Joan F. Mira | El Temps | 16/06/2009 
 La literatura és allò que fem els escriptors, o això hauria de ser i així hauria de ser considerada. I parlar dels escriptors no hauria de ser tan diferent de parlar dels metges, els arquitectes, els músics i els pintors, i de la relació que tenen amb el país on exerceixen la seua professió i amb la gent des de la qual o per a la qual treballen. El cas, però, és que sí que és diferent, aquesta relació: és diferent perquè usar la llengua com a matèria o material de la professió –de l’ofici d’escriure, de fer literatura– no és la mateixa cosa que usar els coneixements científics, la tècnica, els colors i les línies, o els ritmes i els sons. Entre altres raons, perquè quasi tot és intercanviable, en matèria de coneixement i en matèria d’expressió estètica, però la llengua no: la llengua és idioma, “cosa pròpia”, i usar una llengua –per produir literatura, per llegir literatura– és alhora servir-se d’aquella cosa que indissolublement va lligada no a les capacitats expressives de la humanitat en general, sinó d’una part molt concreta de la humanitat, la que per naixement o per adopció és considerada com a pròpia, la que ha creat i format una llengua concreta com a producte de la seua experiència cultural al llarg d’un temps potser de segles. És, en definitiva, una qüestió d’identificació i d’identitat, que són paraules que alguns desacrediten molt interessadament, però que continuen tenint un valor insubstituïble. Les societats, els països, les nacions, estan lligades a la llengua, generalment a una llengua concreta i distinta, i la llengua no solament està lligada a l’escriptor i a la literatura (això és una obvietat), sinó que l’escriptor i la literatura poden estar, i sovint estan, lligats a l’existència i a la presència del país-amb-llengua a què pertanyen. No es tracta únicament la vella qüestió sobre la llengua, l’escriptor i la literatura, o sobre la relació entre idioma i nacionalitat. Que, d’altra banda, és una relació en la qual creuen igualment els homes d’estat i la gent del comú, ingenus o ideòlegs: hi creuen perquè, explícitament o no, creuen que parlar és ser. Hi poden creure de manera tolerant i educada, o de manera tan contundent com aquella consigna o exhortació que circulava per aquestes terres no fa molts anys, i que, segons com, sovint sembla que encara circula: “Si eres español, ¡habla español!” Consigna que implica que qui és ha de parlar, i que qui no parla no és; o almenys no és de manera tan autèntica i plena com els qui parlen. Encara avui, com sempre, a l’hora de les veritats del cor –que té les seues raons–, els castellanoespanyols no creuen que els catalans, que no parlen com els altres, siguen uns espanyols com els altres. Alfred de Musset, poeta romàntic, ho va escriure de manera redona i perfecta: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa.” La pregunta feroç: serien considerats espanyols de cor i d’ànima i de cap a peus els catalans, si no parlaren ni llegiren la llengua espanyola? I si “parlar és ser”, escriure i llegir és encara “més ser”: per la consciència que produeix i consolida, i per la presència que expressa. Les llengües, doncs, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament d’altra banda: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses...i això és que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta, i reconeguda com a tal des de fora, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua culta i reconeguda representa “categoria superior” de llengua, valor i dignitat igual a les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior i de menor valor. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna de reconeixement, ...sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Suècia fins a Grècia, que en aquesta matèria és també la història dels seus idiomes, cultures i literatures.
Aquest article continua ací.
|
