Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 22 de juliol de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 626 | 21/03/2013   Imprimir

Idolatria, heretgia

Per al gran i oblidat Francis Bacon de Verulam, els “ídols de la tribu”, com els de la caverna, els de la plaça pública i els del teatre, que critica en el Novum organum, eren les falses imatges i falses formes de la percepció, que ens impedeixen arribar a la realitat de les coses com són. Ja se sap, d’altra banda, que la utilitat visible dels ídols és unir i congregar els creients al voltant d’imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així consolidar la cohesió que en solem dir “social”. És una funció que han tingut ben clara la Roma imperial amb el culte a les imatges de l’emperador, o l’Europa cristiana amb els sants i les marededéus. Ara pensem: què faria un país modern sense obres i noms “culturals” comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest “culte de cultura” que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i avançada? De la mateixa manera que “abans” la gent vivia en una atmosfera carregada de religió, respirant religió, amerats de religió, “ara” respirem cultura i estem amerats i rodejats de cultura: vivim en la “cultura”, tant si ho busquem com si no. Vull dir que la presència d’això que solem anomenar cultura és tan densa, difosa, quotidiana i penetrant –i fins i tot imposada públicament i, com aquell qui diu, obligatòria– com “abans” la presència d’allò que solem anomenar “religió”. Amb els seus temples, jerarquies i cerimònies, i amb l’ocupació de l’espai mental o emocionals de les persones. Però els ídols de la cultura no solament són obstacles per al coneixement, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –en carn mortal, o ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d’idolatria. Qui és, llavors, l’heretge, o l’aspirant a l’ostracisme, que dubta en públic del caràcter diví d’aquests ídols, que afirma que tal pont o tal edifici de tal arquitecte famós no passa de ser una exhibició gratuïta, que bona part de l’obra d’aquells pintors caríssims és només una estafa banal, o que moltes pàgines del gran escriptor canònic no són exactament textos sagrats? Jo faria d’heretge eventual, però és faena ingrata i avorrida i no en tinc gens de ganes. A pesar que el dimoni m’hi incita sovint, amb temptacions molt atractives.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS