Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 14 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 21/04/2009   Imprimir

País possible, 1

Surrealisme. El surrealisme polític, la irracionalitat concreta, està en el fons de la vida valenciana dels anys presents i de la seua projecció endins i enfora. La realitat és que els valencians cada any que passa som més lluny dels rics, i cada any més prop dels pobres. Això és progrés, això és ser líders i envejats per tothom. En producció industrial, la reculada és igualment constant: hi perdem punts, acceleradament. I en el mateix sentit van les xifres comparatives d’inversió pública, o de places hospitalàries i escolars, i altres cosetes sense importància: si no som els últims, ens hi acostem implacablement. I al costat d’això, la prestidigitació, la propaganda triomfal, l’ordre que, contra la realitat, hi estableix  l’al·lucinació o la paranoia. La realitat no compta, la realitat no té cap crèdit: la fantasia és fantasia, la propaganda és propaganda, i la realitat és que el País Valencià recula i baixa, que aquest és el país de la mentida pública coberta amb això que se’n sol dir “grans esdeveniments” inútils i caríssims. Que reculem, reculem, reculem, mentre la propaganda afirma que avancem i avancem. Una propaganda tan eficaç, cal reconéixer-ho, que ha arribat a convéncer tothom: els valencians mateixos, que voten el PP agraïts pels èxits incessants, i el conjunt dels espanyols, catalans inclosos, que creuen fermament en la imatge feliç. Aquest és el nostre surrealisme, aquest és el somni sense raó. O despertem, o anem a la catàstrofe: catàstrofe moral, en primer lloc.

La raó. En la història del valencianisme recent, al llarg dels darrers quaranta o cinquanta anys, els anomenats “catalanistes” potser hem practicat un excés de racionalisme i de mètode, i hem descurat també en excés determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant– que semblen aquests emblemes, la seua potència és extensa i real. Això és parcialment cert, però és més cert encara que, a l’altre costat, hi ha hagut un abús permanent d’aquestes mateixes emocions, una apropiació en exclusiva dels signes de la “valencianitat”, i un rebuig a plantejar algunes de les expressions del conflicte –la llengua, la bandera, el nom...– en termes mínimament reductibles a una actitud racional. L’anticatalanisme ideològic radical, basat en la negació de les evidències més elementals de la filologia i de la història, va més enllà d’una simple afirmació política: és l’expressió de formes de pensar i d’actuar, incompatibles un ús ordenat de la raó i del mètode, incompatibles amb allò que Europa va definir com a “modernitat”. És legítim i explicable que la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat 500 anys i moltes coses. Però no és legítim (racionalment) l’ús permanent d’instruments pre-racionals per donar curs a un anticatalanisme que sovint apareix com a ideologia aglutinadora de posicions ben diverses. El recel anticatalà ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de la ideologia nacional espanyola, i l’anticatalanisme valencià és –amb components i orígens específics– una expressió d’aquesta ideologia: la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot, o sobretot, quan es presenta com a apassionadament regionalista. I que condiciona també les actituds de gran part de l’esquerra majoritària. El “conflicte valencià” és un conflicte de posicions polítiques, d’interessos sovint no del tot clars, i d’ideologies nacionals. Però és també un conflicte d’actituds bàsiques davant de la vida social, de la cultura i del món mateix de les idees. D’aquestes actituds, una és homologable amb allò que entenem com els estàndards civils europeus, i l’altra no. Una correspon, per entendre’ns, al model holandès, l’altra al model serbo-bosnià. I pel que fa al futur previsible, no estic del tot segur que el “model holandés” –el que està fet de civisme, racionalitat i tolerància– siga el que adoptarà globalment la societat valenciana. Sobretot, vist l’exemple que donen els seus dirigents.

Aquest article continua ací.

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS