Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 17 de novembre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 30/05/2009   Imprimir

La llengua, l'amor

En un llibre del 1996, Le monolinguisme de l’autre, el gran, peculiar i discutit filòsof Jacques Derrida es presentava ell mateix, no sé si irònicament o seriosament, com “el darrer defensor i il·lustrador de la llengua francesa”. I en una entrevista publicada pocs mesos abans de morir, el 2004, afirmava que aquesta és una  llengua “que no em pertany, tot i que és l’única que tinc a la meua disposició, i encara!” Derrida, l’inventor del desconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (qualssevol que siguen o signifiquen aquestes doctrines, o matèries o mètodes, que no se sap del cert), probablement el pensador francès més llegit universalment, sobretot a les universitats nord-americanes, possiblement un dels últims  grans “mestres de pensar”, com en diuen a França, Derrida, doncs, ha omplert pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la llengua francesa. La passió d’un home que no era francès “de soca” ni de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Però era francès de llengua, i això pot ser més fort que qualsevol altra raó de ser.

“L’experiència de la llengua és vital, no cal dir-ho,” ens recorda: “Mortal, i doncs, en això no hi ha res d’original.” Bé, segurament no hi ha res d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que ignoren i menyspreen: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per a qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per a qui la viu, sobretot si viu amb consciència de viure-la: per a qui fa de la llengua no solament un mitjà de locució i de comunicació ordinàries, sinó el mitjà i el vehicle i la forma de les idees, de les  sensacions, de l’art de parlar i d’escriure expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres o, simplement, “el món”. Llavors una llengua és també la forma i la dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa més completa i seriosa.

Derrida, per contingències de la geografia i de la història, era un jueu francès d’Algèria, de la generació nascuda abans de la independència. Una singularitat complexa, dins de la qual havia d’optar, si és que això era possible. En El monolingüisme de l’altre explica la relació gairebé inexpressable d’un jueu algerià amb la llengua francesa: l’única llengua seua, estimada amb passió i amb respecte, però que, en tant que algerià i que jueu, era “la llengua de l’altre”, la dels francesos que la imposaven com a única, la que feia impossible que el jove Jacques poguera emprar o sentir com a pròpia la llengua pròpia del país on va nàixer, l’àrab dels carrers i dels pobles, l’idioma dels seus veïns i compatriotes. Ens podem preguntar què era, com es definia o s’identificava, un jueu nord-africà a mitjan segle XIX. Per la geografia, potser com a marroquí, algerià o tunisià. Per la religió (i per tradició, per memòria, família, i més coses) com a jueu. Per la vida social i econòmica, per relacions molt antigues, com a part del món àrab. ¿I en què i a través de què es podia identificar amb els francesos colonials, com podia convertir-se en “francès”?

Els seus besavis, recorda, eren encara molt propers als àrabs, per llengua i per costums; certament no eren europeus, ni francesos. Però l’àvia, a finals del segle XIX, ja educava les filles com a burgesetes parisenques, amb bones maneres i lliçons de piano. I dues generacions després, el jove Jacques –com la major part dels jueus d’Algèria, ja molts d’ells professors, metges, advocats, professionals– hagué de mudar-se a França. No sé si es pot dir que aquells jueus algerians de mitjan segle XX ja “eren” i se sentien “francesos”, segurament sí. En tot cas, era la vida que els havia tocat, era la història, i era una identitat assumida, que tampoc no sé si se’n pot dir nacional. “I de la mateixa manera que estime la vida –assegura Derrida– i la meua vida, estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o menys responsable.”

¿I què ha de fer algú que té una llengua com a substància i element bàsic de la pròpia experiència de viure? Doncs l’ha de tractar “d’una manera no diria perversa, però sí una mica violenta”. “Per amor”, diu Derrida. “L’amor en general passa per l’amor a la llengua, que no és ni nacionalista ni conservador, però que exigeix proves, i superar proves. No es pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu. Si hom afecta la llengua d’alguna forma, ho ha de fer de manera refinada, respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la fidelitat infidel...” Em semblen unes ratlles bellíssimes (en francès són encara més belles: és natural...), i em sembla una idea, una actitud, una ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana haurien de meditar seriosament: l’amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se’n responsable, que té una càrrega d’ètica personal i compartida.

“Jo visc d’aquesta passió –conclou Derrida– si no per França, almenys per alguna cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l’estima aquest o aquell francès d’origen, és perquè jo l’estime com un estrany que hi ha estat acollit, que s’ha apropiat d’aquesta llengua com la seua única possibilitat.” ¿Què hauríem de dir o d’afegir els qui, com jo mateix i els meus companys de generació, i els d’abans i també molts de després, hem hagut de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van “ensenyar a cultivar”, una llengua que era pròpia i no ho era, al costat i per sota d’una altra que era l’única que sí que ens ensenyaven a cultivar com a pròpia sense ser pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de “monolingüisme de l’altre”? No sé si amb amor, lleialtat, i una delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això, no tindrem res.

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS