Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 28/05/2009 
Segons que explica la premsa (i supose que també una televisió que jo veig poc), divendres passat a València, al llit del riu, davant del Palau de l’Exposició i d’una tribuna extensa d’autoritats, dos mil cantants cantaren que “Para ofrendar nuevas glorias a España / nuestra región supo luchar”, si no em falla la memòria dels versos que el president Lerma i el seu partit van fer aprovar com a lletra legítima de l’Himne Regional. Els descendents de Maximilià Thous sembla que s’han enfadat, molt comprensiblement, perquè el castellà era la llengua única oficial de l’acte, i també sembla que els assistents van cantar amb més entusiasme patriòtic (o com se’n diga) la versió valenciana. Estrany país, on coses com aquesta, i de més exòtiques, poden passar i passen amb una certa regularitat. No sé si a la plaça de l’Ajuntament de València encara passa el que passava quan era plaça del País Valencià i quan era plaça del Caudillo: que la nit de Sant Josep, abans de cremar la gran falla municipal, se sentia per altaveus poderosos l’himne d’Espanya i els congregats, potser cent mil o dos-cents mil, xiulaven asprament i amb entusiasme la melodia, abans de cantar, ells mateixos i a ple pulmó, un himne que comença afirmant que ací hem lluitat per les glòries d’Espanya. Contra l’himne de la qual acabaven de xiular. Això passa a València i, com que passa a València, no passa res. Que això puga passar a Valladolid o a Sevilla, és inimaginable. O a Barcelona o a Bilbao, però no pels xiulits primers sinó per la lletra segona. Qui ho puga entendre sense un doctorat en psiquiatria nacional o política, que ens ho explique, per favor. Davant d’aquestes divisions de l’esperit (més o menys allò que en grec es diu esquizofrènia), la xiulada de pocs dies abans al camp de Mestalla era una mostra de salut relativa, d’un punt incert de coherència psíquica: allà no haurien ofrenat glòries a Espanya després de xiular-ne sorollosament l’himne. Estrany país, el País Valencià, i estrany país Espanya, a la vista dels himnes amb versos o sense i de les febres diverses que provoquen. No tan estranys, si hom observa quins són els símptomes, i quina és i d’on ve la malaltia.
|
