Joan F. Mira | El Punt Avui | 09/03/2012 
Observe, amb perplexitat creixent, el suport entusiasta al projecte d’instal·lar a la vora del riu Llobregat una ciutat de casinos de joc acompanyats d’innombrables hotels i atraccions fabuloses, que se suposa que han de traure de pena l’economia del país, posar Barcelona al centre del món de la ruleta i del pòquer, i augmentar meravellosament la fama de Catalunya i de la seua capital, el benestar dels ciutadans, el producte interior brut (efectivament: brut), i la felicitat universal. Catalunya és un país seriós, o almenys cal suposar-ho, i això encara fa més difícil la meua comprensió de l’estrany fenomen: el president Artur Mas, el conseller Mas-Colell (professor insigne del ram econòmic) i altres membres conspicus del govern proclamant la nova fe i esperança en la pluja de milions que han d’arribar directament de Las Vegas, o potser de la Xina, i mostrant un desig fervorós de ser els beneficiaris del miracle. El qual, si per insensatesa i per dissort s’arriba a produir, donarà com a resultat estètic, urbà i arquitectònic una visió tan espantosa com la que ja ha produït en altres llocs.
Fa pocs anys, inspirant-se en la ciutat exemplar de Las Vegas, hi hagué un projecte semblant prop de Castelló, com a culminació d’un horror ja visible que es diu Marina d’Or. Reproduiré sumàriament la descripció que en feia un diari local, ple d’entusiasme: “Cabe recordar que el complejo contará con siete hoteles tematizados (con 7.500 plazas hoteleras)... El Hotel Acuario ocupará el centro de un gran arrecife de roca volcànica y agua cristalina, con 12.000 peces. Se podrà ver directamente desde las habitaciones del hotel. El Hotel Los Alpes estará vinculado a las mayores pistas artificiales de esquí, con más de un quilómetro de recorrido. El Hotel Venecia, de 600 habitaciones, contará con reproducciones de monumentos venecianos como la plaza de San Marcos. El Hotel París reproducirá la Torre Eiffel con una altura equivalente a 7 pisos, el Arco de Triunfo de 3 plantas de altura y los Jardines de Versalles, con un río y exclusivas galerías comerciales al más puro estilo parisino. El Hotel Caribe tendrá un lago artificial...”
I a més a més l’Hotel Warner, i un balneari científic d’aigua marina on podran tractar diàriament 7.000 persones, i un centre anomenat mèdic amb més de 600 habitacions i 300 boxs per a tractaments de bellesa, amb 12 piscines exteriors, i etcètera, i evidentment tres camps de golf, com a mínim. Tot això es considerava “un modelo de desarrollo turístico sostenible”, i el projecte va rebre els vots municipals generosos del PP i del PSOE, i l’oposició radical del Bloc Nacionalista Valencià. La fantasia d’Orpesa-Cabanes, en mans d’una empresa transparent i exemplar com és Marina d’Or (tan transparent com els negocis del senyor Adelson, i tan exemplar...), ens construiria “la mayor ciudad de vacaciones y de ocio de Europa”, una ciutat de 130.000 habitants, sobre una superfície de vint quilòmetres quadrats. I això sense joc ni casinos. Però també he llegit que en la futura Vegas del Prat els casinos seran només un 4% de la cosa total, un percentatge insignificant. Tan insignificant que, sense joc, l’altre 96% no existiria. I aquí hi ha la trampa.
Si vostès, lectors i viatgers curiosos, fan una visita a la mostra d’un futur que ja és present a Marina d’Or, es poden fer una idea de com serà (o seria, perquè la misericòrdia divina no ens abandona del tot, i allò s’ha convertit en fum fosc i pudent) el conjunt gloriós acabat, amb pistes d’esquí a la vora del mar, San Marc de Venècia, els jardins de Versalles i la Torre Eiffel. Un horror de cartó pedra, un furóncol de vulgaritat inesborrable en la cara del país, l’extrem insuperable d’un model promogut no sols des del negoci immobiliari sinó des del poder polític, ara i abans, que és el model del desastre, el projecte de la devastació. Alguns il·lusos, en algun moment, vam pensar que podíem ser Toscana; alguns, més moderns, que podíem ser una petita Califòrnia. Sembla, però, que el model més atractiu i compartit és una barreja de Florida i Nevada: Miami i Las Vegas, hotels i casinos, turisme de parc d’atraccions i màquines escurabutxaques. Un futur resplendent, la imatge d’un país.
No he fet cap caricatura grotesca: aquestes ciutats del joc, de l’oci, dels hotels innombrables, dels casinos i de l’estètica llampant i espantosa són així per definició, perquè el model és aquest, i no n’hi ha d’altre: Las Vegas, que podrà ser Eurovegas, o Vegas de Los Monegros per la qual sospirava el govern socialista d’Aragó. En el cas més sublim, s’hi pot afegir fins i tot un toc distingit de cultura, com a la ciutat mare i model, on alguns dels hotels casino més prestigiosos estan fets a manera de reproducció de monuments o ambients antics, com ara palaus romans, piràmides egípcies o Venècia. Un d’ells, el Bellagio, conté una notable col·lecció de pintura per al gaudi i contemplació dels clients. Els quals poden sopar en presència d’una Dora Maar de Picasso, d’unes banyistes de Cézanne, unes ballarines de Degas o el Diàleg dels insectes de Miró, i després tornar a la taula verda o a les màquines, a fi d’assegurar els beneficis de l’empresa que ha comprat les pintures. El negoci de l’oci va començar amb quatre mafiosos en un lloc perdut del desert, augmentà amb els grans casinos i amb la passió del joc, i esclata ara triomfant i universal amb l’afegit de la història de l’art. No sé en quina forma arribaria, ni amb quin art, a les riberes del riu Llobregat.
I si és pels llocs de treball que ens portarà el nou Mr. Marshall, els fabulosos 260.000 anunciats (o 300.000: la ciència no és exacta), em recorden els 514.135 que hauria produït el transvasament de l’Ebre, segons l’estudi encomanat, fa alguns anys, per una organització patronal valenciana. El càlcul era tan rigorós que fins i tot preveia les xifres per partides: l’agricultura, per exemple, crearia 83.349 treballadors nous, i l’aigua nova destinada a la indústria i als serveis en produiria exactament 345.604. Supose que el càlcul per a l’Eurovegas del Prat en matèria laboral deu ser almenys tan perfecte i exacte. Només conec, però no és de l’espècie numèrica, una afirmació del mateix gènere o estil: la del senyor Jorge Alarte, cap del PSOE valencià, que assegurava solemnement que l’Alta Velocitat Espanyola, AVE, és “la principal infraestructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades”. Anant veloçment a Madrid, tornant de Madrid veloçment, la comunitat, regne o país, es transforma a una velocitat semblant. Tota una ideologia. Sensacional. Però més sensacional encara és la idea de transformar la imatge, la carn i la pell de Catalunya amb una nova capital del joc i, molt probablement, de la lletjor universal. No ho facen, si us plau, per favor. No.
Enllaç original
|
