Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 02/07/2009 
 Encara no fa un any, mentre el miracle econòmic espanyol ja es desinflava com un globus quan deixes de bufar, el president del govern, figura mundial, s’ufanava dels milers de quilòmetres d’Alta Velocitat Espanyola, sobretot espanyola, que ens col·loquen al front dels països del món. Som objecte d’enveja universal, mirall de països, com ara Alemanya, que queden a milers de quilòmetres de vies veloces darrere de nosaltres. Queden també a milers de milions d’euros gastats en aquesta vanitat extrema, orgull del govern actual i també dels passats, emocionats tots en veure com es reforcen les vèrtebres d’Espanya, com Espanya es vertebra més encara. Aquesta supèrbia de nous rics és la mateixa que els va portar a fer aquell nou aeroport descomunal de Barajas, o a perforar quilòmetres de granit del Guadarrama per guanyar tres minuts entre Madrid i Valladolid. I així podríem continuar encara, recordant l’Exposició de Sevilla, que segons em confiava un alt càrrec socialista “mai no se sabrà quants diners va costar, quants bilions”, i que no va servir per a res: Andalusia, encara i encara, té prop del 25% d’aturats i un percentatge semblant de funcionaris públics. Però això a qui li importa, si podem presumir de tindre més alta velocitat que ningú (velocitat espanyola: la que no va de València a Barcelona), i potser també més autopistes i més aeroports descomunals. I no hi fa res, a l’hora de la insensatesa nacional, recordar que som els primers del món en dèficit abismal de la balança dita per compte corrent, que vol dir que gastem més del que produïm, en proporcions ruïnoses. Ni que som –ara i abans– els primers d’Europa en desocupació, i entre els últims en productivitat i en altres petits detalls, com la despesa en serveis socials o en investigació. Coses sense importància, ja que tothom estava tan feliç mirant com érem els primers en l’esplendor de l’alta velocitat i en construcció de milions d’habitatges inútils. Com ha sigut possible tanta vanitat, tanta buidor, tant d’orgull i tant d’exhibicionisme fatu, durant tants anys? Com és possible que, al País Valencià, l’orgull i la buidor duren encara i tinguen l’èxit públic que tenen? És un misteri que deixarem per als poetes satírics. O per als teòlegs.
|
