Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 22 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 12/05/2009   Imprimir

Anson i els missioners, la sida

Vaig recollir, abandonat en el seient del tren, un diari d’aquells que jo no compraria mai. Curiositat discretament morbosa, o simple interès per saber, de tant en tant, què escriuen “els altres”. Això era poc després del viatge poc gloriós del papa Benet XVI a l’Àfrica, i de les declaracions menys glorioses encara que hi va fer sobre la sida i els preservatius, unes declaracions sense seny, paraules de mala doctrina cristiana, insensibles al dolor. I a les pàgines d’opinió del diari, hi havia un article del senyor Luis María Anson, membre de la Real Academia Española, amb el títol “La Iglesia y el sida”. El senyor Anson, director de diversos diaris, és un personatge exemplar, no solament de l’Academia i de la premsa, sinó d’allò que, amb paraules del xinès Lu Hsun, en diríem la “classe intel·lectual” espanyola, amb capital a Madrid. Que és una sola classe, compacta i potent, dins de la qual les distàncies ideològiques queden disminuïdes o esborrades per una complicitat més profunda o més alta. He coincidit amb l’acadèmic Anson en reunions dels jurats dels “Premios Nacionales” de literatura, al Ministeri de Cultura, on em toca acudir de tant de tant en representació de l’Institut d’Estudis Catalans. El senyor Anson, invariablement, és qui més parla de tots, i sobretot és el més escoltat: alts càrrecs del Ministeri, socialistes inclosos, callen quan parla Anson, escolten embadalits, i somriuen amb plena sintonia. I Anson explica, per exemple, les seues visites a Rafael Alberti quan vivia a Roma, i recita sonets als pits preciosos de la dona del poeta. Eren amics, espanyols per damunt de tot, i si Alberti era comunista i Anson monàrquic i rigorosament conservador, això comptava ben poc. Cosa que, d’altra banda, em sembla perfecta i no hi tinc res a dir. Ací, això, sembla que no sabem fer-ho. Doncs bé, explica Anson, en l’article de fa poques setmanes, que a l’Àfrica i en altres parts del món qui realment atén i cuida els malats de sida i d’altres afeccions, són els missioners catòlics, monges, frares i capellans. Que als hospitals africans no s’ha trobat mai militants comunistes servint els malalts terminals, ni cap d’aquests manifestants que “vociferan contra la Iglesia”. Que els missioners i missioneres vessen el seu amor sobre els leprosos, els malalts de sida, els moribunds, als ancians sense sostre, els desfavorits i els desemparats. Fins ací, té tota la raó del món, i cal reconèixer molt honestament que són els religiosos (catòlics i, supose, també alguns protestants) els qui amb més constància, amor i sacrifici dediquen la vida als dissortats. Massa sovint, el prejudici ens porta a ignorar la magnitud, el valor, l’heroisme, de l’acció de tants milers d’homes i dones que, també massa sovint, han de suplir la inacció de governs corruptes, insensibles o simplement ineficaços i sense recursos. És així, i jo mateix n’he estat testimoni directe.

Però llavors, l’altra cara del senyor Anson apareix cap al final de l’article: “El Papa cree que la mejor forma de combatir el sida en África es la monogamia y la fidelidad. No ha tenido en cuenta lo estupendas que están las negritas y lo difícil que tiene que ser, ante el espectáculo de tanta belleza y atractivo, que los negros politeístas y polígamos practiquen la virtud de la monogamia”. L’alt intel·lectual, acadèmic, intel·ligent, bon escriptor, amic d’Alberti, l’home que, quan parla, autoritats i col·legues escolten reverents, es deixa anar de la manera que vostès acaben de llegir. A aquesta forma indigna de frivolitat i de menyspreu, per no emprar adjectius més grossos. El papa de Roma, això és obvi, predicava fantasies impossibles, perilloses, que podrien tindre resultats funestos. I el senyor Anson, d’altra banda, ignora un fet substancial: que els mateixos missioners que tant admira solen fer ben poc cabal de les prèdiques del papa en aquesta matèria. Els missioners no són ni tan frívols ni tan papistes com Anson, i són més admirables del que pensa l’acadèmic. La major part dels missioners saben molt bé què han de fer, i ho fan, a pesar dels sermons del papa. Anson no ho sap, jo sí.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS