Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 23 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 17/07/2015   Imprimir

El poeta i la Constitució

L’any 1919, en el repartiment de les despulles de l’imperi Austro-hongarés, Itàlia va rebre la península d’Ístria sencera, amb la ciutat de Trieste a un costat i Fiume a l’altre. No era clar, però, si Fiume, amb el seu territori, seria o no seria reconeguda com a italiana. Llavors, el poeta Gabriele d’Annunzio, escriptor prolífic i aventurer estrafolari, es va vestir amb uniforme llampant i barret d’alpino amb ploma en la cinta, i va ocupar la ciutat de Fiume (ara Rijeka, a Croàcia) amb una legió personal de voluntaris, sobretot els Arditi d’Italia. Anys més tard, D’Annunzio, a instàncies del seu admirador irònic Benito Mussolini, va rebre el títol pompós de príncep de Montenevoso, la muntanya sagrada que Claudio Magris venera i explica en el seu deliciós Microcosmi. El poeta elegant hi proclamà un estat lliure, la Reggenza Italiana del Carnaro, i poc després va redactar una carta o Constitució, que publicà fa un any i mig la revista valenciana L’Espill, tan exemplar com sempre.

La Carta, a banda del llenguatge retòric (més retòric encara en l’italià original que en la traducció), no se sap gaire bé si neobarroc o neoclàssic, mereix formar part de la història del dret constitucional: no hi ha hagut mai un text tan ple d’imatges fastuoses i brillants, de projectes tan irreals, d’articles i definicions tan plens de fantasia. Com aquesta, de l’article XIV: “Tres són les creences religioses que se situen per sobre de totes les altres en la totalitat dels municipis jurats: la vida és bella, i és digna perquè la visca seriosament i magníficament l’home totalment refet per la llibertat; l’home íntegre és aquell que sap inventar cada dia la seua pròpia virtut per a oferir cada dia un nou regal als seus germans.” O aquesta, de l’article XVIII: “Només els productors continuats de la riquesa comuna i els creadors continuats de la potència comuna són ciutadans complets en la Regència, i constitueixen amb ella una sola substància operant, una sola plenitud ascendent.” No em negaran que és una meravella, parlar d’“una sola substància operant, una sola plenitud ascendent.” Vejam si ací fem una Constitució nova, o un altre estatut, i tenim tot això en compte.

Crec que mai una constitució ha estat, com aquesta, arcaica i moderna alhora, protofeixista i liberal, reaccionària, revolucionària, democràtica i autoritària, pròpia d’aquella mena de senyorets anarquistes que ràpidament van cedir a l’atracció del feixisme. A l’estat de Fiume, doncs, no hi hauria ni partits polítics ni sindicats, i els ciutadans haurien de pertànyer per força a una de les nou corporacions (n’hi ha deu, però la desena “no té art ni categoria ni vocable”, i “és gairebé una figura votiva consagrada al geni desconegut, a l’aparició de l’home novíssim, a les transfiguracions ideals dels treballs i dels dies,” etc.). De manera que l’assemblea legislativa anomenada Consell dels Provisors està composta per “deu elegits pels obrers d’indústria i treballadors de la terra; deu per la gent de la mar; deu pels empresaris; cinc pels tècnics agraris i industrials; cinc pels empleats administratius de les empreses privades; cinc pels ensenyants de les escoles públiques, pels estudiants de les escoles superiors i pels altres membres de la sisena corporació (la flor intel·lectual del poble: artistes, músics, etc.); cinc per les professions liberals; cinc pels empleats públics; cinc per les societats cooperatives de producció, de treball i de consum”.

D’això, n’hauríem de dir democràcia directa i participativa, o “democràcia orgànica”, molt més orgànica que la del franquisme. I els principis de la instrucció pública són, certament, admirables: “La cultura és l’aroma contra la corrupció. La cultura és la solidesa contra les deformacions.” Però també, i ací apareix la cua d’un dimoni: “La dominació moral és la necessitat guerrera del nou Estat.” I també: “L’exaltació de les belles idees humanes sorgeix de la seua voluntat de victòria.” Alerta, doncs, que hom comença amb transfiguracions ideals, i no se sap mai on acaba. Quant a la desena corporació, “la seua plenitud s’assoleix com la de la desena Musa. Està reservada per a les forces misterioses del poble en treball i en ascens. És gairebé una figura votiva consagrada al geni desconegut, a l’aparició de l’home novíssim, a les transfiguracions ideals dels treballs i dels dies, al ple alliberament de l’esperit sobre el panteix penós i la suor de sang”. I així va quedar escrit i proclamat, constitucionalment.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS