Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 23 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 602 | 20/09/2012   Imprimir

Separatisme

Aquesta era l’antiga paraula, el mateix pecat infamant que aquests dies es miren amb ulls tèrbols molts comentaristes ben acreditats, conservadors o progressistes, a propòsit d’una manifestació recent a Barcelona. Com si les “separacions” foren una anomalia perversa, quan són la història d’un segle d’Europa. Des del 1906, quan Noruega se separa de Suècia, passant per l’esclat del 1918-1920, quan se separen Hongria, Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia i Eslovàquia conjuntament, i Eslovènia i Croàcia, que s’uneixen a Sèrbia, i abans Albània, i no sé si em deixe cap altre territori. Per cert, el 1919, els austríacs, que s’havien quedat sols, volien justament ser “unionistes”: una assemblea —amb majoria socialdemòcrata— proclamà la República Alemanya d’Àustria, els aliats vencedors van impedir-ne la unió, i la unió es va fer vint anys més tard per obra de Hitler i amb grans aplaudiments al carrer. Després, com vostés saben, es va separar Irlanda, i vingué la Segona Guerra Mundial, que portà unions a la força entre el Bàltic i el mar Negre. Després vingué el 1989, caigué el mur, se separaren una altra volta els estonians, els letons i els lituans, i hi hagué separacions noves i afegides com la de txecs i eslovacs, la d’eslovens, croats, macedonis, bielorussos, ucraïnesos, moldaus i, si arribem fins al Caucas, la d’armenis, àzeris i georgians. Això significa que, sense separacions ni divisions, la major part del territori europeu seria encara ocupat pels imperis del segle XIX, que eren el turc, el rus, l’austríac i el prussià. De manera que la història contemporània de la nostra mare Europa és un seguit de separatismes consumats; i tanmateix, resulta que els qui encara sostenen la doctrina o el desig de separar-se, tal com han fet tants altres en tants altres llocs amb gran èxit i reconeixement, són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable. He recordat aquesta història, per si de cas algú es considera poc o molt separatista (que en el vocabulari habitual ara es diu “independentista”) i això li crea càrrecs de consciència. Que pense que una Europa sense l’èxit històric dels abundants separatismes del segle XX és tan difícil d’imaginar que no sabem en què consistiria.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS