Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dissabte, 16 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 686 | 06/11/2014   Imprimir

Gats

L’última vegada que vaig visitar amb calma el cementeri, em vaig aturar a llegir amb atenció el cartell on s’explicava molt detalladament què cal fer amb els gats, únics habitants vius, residents permanents d’aquells espais: atesa l’abundància d’aquests animalets, i la desinteressada humanitat de la Societat Valenciana Protectora d’Animals, deia l’escrit oficial, es prega els visitants que per favor no els donen menjar embolicat amb paper, plàstic o alumini, ni deixalles de peix ni altres residus productors de brutícia, sinó que dipositen l’aliment adequat en les menjadores repartides expressament per tot aquest sagrat recinte, considerant a més a més que, vista la reproducció incontrolable dels gats ací residents, a les menjadores hi haurà píndoles esterilitzants per a les femelles –dels mascles no se’n parlava– i que en tot cas si el visitant benèvol en veu alguna amb la panxa ja plena, que per favor la capture si pot, que la porte a les oficines i que truque als telèfons tal o tal: un membre de la Societat passarà a recollir-la, i en el lloc adequat esperaran el part, sacrificaran sense dolor els gatets, i tornaran la gata ja estèril per sempre al seu domicili d’origen entre tombes i flors. Pocs minuts després, sota un porxe de columnes dòriques robustes, pesants, com un perímetre de diàfana solemnitat arcaica, dos gats caminaven calmosos, els devia agradar aquell lloc una mica més fresc, trobar-se a l’ombra; s’acostaven i es refregaven una miqueta l’un contra l’altre la pell de pèl suau, un de color blanc brut, l’altre lleonat, s’apartaven, continuaven com si no es conegueren i després es tornaven a acostar, devien ser mascle i femella, perquè el de pèl lleonat aproximava el morro inquiet al cul de l’altre i l’altre, és a dir l’altra, alçava amb complaença la blanca cua peluda, s’aturava i es deixava llepar un instant: en un moment copularan, vaig suposar, si ella en té ganes, el gat mossegarà el coll suau de la gata, la femella s’ajupirà un moment fent un miol ronc, el mascle li pujarà damunt, i faran el seu amor entre les tombes. Així va ser, i després la breu escena va ocupar una pàgina i mitja d’una novel·la, en memòria de la mort i la vida, i dels fidels difunts que –tal com era el nostre deure– vam recordar diumenge passat.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS