Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 16 de juliol de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1679 | 23/08/2016   Imprimir

País i literatura

1. Ja comprenc que les calors d’agost no són la millor condició per convidar a un seguit de reflexions, aparentment fora de temps, aparentment de substància menor, però en realitat d’importància cabdal. Es tracta de literatura, no de política, i els puc assegurar que, vist amb perspectiva, la primera és tan essencial com la segona, o més, a pesar que tothom sol pensar el contrari. Sobretot si es tracta de la política espanyola: això que una colla d’ineptes penosos fa a Madrid d’ençà del desembre passat. Fa poques setmanes el Col·lectiu Pere Quart de Sabadell em va demanar que firmara, i vaig firmar amb molt de gust i convicció, un manifest on es demanava enèrgicament una mica de respecte per la literatura, per la nostra literatura, en els plans d’ensenyament, i especialment al batxillerat, d’on sembla que està a punt de desaparéixer o de quedar reduïda a la insignificança. Hi afirmaven, per exemple, que “és de cínics plorar, plànyer-se i omplir-se la boca dient que es defensa la llengua pròpia, mentre es redueix a gairebé no res la seva literatura, que és la forma de cultura viva que fa possible la vitalitat d’un idioma.” Des d’aquesta i altres consideracions semblants, s’hi demanava “un país que valori i faci respectar el seu patrimoni literari... Perquè és absurd i estúpid demanar que respectin i valorin des de fora el que nosaltres no valorem ni respectem.” I finalment, amb un crit d’alarma extrema, firmàvem i afirmàvem: “RESPONSABILITZEM les autoritats i els dirigents de les estructures culturals i educatives del perill de destrucció del país, que comença per la banalització i arraconament de la seva cultura literària –en aquest cas estretament lligada a la llengua–, que amb la seva inacció serien còmplices de l’oblit i d’una decadència cultural irreparable.” Llegit i firmat tot això, aturem-nos a pensar una mica en el fons de la matèria. La literatura és allò que fem els escriptors, o això hauria de ser i així hauria de ser considerada. I parlar dels escriptors i de la societat que els engendra o els produeix no hauria de ser, segons com, tan diferent de parlar dels metges, els arquitectes, els músics i els pintors, i de la relació que tenen amb el país on exerceixen la seua professió i amb la gent des de la qual o per a la qual treballen. El cas, però, és que sí que és diferent, aquesta relació: és diferent perquè entremig hi ha la llengua, com a matèria primera de l’escriptura i com a idioma i vehicle produït per una determinada societat, la de qui escriu. I usar la llengua com a matèria o material de la professió –de l’ofici d’escriure, de fer literatura– no és la mateixa cosa que usar els coneixements científics, la tècnica, els colors i les línies, o els ritmes i els sons. 

Entre altres raons, perquè quasi tot és intercanviable, en matèria de coneixement i en matèria d’expressió estètica, però la llengua no. La llengua és un producte singular i específic d’una gent o d’un “poble” (qualsevol cosa que signifique “gent” o “poble”), la llengua és idioma, la cosa pròpia, i usar la llengua com a material i vehicle –per produir literatura, per llegir literatura– és alhora servir-se d’aquella cosa que indissolublement va lligada no a les capacitats expressives de la humanitat en general, sinó d’una part molt concreta de la humanitat, la que per naixement o per adopció és considerada com a pròpia, la que ha creat i format una llengua concreta com a producte de la seua experiència cultural al llarg d’un temps potser de segles. I la llengua no solament està lligada a l’escriptor i a la literatura (això és una obvietat, quasi una tautologia), sinó que l’escriptor i la literatura poden estar, i sovint estan, lligats a l’expressió, a l’existència i a la presència del país-amb-llengua a què pertanyen. I així podríem continuar, amb exemples de la connexió substancial entre literatura, llengua escrita i llengua considerada nacional. A tot arreu, tindre escriptors reconeguts en llengua pròpia és molt més que una ornamentació literària, és una condició perquè aquesta llengua siga percebuda com a formal, nacional o simplement existent i real i mereixedora de lleialtat i de respecte. No és racionalment sostenible que, en tots els casos i de totes les maneres, la literatura, els escriptors i la llengua en què escriuen siguen el fonament o l’expressió de la identitat nacional. No és sostenible, però funciona com si ho foren: no és debades que els escriptors emblemàtics ocupen espais preferents en places i carrers, i si en voleu una mostra màxima penseu en la Plaza de España a Madrid, presidida pel monument al Quixot i a Miguel de Cervantes.

 

2. Sense eixir d’Europa, es podrien multiplicar els exemples de la relació estreta entre idioma i política, entre llengua i poder, entre l’existència d’una llengua “culta”, literària –la llengua dels escriptors– i la seua condició institucional (com a realitat o com a projecte), i entre aquesta condició i la seua afirmació interior i exterior. Llavors, aquest referent assoleix un valor simbòlic eficacíssim, esdevé prova i representació de l’autonomia i la individualitat de la llengua; i (en el cas d’un idioma que és o es considera exclusiu) mecanisme d’afirmació i reforç de la identitat distinta de la gent, poble o país que el parla. Som els de la llengua de Dante, de Goethe, de Cervantes, de Molière, de Shakespeare, de Camões, o d’Ausiàs Marc i de Verdaguer. 

El crèdit i el prestigi de l’escriptor és també, invariablement, el prestigi i el crèdit de l’idioma. Les llengües, doncs, i ben especialment a Europa, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament d’altra banda –amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta, i sobretot quan és vista com a reconeguda des de fora, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua culta i reconeguda –normes, literatura, escriptors, institucionalització...– representa llengua diferent, “categoria superior” de llengua, valor i dignitat igual a les altres llengües. 

Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior i de menor valor. Parlem de literatura, perquè si no és clar que a cada llengua li corresponga una cultura –o què voldria dir “cultura” en aquest cas– sí que és cert que cada llengua escrita produeix una literatura, i una de sola, i això és molt important. I abans de continuar, caldria introduir un parell de precisions, òbvies i indispensables. 

En primer lloc, que entendré ací per “literatura” el conjunt de la producció escrita que no siga rigorosament instrumental i que tinga un mínim de pretensió estètica. Una definició com una altra, possiblement inútil, i que simplement pretén considerar literatura, “bona” o “roïna”, els sermons de Sant Vicent Ferrer i els versos dels llibrets de falles, però no la guia de telèfons o les instruccions d’ús d’una rentadora. 

En segon lloc, és cert que pot tenir algun sentit, fins i tot més que geogràfic i político-administratiu, parlar de literatura boliviana o equatoriana, literatura belga o suïssa, i literatura andalusa o valenciana: sempre es podrà trobar alguna cosa en comú dins d’un territori determinat, siga el tipus de temes de què escriuen els autors, siga la coloració donada pel seu marc històric o geogràfic, siga el color o el sabor particular de la llengua. 

Però en últim extrem, fetes totes les distincions, i acceptades totes les variants territorials o de qualsevol altra mena, una literatura és una llengua literària: la literatura anglesa, llatina, alemanya, espanyola o catalana. I significa que tots els parlants d’una mateixa llengua amb un cert nivell d’alfabetització i d’educació formal poden llegir els mateixos “productes literaris” com a productes propis, no com a producció “exterior”, a la qual hom té accés a través del coneixement d’una altra llengua, o com a producció no pròpia però incorporada a través de la traducció. I llavors, per a llegir una literatura com a pròpia, no importen tant els temes o la localització, no importa tant el vocabulari o la variant lingüística: importa la llengua literària comuna, com a tal i només com a tal, i definint un espai que separa l’extern de l’intern. 

Com els membres de l’Acadèmia de Cinema de Hollywood, que donen l’Oscar primer a un film en anglès, i després a un altre en llengua no anglesa. Com el lector australià que no considerarà Shakespeare un autor “estranger”. O el lector –o l’acadèmic, el professor, el ministre, l’editor, o el monarca– espanyol d’Espanya, que cada any pensen en el Cervantes com el gran premi de nuestras letras, o de la literatura española; i estatutàriament, i com qui diu “legalment”, el premi Cervantes no pot ser per a un escriptor en català (no és nuestro: no és “literatura espanyola”, és exterior, des d’aquesta perspectiva és estranger), mentre que evidentment sí que pot ser i és per a un escriptor de Mèxic o del Perú: aquest sí que és “interior”, nuestro, i espanyol.

3. Cal recordar, encara que no és directament (segur que no?) el tema que ací ens ocupa, quina ha estat, durant alguns segles, la llengua literària que efectivament compartia la població aproximadament culta de Lleida, Barcelona, València, Alacant i la Ciutat de Mallorca: era la mateixa que compartien amb els lectors de Caracas, Buenos Aires i Sevilla. La del premi Cervantes. Per això he dit que és tan important tenir present que cada llengua escrita correspon a una literatura, i només a una: perquè compartir com a pròpia una literatura significa, i perdoneu l’aparent redundància, compartir una mateixa llengua escrita, uns mateixos escriptors i un mateix model bàsic de llengua. 

Per concretar-ho: quan, a partir del segle XVI, la poca gent que al nostre país sabia una mica de lletra començà a escriure, i sobretot a llegir, en castellà, això no significa només que entrava en un “mercat espanyol” (el mercat dels editors o de les companyies itinerants de teatre, per exemple), sinó que entrava també en un espai espanyol (castellano-espanyol, per ser més exactes) d’identitat: d’identitat cada vegada més “nacional”, o presentada i assumida com a tal. 

Vull dir que llegir, i escriure, en castellà significà progressivament, i més com més gent llegia i escrivia, assumir com a propis els autors de la literatura castellana, pensar que Cervantes i Quevedo eren grans escriptors “nostres” –quants carrers i places els hem dedicat en els nostres pobles i ciutats?–, i ràpidament passar a considerar igualment “nostres” Don Pelayo, el Cid Campeador, Hernán Cortés i Pizarro: torneu a repassar els carrers! I simultàniament, paral·lelament, inevitablement, es dissolgué a poc a poc la percepció d’una cultura en llengua catalana –catalana, valenciana– com a cultura pròpia, clàssics propis, models propis, literatura nacional pròpia i tota la resta que hi va lligat. 

No explique res que no siga perfectament conegut: no escriure, i sobretot no llegir, es va convertir en no saber, en no sentir. I perdre el referent dels escriptors propis era ja una manera de començar a perdre el país propi. Si alguna visió clara van tindre ja des dels seus inicis els homes de la Renaixença –alguns, no tots!– és justament la idea que Joaquim Rubió i Ors expressa, el 1841, en el pròleg als versos que publicà amb el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions..., però sí a la literària.” Independència literària, en efecte: una idea més revolucionària, i més “nova” i actual que no sembla. Després vindria una certa independència mental i moral, uns projectes d’independència cultural, i altres conceptes i programes per superar dependències diverses. 

Sembla que, com en tants altres casos comparables a Europa, calia començar per la literatura, per convertir la llengua en un “model conscient” de llengua. Que és exactament allò que no va fer ningú, o almenys ningú que tingués algun pes i influència, en la tímida Renaixença valenciana: la “independència literària”, simplement, sembla que al País Valencià no era imaginable ni pensable. Perquè “separar-se” de la literatura espanyola anava més enllà del que podien imaginar les elits urbanes incorporades en cos i ànima a la cultura castellano-espanyola (a quina, si no?), i perquè, si ho hagueren imaginat, quina “literatura valenciana” independent s’haurien trobat capaços de produir? Gràcies que van recordar la fantasia medieval del “llemosí”, que almenys garantia una certa correspondència amb els versos que es feien a Barcelona o a Mallorca, i d’aquell “llemosí” vingué un català reconegut com a llengua literària pròpia en les Rimes de Venceslau Querol, i una relació més intensa del “valencianisme literari” del primer terç del segle XX amb la literatura que es feia a Barcelona; i això va fer possible la primera reunificació gramatical de l’any 32 amb les Normes de Castelló, que eren substancialment les de l’Institut d’Estudis Catalans. D’ací naix una petita tradició, prima però continuada, tènue però consistent, que arriba fins a la revolució i l’expansió dels anys seixanta i setanta del segle passat. 

I de tot això venim tots, i gràcies a tot açò a finals del segle XX hi havia al País Valencià una llengua literària que era la mateixa d’Ausiàs Marc i del Tirant, de Maragall i de Llorenç Villalonga, i no únicament la de Calderón de la Barca, Azorín i Vargas Llosa, tal com era del tot previsible fa un segle i mig o fa un segle, o tres quarts de segle. I ho deixarem en aquest punt, que és un punt oportú per tancar aquestes reflexions. I que en prenguen nota, sobretot, els responsables dels diversos plans d’estudis: ens hi va la vida, i també la mort. 

Article publicat originalment en tres parts a El Temps, números 1.679 (16 d'agost de 2016),
1.680 (23 d'agost de 2016) i 1.681 (30 d'agost de 2016). 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS