Joan F. Mira | El Temps, núm. 1608 | 07/04/2015 
 En un dels capítols més deliciosos d’un llibre ple de delícia i meravella, Claudio Magris fa entendre que el respecte d’un mateix, i el respecte de tota una cultura, pròpia o veïna, es pot condensar en el respecte a una llengua. El llibre és Microcosmi, per a mi tan fascinant o més que el cèlebre Danubio: així com Danubio (del 1986, n’hi ha traducció catalana: El Danubi) recorre les històries, les ciutats i els països de la que Magris sempre denomina Mitteleuropa, amb l’immens panorama de tota una civilització, Microcosmi (n’hi ha traducció catalana: Microcosmos) és un conjunt d’itineraris al voltant de Trieste, des del Caffè San Marco de la ciutat mateixa fins a les valls alpines, la península d’Ístria o les illes de la costa dàlmata. El capítol o itinerari quart té com a títol “Il Nevoso”i va dedicat a la muntanya d’aquest nom (Sneznik en eslovè), emblema i referent venerat tant pels eslovens com pels italians, que recorden la seua presència històrica en tot aquest territori (el poeta Gabriele d’Annunzio va rebre el 1924 el títol pompós de Principe di Montenevoso, en memòria de les seues campanyes istrianes fins a Fiume, ara Rijeka, en acabar la I Guerra Mundial, fins a la qual havia format part de l’Imperi Austro-hongarès). El Nevoso, òbviament, és ara dins d’Eslovènia, prop de la frontera amb Croàcia, i Claudio Magris, segons explica, hi solia passar part de l’estiu amb la família, en un hostal enmig de bosc, des del qual feia llargues passejades evocadores amb óssos mítics, castells d’antics ducs austríacs, guerrillers de les tropes partisanes de Tito, i una concentració insòlita de grans i petites històries d’aquest racó d’Europa.
D’aquestes històries, i de la geografia, la flora i la fauna dels boscos del Nevoso, qui ho sabia absolutament tot era el seu vell amic, el professor eslovè Drago Karolin, un erudit d’antiga escola, d’educació clàssica impecable, de correcció perfecta, format en el rigor acadèmic anterior al 1914, i que, segons recorda Magris “ha sempre parlato un tedesco cerimonioso e antiquato”, un alemany formal i correctíssim, que no era la llengua del seu propi país però que respectava escrupolosament. Un dia, sabent que estava malalt, Magris i la dona van anar a fer-li una visita, que sospitaven que podia ser la darrera: el professor Karolin tenia noranta-dos anys era al llit enfebrat i cobert de suor, però els ulls eren encara vius i tendres, diu l’escriptor, en una cara que conservava “una expressió de severa autoritat”. A l’hora del comiat, el professor regalà als visitants una targeta o cartolina amb una fotografia del Nevoso, que a la part de darrere portava impresos uns versos seus. Llavors s’incorporà una mica al coixí i, amb lletres grans i tremoloses, va traduir a l’alemany els quatre versos.
Poc temps després, Magris va rebre una carta, també amb escriptura incerta i grossa, en alemany. El professor Karolin hi explicava que, segons afirma la seua dona, que l’observava de costat mentre traduïa els versos de la targeta, sembla que hauria escrit das Berg en comptes de der Berg (la muntanya), o siga amb un incorrecte article neutre i no amb el correcte masculí, i si fóra així, per favor, que li perdone aquest error tan censurable. I afegia que, si realment havia comès un error com aquest, era degut sense dubte als seus problemes circulatoris, que li produïen amnèsies puntuals. El professor Karolin, diu Claudio Magris, no podia anar-se’n d’aquest món sense haver corregit l’error i haver aclarit, per a ell mateix i per als altres, qualsevol dubte sobre aquest punt. “La correcció de la llengua”, conclou el narrador, “és la premissa de la claredat moral i de l’honestedat. Moltes bretolades i prevaricacions violentes naixen quan hom empastifa la gramàtica i la sintaxi, ... abolint distincions i jerarquies en un garbuix equívoc de conceptes i sentiments, deformant la veritat”. I una sola coma en el lloc equivocat, afegeix, pot produir un desastre i provocar incendis destructius. O, més greu encara, si és una confusió de gèneres gramaticals, per exemple quan algú (no un venerable professor eslovè, sinó una alta autoritat, com ara l’alcaldessa de la capital del meu país) confon en públic el masculí amb el femení, amb una ignorància barroera que correspon al menyspreu profund de l’idioma. Com si el senyor rei d’Espanya o el president del Govern digueren, en un discurs, la calorita. Qui sap si es tracta, també, de problemes circulatoris o d’amnèsia.
|
