Per damunt dels dictats de la moda

 

La narrativa de Joan F. Mira

 

Joan Josep Isern

 

La primera obra de narrativa publicada per Joan F. Mira va ser la novel·la El bou de foc i la seva data d’aparició es remunta al final de 1974. Segons els estudiosos de l’obra de Mira, aquesta novel·la, conjuntament amb Assaig d’aproximació a Falles Folles Fetes Foc, d’Amadeu Fabregat, publicades gairebé simultàniament, són els títols fundacionals del ressorgiment de la novel·lística al País Valencià després de la guerra civil. La fase inicial d’aquest ressorgiment es pot considerar culminada l’any 1981 amb una altra novel·la del nostre autor, El desig dels dies. És un període de set anys en el qual els narradors valencians protagonitzen una ebullició que es plasma en un seguit de novel·les en quantitat (i qualitat) notablement superior a les d’èpoques anteriors. Alguns dels autors que publiquen durant aquest període són Carmelina Sánchez Cutillas, Josep Piera, Isa Tròlec, Cremades i Arlandis, Gonçal Castelló, Josep-Lluís Seguí, Lluís Fernández i Josep Lozano. Val a dir que en aquest mateix període —més concretament, l’abril de 1975— Joan F. Mira publica el seu segon llibre de narrativa, Els cucs de seda, un recull de deu contes amb el qual, mesos abans, havia guanyat el premi Andròmina de narrativa.

 

Els trets principals d’aquests tres llibres —i dels seus coetanis al País Valencià— són el realisme, la recuperació de la memoria (els ambients de la postguerra, les tradicions i els costums, el món rural...) i un fort component autobiogràfic que sovint transcendeix l’anècdota personal per esdevenir crònica generacional. Dos anys després, el 1983, veu la llum Viatge al final del fred (La Magrana), una novel·la que confirma les línies plantejades en els seus llibres anteriors però amb un notori pas endavant pel que fa a càrrega simbòlica, ambició argumental i tècnica narrativa. Per avatars editorials propis de l’època, la versió íntegra i revisada per l’autor de Viatge al final del fred va haver d’esperar encara quinze anys per veure la llum gràcies a l’edició que Bromera en va fer el 1998.

 

Després de la primera publicació del Viatge..., s’obre un parèntesi de sis anys en els quals la producció de Joan F. Mira es decanta cap a l’assaig o l’articulisme. Un parèntesi que es tanca de manera esplendorosa el setembre de 1989 amb la publicació d’Els treballs perduts (Tres i Quatre), la novel·la amb la qual el nostre autor enceta la seva trilogia situada a la ciutat de València. Els treballs perduts, un llibre de difícil localització durant molts anys fins a la seva reedició (Proa, 2005), està considerada per la crítica com una de les novel·les en català més importants de la guerra civil ençà.

 

En aquest punt cal que fem un momentani salt en el discurs de la cronologia per incloure justament aquí la referència a Purgatori (Proa, 2003), la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi de 2002 i que constitueix la segona —i darrera, per ara— part del projecte més amunt esmentat. El pes d’aquesta trilogia d’evidents reminiscències joycianes (un referent que ja es detecta en els primers llibres de Mira) gravita sobre diversos eixos argumentals comuns: la referència a un mite universal, la forta presència d’un substrat filosòfic, l’ambientació en unes zones concretes de la ciutat de València i la presència d’un protagonista principal revestit amb els atributs dels herois clàssics. Tant en una novel·la com en l’altra —separades per catorze anys—, l’autor ens presenta un retrat de la societat del moment. Una societat que si evoluciona ho fa per anar a pitjor. Els protagonistes són individus desorientats, descol·locats, que se situen voluntàriament a la perifèria de la societat i que potser sí que en algun moment s’han plantejat salvar el món però que, posats a salvar els mobles del seu fracàs, en tenen prou mirant de salvar-se ells mateixos. La trilogia valenciana —que, a la vista dels períodes que l’autor deixa entre novel·la i novel·la, pot trigar encara uns anys a cloure’s— és, sense cap mena de dubte, el nucli més important i significatiu de l’obra narrativa escrita fins ara per Joan F. Mira.

 

Reprenem el fil cronològic amb Borja Papa, publicada el març de 1996. Es tracta d’una extraordinària recreació novel·lada de la història de Calixt III (Alfons) i Alexandre VI (Roderic), els dos Borja que varen projectar universalment el nom de València des de la Santa Seu. Borja Papa té dues característiques que li atorguen una singularitat especial: la gran tasca de documentació que hi ha al darrere i el fet que la història ens arriba narrada en primera persona per la veu del mateix Roderic de Borja els darrers dies de la seva vida. Amb aquest recurs al monòleg interior —una referència més a James Joyce—, el lector pot conèixer “des de dintre” els pensaments d’Alexandre VI sobre l’amor, la religió, la saviesa i les intrigues de l’alta política en una època crucial per a Europa: el canvi de les caduques estructures medievals a l’esclat del renaixement.

 

Tanquem el repàs a l’obra narrativa de Joan F. Mira amb Quatre qüestions d’amor, publicat a l’octubre de 1998. Tot i que es tracta d’un conjunt de quatre nouvelles al voltant de l’amor com a tema comú, ens equivocaríem molt si consideràvem aquest llibre com una obra menor. De fet, Quatre qüestions d’amor és, com explica Lluís Meseguer en el pròleg, una col·lecció de quatre comentaris anotats de textos historiogràfics, jurídics, cronístics i periodístics situats en moments de la història marcats pel canvi dels paradigmes. Manual de reflexió sobre les grandeses i les misèries a què ens arrossega l’amor, el llibre tant pot ser entès com un manifest dels sentiments humans com un homenatge a la literatura.

 

Aquests són alguns dels trets més significatius de l’obra narrativa de Joan F. Mira. Un autor exigent amb ell mateix, que des de sempre ha defugit els dictats de les modes, conscient que l’obra ben feta es cou a foc lent i a partir de les vivències i de les lectures personals. A l’empara d’autors de talla universal com Dante, Joyce, Proust, Borges, Faulkner o els seus estimats contemporanis nord-americans (Bellow, Roth, Mailer...), Joan F. Mira va bastint a poc a poc, sense moure gaire fressa, una de les obres més sòlides i personals de la nostra literatura.

 

Octubre del 2005

 

 La narrativa de Joan F. Mira: tria de textos