Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 22 de juliol de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 24/03/2009   Imprimir

Cultura 1: la substància

Fa una mica de vergonya haver de recordar obvietats com aquesta: que la societat, la tribu, la major part de “la gent” (els països, i cada país...) només dóna valor de cultura –en el sentit elevat, dignificat, superior...– a allò que és presentat i projectat amb aquest atribut per qui té poder per a fer-ho: poder polític, institucional, social, mediàtic, acadèmic o el que siga. Però cal repetir-ho de tant en tant, perquè sovint oblidem els fets més elementals, sobretot quan es presten poc al lluïment teòric. Els teòrics de la cultura, d’altra banda, solen contemplar amb moltíssima atenció els llibres o escrits dels seus col·legues, i d’ací trauen encara més teoria (més contemplació i més espectacle, que és el que també significa en grec theoría), i solen observar molt poc el banal i modestíssim funcionament habitual de la gent i de les paraules. Hauríem de seguir, tanmateix, els consells de Sir Francis Bacon, pare fundador del mètode empíric, que recomanava arribar al coneixement de les formes o essències partint dels fets i per mitjà de la inducció: observar, constatar, comparar, i més al final traure, si és possible, alguna conclusió i definició.  Potser, en aquest cas o camp en què ens movem, la cultura no té una essència o una forma, però en tot cas, si la té, no és cap substància o atribut identificable i definible a priori: és allò que socialment funciona com a cultura i amb aquest nom i aquest reconeixement. Tristíssima conclusió, redundant i perfectament inútil: segurament perquè no hi ha cap definició possible. Ni per tant cap idea, diguem-ne, autònoma i objectiva de cultura, sinó un conjunt sovint dispers de fets i de realitats que circulen i funcionen.  Com els intel·lectuals són un conjunt habitualment dispers de persones que circulen i funcionen com a tals: vistos o identificats pels altres com a tals, o autoidentificats com a tals. Però si preguntem en una enquesta: què és un intel·lectual?, o al possible interessat: vostè és un intel·lectual (i per què)?, potser no sabran respondre, o les respostes seran ben curioses... Veus vaporoses, per tant, sense substància. De tal manera que expressions com “la cultura contemporània és...”, “els valors de la cultura moderna són...”, “la societat actual viu en una cultura que...”, “les tendències de la cultura a finals del segle XX van...”, i tantes altres per l’estil, són poca cosa més que un flatus vocis. Però hi ha molta teoria i molts escrits, i molt acreditats, sobre “la cultura, etc., etc.”, que sense aquestes flatulències de la veu es desinflarien fins a quedar-se en no res, simple aparença esvaïda, globus de colors.

Fem memòria. Qui pensava, fa cent anys, que eren cultura les màquines, les locomotores o les fàbriques? Ningú. Bé, poc després, Marinetti i els futuristes ho van pensar, però d’una manera molt particular: van pensar que eren art o matèria d’art, el poderós art del futur industrial. En qualsevol cas, la infraestructura industrial fa un segle no era “cultura”, i ara aquelles mateixes fàbriques, locomotores i màquines són objectes culturals en museus d’arqueologia industrial, són matèria de col·loquis i congressos, de llibres bellament il·lustrats o d’exposicions de primera magnitud. A càrrec dels departaments o institucions que administren la cultura. Els objectes són els mateixos, però abans funcionaven només com a industrials o de transport, i ara funcionen com a expressions culturals: són presentats amb el valor afegit de la història i de l’estètica, i per tant dignes d’una nova forma d’apreciació i contemplació. Aquesta és la qüestió: són presentats (per part dels intel·lectuals, dels qui en saben, dels experts, dels especialistes...) com a dignes de respecte intel·lectual, i per això són ja cultura alta, i els seus actors altament respectables. Fins al segle XVIII no eren alts ni respectables els músics, per exemple, i fins a finals del s. XX, no ho eren els cuiners, els modistes i els perruquers...: ara són personalitats escoltades, cultura alta, membres de la “classe intel·lectual”. Fan el mateix, però no són percebuts, vistos, de la mateixa manera: ara formen part del nivell alt de la cultura (també en diners, i en contacte amb “el poder”): ara les seues paraules, fets, productes, idees, tenen una influència pública a través de la premsa, etc.: són intel·lectuals! O no? I per què no? Passem als ídols...

Aquest article continua ací. 

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS