa de tanta maldat humana. La gran veritat és que el Mal és abstracte, però la maldat existeix: no és genètica, ni “producte social” excusable, ni malaltia. És acceptar el plaer fosc de causar un mal. És saber que hom fa mal, i fer-ho: la voluntat de fer mal. I hi ha també formes més toves de maldat, entre les quals la petita o gran maldat d’aquells polítics, governants o no, que saben que allò que fan, promouen o consenten, és immoral, és injust, propaga la mentida, destrossa el patrimoni o el paisatge, destrueix una llengua, atia l’odi. Sabent que fan un mal, el fan: un mal públic i extens, sense cap violí que l’acompanye.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS