Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 17 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1609 | 14/04/2015   Imprimir

De la història a la política

Afirmar que les societats defineixen el present –i potser part del futur– segons com defineixen el passat,  pot semblar una idea antiquada o d’escassa eficàcia i aplicació. Especialment en aquest temps on pareix que  ningú no sap dir o endevinar quin futur ens espera.  I malgrat tot, aquesta afirmació sovint és més certa i real del que sembla, i no tan sols d’una manera a penes ideal o evocadora, sinó en termes molt precisos que poden anar des de l’economia a les relacions exteriors, passant pel codi civil o per la ideologia i l’acció dels partits polítics. Entre altres raons perquè en últim extrem, en aquest món fet de nacions, no hi ha nacionalitat sense una “visió nacional” del curs de la pròpia història: una visió que sempre és més o menys esbiaixada, permanentment reinterpretada i en general escassament “objectiva”. És normal que tota col·lectivitat humana es reclame d’un passat comú específicament propi, i si pot ser diferent i diferenciador. Sobretot si es tracta de col·lectivitats modernes que es defineixen com a nacionals, o fins i tot de comunitats subnacionals, regionals o locals. Però el passat “necessari” no pot ser qualsevol passat: la narració ha de representar alguna forma de continuïtat respecte a un temps en què el país comú, la nació, o simplement “el poble”, va nàixer o es va formar, va créixer, i va arribar a posseir existència plena, preferiblement una existència més o menys “gloriosa”. No cal ser un patriota desfermat per a reclamar-se d’una història valuosa, perquè la història sempre té valor: és una necessitat elemental per a poder afirmar-se –és a dir, per a no negar-se–, o simplement per a recordar que la pròpia trajectòria col·lectiva té algun sentit i alguna dignitat: negar valor a la pròpia existència, negar-li fins i tot realitat, seria la forma més radical d’esterilitat i d’autoodi.  I doncs, aquest regne i país dels valencians, com tots els altres, també es “construeix” un passat adequat: ací també funciona un relat de la història segons el qual els valencians vam tindre en algun moment una etapa d’integritat i de grandesa, que podem legítimament evocar amb orgull, seguida d’una llarga decadència i desintegració que arribaria fins al present. Rarament es trobarà un valencià mínimament conscient de ser-ho, i amb una mica d’instrucció elemental, que no evoque com a millors els temps del “Regne independent” amb corts, lleis i moneda, quan el valencià era llengua dels reis, els nobles, els sants i els grans poetes. D’altra banda, ben poques vegades el mateix ciutadà considerarà com a desgràcia reversible una unitat espanyola que implicava la negació de les bondats d’aquells mateixos temps: dependència de Castella, ni corts ni moneda ni lleis, i el castellà com a única llengua oficial i de cultura. Paradoxes inevitables de l’“educació nacional”.

El passat que compta no és necessàriament el que ens ofereixen les ciències històriques, sinó el que des de la perspectiva del present apareix com a més rellevant, definidor i decisiu: és a dir, no tot el passat, sinó sobretot aquella part que justifica una determinada visió del present. De manera que al País Valencià, més o menys com als altres països, la visió, els conflictes, les definicions i els projectes dels temps actuals sovint s’expressen també en termes de definicions i percepcions del temps històric. De forma molt concreta quan es tracta d’avaluar, en primer terme, una història recent i puntual, és a dir, d’entendre, per exemple, l’evolució més immediata de l’economia, de les posicions polítiques o de la cultura. Però també d’una història més global i més llarga quan es tracta, sobretot, de fonamentar una percepció o una altra de la identitat valenciana, l’adscripció nacional o la relació amb Catalunya, amb Castella o amb Espanya. És inevitable. Com és inevitable que diferents visions de la història tinguen, ara mateix, efectes diferents sobre la política lingüística, la cultura, l’organització i estratègia dels partits polítics, els noms i les expressions institucionals, i fins i tot l’orientació de les inversions públiques. No es tracta, doncs, de contemplar la història buscant essències perdudes o conservades, o per plorar els efectes funestos d’un remot 25 d’abril –que encara duen i actuen–, sinó de saber que la història és socialment, ideològicament i políticament activa, en tant que la seua percepció condiciona en bona mesura la visió del present... i del futur. Perquè el passat es pot mirar d’una manera o d’una altra, però no es pot canviar, i el futur sí que pot ser diferent segons la manera com es mire.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS