Joan F. Mira | El Temps | 00/07/2004 
Hem passat uns dies, en companyia de Joan Oliver, a la caseta que tinc davant del Penyagolosa. El meu amic Joan Oliver té una consistència intel·lectual i moral molt respectable, és un professional impressionant, i aquestes i altres qualitats no sembla que siguen ben apreciades, ara mateix, en certs àmbits de poder que depenen del govern de Catalunya. Com en alguns –massa– casos més o menys comparables, és el país qui hi perd, i guanyen la censura i la mediocritat. De manera que hem passat uns dies en aquestes muntanyes del nord valencià, que ni Oliver ni la seua dona sospitaven que eren tan aspres i tan belles. El País Valencià, vist des dels intineraris habituals, litorals, enganya al qui viatja amb tren o amb cotxe: creuen que és pla, quan és durament muntanyenc, més que molts altres països amb més fama de ser-ho. Com en tantes coses, la imatge que projectem els valencians és perfectament falsa, equivocada: fins i tot en un camp tan sòlid i objectiu com és la geografia. Què hi farem. Tot és qüestió de viatjar una mica, d’observar i, per exemple, d’escoltar un masover de Xodos explicant, a finals de juny, que sap racons amagats, per la banda del mas de Gargant, on creixen bolets deliciosos, moixernons, que cull abundantment i els ven a preu caríssim, en ple estiu. Vés qui ho havia de dir. Al mas de Gargant, un mas imponent, abandonat com tots, pasturen vaques i vedells de pèl blanc, gràcies a les subvencions de Brussel·les, i hem d’aventurar-nos una mica pels bancals, coberts d’herba alta abundant i de floretes innombrables, per arribar a la font amb gran placa de pedra grisa, gastada, on hi ha l’any de la construcció, el 1794, pel mateix temps, més o menys, que el botànic Cavanilles recorria aquests paratges. A l’altra banda del Penyagolosa, per la part de mas de la Cambreta, hi ha un gran balcó de roca des del qual el paisatge et pot deixar sense alè: el llom del puig per un costat, el pla de Vistabella per un altre, i al fons les muntanyes de l’Aragó, darrere de la petita vall del Carbo, plena de masos altíssims que des d’ací es veuen a baix. Passem pel santuari de Sant Joan, hi fem una visita per constatar que el sant encara atrau fidels que li deixen trossets de paper, en una taula al costat de l’altar, on escriuen el desig que li demanen: salut, amor, prosperitat, i un que només desitja “que al món tot siga com hauria de ser”. Si el sant concedeix el favor, cosa freqüent, el beneficiari li deixa un exvot. Aquesta és la frontera de la fe, antiga i present, precristiana i cristiana, de vells, de joves i d’adolescents que també hi creuen i escriuen papers.
Dinem al Puerto, Puertomingalvo, que és el primer poble d’Aragó, a l’altra banda de la ratlla. Un poble que degué ser desolat, i que ara el nou turisme restaura de manera indecent, falsament rústica, falsament típica i falsament antiga. Un desastre universal, pel que sembla, que els arquitectes no tallen sinó que patrocinen. És un poble tan diferent de Vistabella (l’últim de la part valenciana), que és com entrar en un altre país: un altre aire als carrers, un altre estil a les cases, un passat d’aristocràcia de pedra rural, que a Vistabella és absent. Vistabella té un petit aire urbà, com Vilafranca en contrast amb la Iglesuela. I a la tornada ens aturem a la ratlla mateixa, al pont sobre el riu Montlleó: baixem a la vora del riu, entre cingles altíssims i pins i vegetació espessa. Hi passa un pam d’aigua claríssima, i ens quedem asseguts una estona: a l’altra banda de l’aigua és el Regne de València, en aquesta és el Regne d’Aragó, i d’això ja fa més de set segles i mig. L’antiga ratlla, el riu, potser no vol dir res, o vol dir molt. Quan pugem a la carretera, a la barana del pont algú ha escrit amb grans lletres “Espanya”, i a la boca d’un túnel que també fa de límit, hi ha pintades amb quatre barres que algú ha completat després amb una franja blava, amb “País Valencià” que algú ha empastifat i ha posat “Regne” al costat.
Després de tanta bellesa, les meues meditacions són més aviat pessimistes. I el meu amic Joan Oliver, que entén tantes coses, aquesta no l’entén.
Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 80-82
|
