Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 17 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 627 | 11/04/2013   Imprimir

Avars i pròdigs

D’un costat, el pecat clàssic de cobdícia, avarícia o avidesa. D’un altre, el de malbaratament, balafiament o dilapidació. No són categories que hom trobarà habitualment en les anàlisis des de l’economia política o des de l’observació de les grans finances i de les decisions dels governants, o des d’aquest estat penós que, a falta de concepte millor i més clar, solem anomenar amb el nom genèric i vague de “crisi”. Perquè en aquest temps nostre ningú no parla de pecats o vicis, que tanmateix poden servir d’explicació allà on fallen els conceptes abstractes. I com que no parlem ja de pecats, tampoc parlem de penitència condigna, adequada als vicis que castiga o expia. Oblidem Dante, per exemple, potser el més gran coneixedor de l’eterna condició pecadora i de la pena o penitència que mereix. Fem, per tant, un petit esforç de fantasia, i observem, en el cant VII de l’Infern, quin és el càstig dels avars i els pròdigs: “Ací vaig veure més gent que en cap lloc: / als dos costats, amb uns udols terribles, / fan redolar grans pedres amb el pit. / S’entrexocaven, i en el mateix punt / es giraven arrere, empenyent tots, / i cridant: “Per què guardes?, per què tires?”. Els uns, doncs, per avarícia i per cobdícia, acumularen inútilment béns i diners. Els altres, malgastadors, balafiaren i malversaren sense seny. Pecats complementaris, per tant: el financer de voracitat il·limitada, el governant que malbaratà els cabals que administrava, xocaran a l’infern eternament, udolant de dolor i empenyent pedres, activitat tan absurda com el seu vici en aquest món. En l’altre, pagaran l’excés de glòria vana amb la pena suprema de l’anonimat: “La vida sense seny que els emporcà / ara els fa opacs al reconeixement” (ibíd). Quant als avars i pròdigs del nostre temps (especuladors immobiliaris, balafiadors de cabals públics, bárcenas, blascos, camps i col·legues diversos), no els desitge la pena de l’infern. Només la que un d’ells, gitat a terra perquè tothom li passe per damunt, explica en el cant XX del Purgatori: “Com l’avarícia apagà el nostre amor / al bé, i les nostres obres eren vanes, / la justícia ens té ací tots lligats, / encadenats, presos de peus i mans; / i tant com li plaurà al just Senyor, / ací estarem immòbils i estirats”. Que així siga.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS