Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 27 de maig de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 26/02/2009   Imprimir

Nacions, nacionalistes

Les societats humanes, almenys en aquest temps de la història, s’organitzen dins d’uns espais que anomenen nacions, i qui no disposa d’aquest espai, o no de manera suficient i satisfactòria, difícilment pot trobar-se còmode entre tants altres que sí que en disposen plenament. Afirmar que la “vida en nació” és la forma que defineix la vida moderna en societat no és cap “nacionalisme” de perillosa espècie doctrinal, no és una posició ideològica: és una constatació. Pensar, per tant, que el “tema de la nació” és cosa superada i arcaica, o que és font de tots els mals, equival a pensar amb una molt interessada mala fe, per molt que es disfresse de liberalisme constitucional. Les nacions no són construccions folklòriques particulars que es puguen substituir amb un folklore universal, ni conjunts d’obradors d’artesania que seran anul·lats per la Microsoft o la General Motors, ni simples estructures de poder local que s’esvaeixen davant de Wall Street o dels euròcrates de Brussel·les. Són una altra cosa: són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament la forma moderna d’habitar el món, i això és inescapable. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’estar en el món, substitutòria d’aquesta i igualment universal. Però no veig enlloc senyals que estiga pròxima l’aparició d’àmbits d’identitat equivalents i substituts dels que ara són percebuts com a nacionals: complementaris sí, però substituts i equivalents, no. Una altra cosa és que ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau –si més no perquè tenen un problema menys–, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la. I si, per aquesta modesta i humaníssima pretensió, hem d’assumir el qualificatiu de “nacionalistes”, ens hi resignarem, practicant alternativament el comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS