Joan F. Mira | El Temps | 22/09/2009 
L’estat modern, com els historiadors saben més bé que ningú, és una de les maquinàries de “producció de consciència” més potents que les societats humanes han inventat mai. I no és excessiu afirmar que un dels exemples suprems d’aquesta maquinària és un estat que es considera, al seu torn, paradigma d’estructura modernitzadora, liberal, i fundada sobre la igualtat formal dels ciutadans. M’estic referint, no cal dir-ho, a l’estat sorgit de la Revolució Francesa i de la seua concreció napoleònica. En aquest model d’estat (i “estat model” de tan extensa i permanent influència), els espais d’identitat més o menys nominal i més o menys històrica –considerats, a tort o a dret, com supervivències feudals o en tot cas antigues– havien de desaparèixer en benefici d’un sol àmbit compartit, únic rellevant, únic sagrat i únic mereixedor de la lleialtat dels ciutadans: l’àmbit del mateix estat. Els mecanismes per assolir tal resultat eren múltiples (himnes i banderes, exèrcit i rituals, guerres patriòtiques, destrucció metòdica de les llengües no-franceses de França, etc.: coses ben conegudes i abundantment imitades), però ací m’interessa destacar-ne un: l’organització del territori en termes purament administratius i arbitraris, de tal manera que ni el nom ni cap altre signe distintiu tingués la capacitat per servir de base a cap sentit de pertinença col·lectiva diferent a la de l’estat. Vull dir que, en la divisió territorial “antiga” era normal dir-se bretó, provençal o alsacià, mentre que en la “moderna” resultava del tot impracticable autoassignar-se com a gentilici el nom d’un riu –o dos– o d’altre accident geogràfic amb el qual quedaren batejats els departaments: qui podria dir-se (i per tant ser) “Lot-et-Garonnais”, “Seine-maritimais”, “Pyrénée-orientalais” o cap cosa semblant? Si aquests espais territorials no tenen cap potència com a productors d’alguna identitat, i si els antics espais històrics no tenen contingut real, ni reconeixement polític, és obvi que els límits i el territori de l’estat són els únics visibles, rellevants, i portadors de la sola identitat (l’única essència) efectivament reconeguda: la francesa. Aquest és el paradigma, i no val la pena insistir-hi. Encara ara, quan comença a funcionar una tímida regionalització, aquests noms amb més geografia que història són presents en regions com Midi-Pyrénées, Nord-Pas-de-Calais o Provence-Alpes-Côte d’Azur. Com si Castella-Lleó es diguera “Duero y Meseta”, o Andalusia oriental “Penibética-Costa del Sol”.
 Curiosament, el “model francès”, en ser importat al Regne d’Espanya durant el segon terç del segle XIX, tingué ràpidament uns resultats ben particulars: al contrari que en el seu lloc d’origen, ací els nous espais administratius ben aviat van produir la difusió de nous gentilicis de potència molt considerable. Potser perquè els noms no es basaren en una terminologia orogràfica o fluvial (aquest era, per cert, el projecte entusiasta d’alguns diputats “liberals” de les Corts de Cadis) sinó, en general en el nom de la ciutat designada capital de província. Excepte, precisament, en els territoris reconeguts com a “forals”, és a dir amb límits propis “històrics”: Àlaba, Guipúscoa, Biscaia i Navarra. I és admirable la rapidesa amb què la gent de fora d’aquestes ciutats-capital comença a aplicar-se’n el gentilici com a nom comú del nou territori administratiu: cap veí de Balaguer no era lleidatà, ni cap veí de la Vall d’Uixó era castellonenc, ni cap veí d’Altea alacantí, posem per cas, abans del 1835 o 1840; després, en poques dècades, ja ho eren –és a dir, se’n deien i s’hi reconeixien– amb una considerable naturalitat. Més sorprenent encara, i prova de la inqüestionable eficàcia del model, és el fet que “lleidatà”, “alacantí”, etc., continuen posseint una potència d’identitat territorial comparable a la que tenien fa cent anys o cinquanta. Fins i tot, en el cas de les províncies catalanes, a pesar del fet que la seua realitat, o més aviat la seua rellevància identificadora, ha estat àrduament combatuda pel catalanisme de tota època i espècie: “província”, en la ideologia, la terminologia i la pràctica del nacionalisme català (i del valencià, quan és alguna cosa més que folklore regional), sempre s’ha escrit entre cometes.
Aquest article continua ací |
