Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 22 de juliol de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1643 | 08/12/2015   Imprimir

Les arts i les lletres

Ningú no sabria dir ara mateix què vol dir art, exactament, o a què s’ha d’aplicar el mot. I quasi ningú recorda que “art”, originalment, era la tekhne, l’habilitat i el coneixement pràctic d’un ofici o professió, allò que hom aprèn i aplica per fer sabates, escultures, vestits o pintures, o per curar un malalt, combinar medecines a l’oficina de l’apotecari, o defensar un client en un procés; i arts podien ser també les diverses ocupacions i agrupacions dels artistes, com a València, per exemple, on tothom ha sentit a parlar de la bellíssima casa ruïnosa de l’”Art de la Seda”. Però després aquell “art” acabà convertint-se en un atribut superior imprecís, d’un indefinible, reductiu i enlairat ordre “estètic” i ontològic (tal pintura, tal música, és art, o no és art...), i en el conjunt de processos creatius i de “creacions” o productes que posseeixen aquesta qualitat impalpable i etèria (el diccionari Larousse, posem per cas, defineix art com a “activitat espiritual”, per oposició a manual: l’una seria el contrari de l’altra). No deixa de ser un petit misteri de la selecció artificial de les espècies el fet que les “belles arts”, en escoles o en museus amb tal nom, excloguen regularment la música, la poesia o la novel·la, després d’haver exclòs com a simples “arts” la medicina, la fusteria o l’oratòria judicial. I literatura (activitat espiritual o intel·lectual per excel·lència) és un altre neologisme “culte” que, en definitiva, deriva de literat o lletrat, que originalment volia dir “aquell que sap de lletra”, és a dir, “que practica acceptablement bé la lectura i l’escriptura”. Aquest és el modestíssim origen de paraules tan solemnes. De passada, cal recordar de tant en tant que la “cultura”, en el sentit modern o contemporani del concepte i del mot, va associada al poder (el que siga: poder polític, institucional, acadèmic, etc., és a dir, poder d’unes classe “altes”), i culte vol dir habitualment persona amb capacitat (social, econòmica) de cultivar-se, de cultivar l’esperit (no el cos...) amb l’exercici de la intel·ligència... Vol dir pertanyent a l’elit (“elit” remet a electe, selecte, seleccionat...), que està per damunt de la massa, del poble. Però els qui practiquen o posseeixen cultura d’elit, són realment els representants de “la cultura”? El vocabulari és sospitós, la substància dels mots és mínima, la confusió permanent.

I tanmateix en parlem, de l’art i de la literatura (i de “cultura contemporània” o de “cultura catalana” o “cultura espanyola”!), com si foren substàncies amb realitat ontològica pròpia, no categories mentals més o menys arbitràriament construïdes... Com si foren éssers orgànics i autònoms que viuen, creixen, moren, tenen tendències i gairebé voluntat: parlem de la crisi de la poesia o del teatre, de la vitalitat de la literatura, de la mort de la novel·la, de les tendències de la pintura, dels camins de l’art, o afirmem que la cultura està malalta o és vigorosa o saludable o exsangüe. En parlem d’una manera i amb un sentit que una persona “culta” del Renaixement o del Barroc, en tantes coses tan pròxima a nosaltres, no hauria pogut “encara” entendre de cap manera, i certament no de la nostra manera: per a ell existien les pintures i les escultures, els cànons de bellesa o l’arquitectura en tant que eren model i norma per a la construcció, però “encara” no existia l’art; existien la gramàtica, la retòrica i la poètica com a entrenament i com a conjunt normatiu, i existien les obres dels autors antics i moderns i els comentaris sobre aquests autors i obres, però no existia la literatura. Existien els teòlegs, els filòsofs, els juristes, els astrònoms, els matemàtics... (existien Montaigne, Descartes, Pascal, o Bacon o Hobbes, o Gracián...)... però no existien els “intel·lectuals”. I no fa l’efecte que llavors ho trobaren a faltar. La pregunta és: per què els hem “inventat” o “descobert” nosaltres, fa poc més d’un segle? Pregunta assassina: hem “creat” una categoria buida, i per tant de contingut inexistent...? Recordem, per acabar, que per a l’Oxford Dictionary, “intel·lectual” vol dir sobretot enlightened, il·lustrat: allò que suposem que ve del s. XVIII. I recordem també que activitats o fets que designem com a “art” o “literatura”, o fins i tot “pensament” també tenen el sentit que ara tenen només des del segle XVIII: no és una simple coincidència. I no és coincidència tampoc que aquella mena de moda buida i estèril que en deien “postmodernitat” pretenia negar el valor radical d’aquell segle. I com que no escamparà en molt de temps aquesta boira de conceptes i mots, haurem de practicar assíduament el seny i la paciència.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS