Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 22 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 07/05/2009   Imprimir

Carretera

Fa poques setmanes vaig saber, pels diaris, que el cèlebre rotllo mecanoscrit iniciava, des de la Universitat d’Iowa on reposa, un viatge per museus o exposicions. Una notícia sense importància però que em va fer buscar el volum de Penguin Books comprat i llegit fa trenta anys. L’he rellegit amb calma, i m’ha tornat a sorprendre  la potència llampant de la prosa, la pura bellesa del text: “Una eternitat densa i com arnada es covava en aquell saló boig i marró amb l’empaperat trist de les parets, el llum rosa, les cares excitades” (traducció meua, sobre la marxa). O quan caminava “cantant i gemegant i menjant-me les estrelles i degotant els sucs del meu cor gota a gota sobre l’asfalt calent.” O allò, definitiu: “Eei, Sal, hem d’anar, i no deixar d’anar fins que hi arribem.” “Però on anem, tio?” “No ho sé, però hem d’anar-hi.” I les sessions glorioses de jazz, les nits de Denver o de San Francisco, la carretera sempre, que se suposa que representa una època, aquells que eren joves i perduts fa seixanta anys. Diu la llegenda que Jack Kerouac, alimentat d’inspiració, de café i de benzedrina, va seure davant de la màquina i, en un esclat d’energia creativa, va escriure d’una tirada el rotllo de quaranta metres d’On the Road, que l’hauria de fer famós per sempre. Molts anys després, qui sap si encara sota aquella fascinació, a Los Angeles un amic i jo vam agafar un cotxe, gran com un portaavions, i vam passar prop de quinze dies en la carretera, per la frontera mexicana, pels deserts d’Arizona, per Texas i Louisiana, fins arribar a l’Atlàntic per Florida. I allà, ja sol, vaig agafar un autobús Greyhound i vaig completar el camí, més carretera encara, fins al carrer 42 de Nova York. Segurament era ja massa tard i jo no era prou jove, probablement no vaig saber trobar l’esperit que calia, però en tornar a casa no hi hagué inspiració capaç de fer-me escriure una novel·la de carretera. Diuen que el rotllo esgrogueït d’On the Road és incomplet, perquè el final se’l va menjar un gos. A mi, un altre gos, o el mateix, em degué devorar el rotllo sencer. I això em salvà, potser, d’escriure alguna mala imitació com se n’han escrites tantes. O de creure que jo també podia desvelar el misteri de la carretera. Que en aquest país nostre, tan petit, no és cap misteri.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS