Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 22 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 08/02/2013   Imprimir

Nacionalismes, nacions

Ja fa molts i molts anys que per l’ample món circula tot un ample corrent de discursos, llibres i papers que coincideixen a lamentar la maldat intrínseca de qualsevol forma de “nacionalisme” (definit sempre negativament, és clar), cosa que implica una curiosa posició mental condemnatòria sobre el fet nacional mateix, com si fóra una mena de xarampió de la humanitat, una desgràcia històrica, una plaga, i en tot cas un arcaisme a extingir. Estranya ideologia que pretén passar sovint per progressista o liberal, mentre ignora que ja fa molt de temps que les societats humanes (primer a Europa, després a la resta del món) organitzen el progrés i la llibertat dins d’uns espais que anomenen nacions, i que qui no disposa d’aquest espai, o no de manera suficient i satisfactòria, difícilment pot trobar-se còmode entre tants altres que sí que en disposen plenament. Perquè afirmar que la “vida en nació” és la forma i el marc que defineix la vida moderna en societat no és cap “nacionalisme” de perillosa espècie doctrinal, no és una posició ideològica: és una constatació. Pensar, per tant, que el “tema de la nació” és cosa superada i arcaica, sense interès pràctic ni teòric, o que és font de tots els mals, equival simplement a navegar pel món de les idees volàtils i sense pes. O pensar –pensar poc, en realitat– amb una molt interessada mala fe, per molt que es disfresse de liberalisme constitucional.

Ignorar o menysprear determinats aspectes i dimensions de la realitat, quan aquesta realitat no encaixa en uns models conceptuals previs, és un vell hàbit mental que ja ve de Plató, passa per Marx i arriba igualment als sociòlegs de l’escola de Frankfurt i als economistes de l’escola de Chicago. És interessant, d’altra banda, que les dues grans ideologies dites “de la modernitat”, el socialisme més o menys marxista i el liberalisme més o menys democràtic, pretenguen ser ideologies de la racionalitat econòmica, o més encara: ideologies per a les quals tot és reductible al model economicista, siga el mercat o siga la planificació. Aplicant el mateix mètode i model, l’economia –la producció, el capital i els mercats a escala continental o planetària– ensenyaria que les nacions no “tenen sentit” ni espai en el futur, i sobretot, ai, les petites nacions. Ni hi trobaran lloc cultural o polític, tampoc, pels efectes d’aquesta economia global, que són la unificació planetària del consum i dels comportaments (tots bevem Coca-Cola i ballem rock o el que corresponga), i per la unificació dels centres de poder, siguen les empreses multinacionals, la Unió Europea o l’FMI.

I doncs, no és això: les nacions no són construccions folklòriques particulars que es puguen desmuntar i substituir amb un folklore universal, ni conjunts d’obradors d’artesania que seran anul·lats per Microsoft o General Motors, ni simples estructures de poder local que s’esvaeixen davant de Wall Street o dels euròcrates de Brussel·les. Són una altra cosa: són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament la forma moderna d’habitar el món, i això és inescapable. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’“estar en el món”, substitutòria d’aquesta i igualment universal. Però no veig enlloc senyals que estiga pròxima l’aparició d’àmbits d’identitat equivalents i substituts dels que ara són percebuts com a nacionals: complementaris sí, però substituts i equivalents, no. Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau –si més no perquè tenen un problema menys–, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la. I si, per aquesta modesta i humaníssima pretensió, hem d’assumir el qualificatiu de “nacionalistes” –com un retret que ens associa a gent de la pitjor espècie–, ens hi resignarem practicant alternativament el comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència.

Si hom repassa una mica la història de les idees, constata que per als liberals anglesos o francesos de la primera meitat del segle XIX, els imperis, o els grans estats expansius (i colonialistes), semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini. La llibertat –la dels pobles, per exemple, com la de les classes subalternes– era un magnífic principi universal: a condició de no intentar posar-lo en pràctica. En efecte, qui va fer força per aplicar un principi tan liberal com el de les nacionalitats no va ser un home d’estat europeu sinó el president Wilson; i només després que els imperis interiors d’Europa (almenys els que eren reconeguts com a tals) ja havien rebentat per totes les costures com a resultat de la Gran Guerra i de les tensions acumulades. En un segle, doncs –el que va del Congrés de Viena del 1815 als tractats de Versalles del 1919–, s’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals pobles, eren subjectes de drets. No els prínceps sobirans, com cent anys abans, sinó els pobles.

Passà la II Guerra Mundial, i el dret a la independència, és a dir a “separar-se”, esdevingué tan imparable i tan universal, que al llarg de la segona meitat del segle XX han estat reconeguts uns 150 estats nous. I aquesta és la història contemporània. No estic segur del tot, ara mateix, de si la “reivindicació separatista” de Catalunya tindrà l’èxit que uns desitgem i esperem i uns altres miren amb horror. Sé que, per part dels que s’hi oposen, la virulència, la ignorància, l’insult i el menyspreu dominen, i de llarg, sobre la consistència dels raonaments. Com en aquestes ratlles exemplars, obra d’un conegut escriptor, en un conegut diari de Madrid: “Nunca una reivindicación separatista resultó más grotesca y tan ajena a lo real. Todo caso de este tipo, sea del carácter que sea, denota síntomas de neurosis suicida o delirio institucional o cerebral.” Deu ser que el món sencer (“todo caso de este tipo”) ja porta un segle llarg d’alienació delirant, de cervells alterats i suïcides, i que la bona salut mental era la del Congrés de Viena i els imperis.

Enllaç original

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS