Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 22 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 24/02/2009   Imprimir

La cacera

No tinc costum de comentar en aquests papers l’actualitat política espanyola, d’altra banda tan present als nostres diaris, ràdios i televisions, com si el que passa a Madrid, el que fan els polítics d’allà, les seus intrigues i reunions i maniobres i dinars i sopars, foren matèria tan important per a nosaltres. El problema, el mal o la desgràcia, és que no haurien d’importar-nos gens, però ens importen molt: ells són els que manen, el que ocupen el nostre imaginari amb els seus noms, cares i accions, els qui disposen dels nostres diners i, ai dolor, també dels nostres vots, i sobretot, en el cas dels valencians, els qui reben la submissió incondicional dels nostres polítics regionals i locals. L’actualitat política espanyola, aquests dies (deixant de banda les eleccions basques i gallegues, que també són més espanyoles que no sembla), està dominada per intrigues diverses no sé si del PP, dins del PP, amb el PP o fins i tot contra el PP, que comencen amb espies ineptes i barats seguint els passos d’altres càrrecs del mateix partit que els paga, cosa ben divertida i curiosa, i amb documents d’exposició flagrant que publiquen els diaris i que els afectats consideren com a prova no de les malifetes de què són víctimes o autors, sinó de maniobres d’adversaris externs, i així tot esdevé un embull o embolic on es perdria l’expert més expert, el guia més avesat a circular per laberints de clavegueres o l’explorador més audaç. De maniobres en la foscor, tots els partits en coneixen i en tenen, i el PSOE n’ha estat un camp privilegiat per a aquests moviments de traïdories en l’ombra: la memòria de Lerma, de Romero, de Pla, no em podrà desmentir, si ens quedem amb els casos de casa. També la saben molt llarga, els amics del partit socialista, en matèria de pagaments amagats, comissions, o simples i purs robatoris als diners de pressupostos públics de tot ordre i espècie, i és bo que no ignoren ni obliden el seu passat proper d’escàndols i espectacles poc exemplars. Però açò que està mostrant ara la dreta espanyola, la de Madrid, la de València (que és la més espanyola de totes), i si estiren el fil fins el final, segurament serà tot el partit sencer, açò és un espectacle inoblidable. I no solament inoblidable, sinó típic, espanyol típic, typical Spanish, tan típicament espanyol com típicament italià era i és tot el món de polítics mafiosos, de la Camorra, de Nàpols i de tota la Campània, de Sicília, i d’on vostés vulguen buscar. Típicament espanyol amb personatges de cabells pastats amb brillantina, d’aquell individu amb bigot kaiserià que es passejava per València fent figura de milhomes, home que valia per mil al costat del president Camps, de Rajoy, de consellers i de tothom que podia pagar fantasies amb diners abundants dels ciutadans. Una exhibició de nous rics, de mal gust, de prepotència segura de la pròpia immunitat, una sensació de podridura, una pudor que empesta l’aire.

I amb tot això, damunt d’això i enmig d’això, faltava la cacera, el cap de setmana de matança del ministre de justícia i del jutge famós, i d’alguns alts personatges del mateix entorn. La cacera d’un cap de setmana feliç en una finca andalusa, convidats pel secretari local del PP, una finca on supose que crien i engreixen els pobres animals que després el ministre i el jutge assassinen còmodament i sense esforç, per tal de relaxar-se al camp i a l’aire pur, això digué el responsable de la justícia espanyola, que afirma, a més, que té molt bona punteria. Per tal de relaxar-se, maten animals grossos indefensos captius, fan una alegre carnisseria relaxant amb cèrvols i altres bèsties innocents, domèstiques i fàcils, i després exhibeixen els efectes de l’esforç heroic, en forma de cadàvers arrenglerats per terra. Si vostés, tal com afirma el partit del govern, pensen que una cosa no té relació amb l’altra, que els espies, els estafadors, els lladres públics i els seus còmplices o beneficiaris polítics pertanyen a un ordre de coses, i els caçadors judicials a un altre, em sembla que no van ben orientats. L’ordre de coses és en el fons el mateix, i es diu Espanya, o més exactament Espanya típica. Pensar que, al País Valencià, prop del noranta per cent dels ciutadans mantenen amb el seu vot aquest ordre, em produeix una perplexitat inacabable.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS