Joan F. Mira | El Temps, núm. 1522 | 13/08/2013 
 Al costat de la porta nord de l’hospital, la principal –per on jo passava cada matí, anant al col·legi, després de travessar tot el recinte–, hi havia el torn dels expòsits, semblant a un torn de convent de monges de clausura, un cilindre de fusta obert longitudinalment per un costat i tancat per l’altre, que es podia fer girar fins que a la banda de fora quedara disponible la part oberta de la caixa cilíndrica, dins de la qual es podia dipositar una criatura de poques hores o pocs dies d’edat. És a dir, exposar-hi un infant de pit, la mare del qual bé podia ser una prostituta del barri veí, una dona extremament pobra –potser com alguna de les que jo veia que esperaven a la porta de les consultes gratuïtes– o una jove fadrina dissortada, i per això els infants del torn rebien el cognom implacable d’Expòsit, com un certificat vitalici d’infàmia materna, acollits com a orfes sense nom en aquella institució venerable; certesa o coneixement que a mi, quan hi pensava en eixir per la porta, em provocava un malestar indefinit, una petita angoixa imaginant que jo també podia haver sigut una d’aquelles criatures, un boliquet de draps que enrotllaven el nadó abandonat o exposat dins del torn, un xiquet sense cognoms de pare i mare, un expòsit o fins i tot un fill de puta, parlant rigorosament, perquè jo havia vist ben sovint molt prop d’aquella porta prostitutes amb panxa prominent, i el pensament d’aquell possible origen o destí marcat ja per sempre se’m feia insuportable.
El carrer on donava el portal gòtic tenia i continua tenint el nom de carrer del Torn de l’Hospital, sense que ara quasi ningú ja sàpiga o recorde per què, i menys encara els nens o adolescents que juguen als jardinets esquàlids que ocupen una gran part dels edificis medievals enderrocats, ni els estudiants que preparen exàmens a les grans sales de bell estil reinaixentista que ara són biblioteca pública, ni tan sols les senyores joves que trauen els gossos a passejar i a fer les seues deposicions pels espais polsegosos inhòspits que van ser part de l’hospital i de l’antiga facultat; qui sap ara què era aquell torn que dóna nom al carrer per on jo caminava poc abans de les vuit del matí, ja tot dret fins a la plaça de les Escoles Pies? Un carrer recte i no gaire estret, il·luminat i ple de vida agitada quan de vesprada hi feia el camí invers, però fred, gris i brut els matins, amb totes les portes tancades, les portes dels bars abundants, de les cases de gomes higièniques, i de les moltes escales que jo sabia que eren de cases de putes, perquè em sembla que no coneixia la paraula bordell.
Només començaven a obrir, en aquella hora d’escassa claror, alguns establiments propis de qualsevol altre carrer pobre intramurs, una carboneria, una fusteria, alguna mínima botiga de queviures, molt poca vida per un barri que cent anys abans era ocupat encara per una aristocràcia menestral, els velluters, els mestres dels telers de la seda, i per alguna família de la precària noblesa local que hi deixà el seu palau al costat dels casals grans i sòlids dels mestres teixidors, els quals tenien, a la vora mateixa de la porta del torn, la seu gremial en l’edifici de façana barroca del Col·legi de l’Art Major de la Seda, però jo no sabia quin art major era aquell ni, si era un art, com i en quina mena de col·legi l’ensenyaven.
Algun xiquet caminava, com jo, cap a l’Escola Pia o cap a una altra escola del barri, alguna dona del gremi de la prostitució, no de la seda, ja s’havia alçat del llit i fumava un cigarret al balcó, vestida amb bata embuatada, o amb negligé o amb viso si el matí no era fred, despentinada, amb les parpelles fosques i el vermell de la pintura de llavis desfet i empastifat, o alguna altra, no del mateix ofici sinó simple mestressa de casa modesta, ja venia del mercat central amb el cabàs de la compra o tornava cap a casa amb el poalet de carbó per a encendre el foguer de la cuina. Una cosa és ben certa: aquell barri no era “esencialmente huertano”, ni feia olor d’“efluvios y verduras de la huerta, sobre todo de cebollas cuando el viento soplaba de la parte de Liria”, tal com ha escrit fa pocs dies al diari més llegit d’Espanya un cèlebre escriptor valencià resident a Madrid que ha inventat aromes i ambients hortolans en un barri que ha estat sempre profundament urbà. Els tòpics, ja se sap, són immutables.
Aquest article continua (i acaba) ací
|
