Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dissabte, 14 de desembre de 2019
Joan F. Mira | El País | 01/12/2016   Imprimir

Fe, nació, Constitució

Jo, a la Constitució vigent, li tinc un gran respecte, com a qualsevol constitució de qualsevol país que assegure unes mínimes garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això que se’n sol dir la llibertat i la justícia. En aquestes matèries bàsiques, les constitucions de tradició occidental no deuen ser tan diferents, i la lleialtat que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren. Si l’asseguren.

El problema, amb la Constitució espanyola —i amb moltes altres—, és que comença amb una professió de fe que em resulta difícil d’assumir: una professió tan doctrinalment nacional i patriòtica, que cal ser fidel creient per acceptar-la. Diu, en efecte, l’Article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, en versió meua del text de l’única llengua oficial de l’Estat que tinc l’obligació de conèixer. De manera que primer hi ha la Nació espanyola, amb majúscula, no sabem des de quin any o segle; simultàniament, aquesta nació és declarada indissoluble, ontològicament, per la pròpia substància, i els pobres humans no podem fer-hi res. La qual nació indissoluble, possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria (termes no se sap si sinònims o complementaris), i pàtria comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i aquest és el fonament de la Constitució.

Com que a mi aquest fonament doctrinal i patriòtic em desperta alguns dubtes racionals i escassa adhesió emocional, i com que sense aquesta base la Constitució pareix que no en té cap, la constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta una mica problemàtica. I més problemàtic encara resulta el meu patriotisme: jo m’he de reconèixer espanyol a tots els efectes passius o actius, inclosa la defensa de la nació indivisible i comuna (Article 30: “Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya”), he d’acceptar que la meua única pàtria és l’espanyola, i que no tinc més nació que aquesta nació. D’això, per si algú n’ha sentit a parlar, se’n diu patriotisme constitucional, el qual, o té aquesta base, o no és ni constitucional ni patriotisme.

Jo dec tindre, per tant, una ànima inconstitucional. Potser perquè un 6 de desembre de fa prop de quaranta anys em vaig quedar a casa i no vaig anar a votar la Constitució Espanyola. Reconec que l’abstenció no tenia gran mèrit, ni era gran pecat, atès que per aquell temps jo residia a la idíl·lica ciutat de Princeton, Nova Jersey, on ja havien caigut les bellíssimes fulles de la tardor atlàntica, i començava el fred. És clar que podia haver votat per correu, i no ho vaig fer: un problema de fe. Quant al 6 de desembre d’enguany, miraré de passar-lo en pau amb mi mateix i amb bona companyia, en algun lloc retirat i si pot ser bucòlic.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS