Joan F. Mira | El Temps, núm. 1669 | 07/06/2016 
 He d’aclarir que les reflexions d’aquests tres articles procedeixen d’un debat (Cultural Diversity and the Construction of Europe) organitzat fa pocs anys a Barcelona per la Fundació Bofill, on em tocà discutir les ponències de dos autors de renom internacional, Ralph Grillo i Jef Verhueren. Rarament, en aquesta matèria, m’he trobat en desacord tan profund amb autoritats de tal nivell. Vaig haver d’insistir, per exemple, que em semblava analíticament i metodològicament difícil de sostenir l’associació entre “raça” i “cultura” com a conceptes que poden rebre el mateix tractament. I que, per tant, és una fal·làcia afirmar que igual com no hi ha “clearly separable races”, no hi ha tampoc “clearly separable cultures”: no sé en quin sentit caldria entendre ací els conceptes de “claredat”, “separació” i sobretot “cultura”.
I hauríem de concloure que totes les cultures són confusament inseparables, a més de ser aèries, flotants i extraterritorials? No hi ha, per exemple, una cultura turca a Turquia que puguem distingir clarament de la cultura flamenca a Flandes? O potser no existeix cap cultura, i per tant no cal que en parlem? Però llavors tampoc no podrem parlar de països, nacions, pobles, etc.: no podrem parlar de res, perquè no existeix res fora dels individus singulars, que és on anaven a parar els dos autors. Una idea que, si l’apliquem amb un mínim de rigor, ens portaria inevitablement a conclusions estúpides i absurdes. Tampoc em semblava sostenible la dissociació radical entre territori i cultura, com si els processos de formació d’allò que anomenem cultures (que també són productes socials: no “naturals” ni eterns, evidentment) no foren obra de societats establertes històricament en territoris concrets. Territoris que, d’altra banda, poden adquirir uns valors simbòlics afegits: però l’ordre simbòlic és precisament el propi de la construcció cultural. I com que això és real, el resultat és que aquesta Europa nostra –en construcció, en paràlisi o en crisi– és una Europa dels Estats que es continuen definint bàsicament com Estats-nació, els quals preserven gelosament la pròpia identitat com a àmbits de referència substancial (i sovint ben “essencialista”!) de les identitats culturals. Això és així, però al costat dels esforços dels Estats per homogeneïtzar les pròpies societats (model francès i derivats...), hi ha també la realitat de graus i formes variables de diversitat dins dels Estats històrics d’Europa: les diferències nacionals (mai no reconegudes com a Espanya, reconegudes a partir de mitjan segle XIX com a l’Imperi austro-hongarès), lingüístiques, o religioses, són també part de l’experiència europea.
No tots els Estats europeus han tingut l’homogeneïtat com a model efectivament aplicat o efectivament reeixit. O, quan el tenien, hagueren d’acceptar un cert grau de tolerància fins i tot institucional: la diferència –lingüística, religiosa, etc., i en última instància cultural– no sempre pogué ser anul·lada o destruïda, i per tant d’una manera o d’una altra calia fer-la encaixar en el model, encara que només fóra en termes de “regionalisme”, folklore, cultura tradicional, etc. I en tot cas, quan ens preguntàvem “quina mena d’homogeneïtat està en la base del model europeu?”, el que preteníem era constatar l’existència o no d’aquest model –o models–, i potser els diversos enfocaments, històrics o “doctrinals”, de la mateixa idea d’homogeneïtat. Perquè sense comprendre i analitzar el significat d’aquesta idea, i de quina manera ha estat pensada, institucionalitzada i aplicada (amb “èxit” o sense) en la història recent d’Europa, difícilment podrem entendre les possibilitats reals de la diversitat en la història present i futura. És cert que, com recordava Grillo, durant els darrers dos segles “les nacions-Estat d’Europa s’han basat en nocions d’essencialisme cultural i en polítiques de nacionalització i assimilació” fins al punt de “considerar la pertinença cultural com un acompanyament necessari de la integració política”. Són aquests mateixos Estats els primers responsables de la confusió, i per tant haurien de ser els primers a donar institucionalment exemple en sentit contrari. Que és exactament allò que no fan. A França, model en aquesta història, la simple possibilitat de reconèixer l’existència d’un “poble cors”, o l’ensenyament regular en català, cors o bretó a l’escola pública, es consideren, ara mateix, fets incompatibles amb la substància mateixa de l’Estat. Dit d’una altra manera, l’égalité política dels ciutadans ha de ser sinònim d’identité cultural. És també l’ideal espanyol, i no sembla que això canviarà en el futur pròxim. Amb els resultats visibles que vostès ja coneixen i pateixen.
Parts primera i segona d'aquest article |
