L’antropologia com a compromís

 

El Joan F. Mira antropòleg

 

Josepa Cucó Giner

 

Sense por d’equivocar-me diré que Joan Francesc Mira ha estat el primer antropòleg al País Valencià: el primer en investigar antropològicament el país, i el primer valencià que ha exercit i ha estat reconegut com a antropòleg. En contrast amb altres societats veïnes, ja siga d’Europa o de l’Estat espanyol, els valencians no hem gaudit d’una tradició folklorista sòlida ni hem comptat amb figures de la talla de Joan Amades, Aranzadi o Machado y Álvarez. Tampoc la universitat valenciana ha estat un territori massa fèrtil per a l’antropologia, cosa que era especialment certa en temps del franquisme. Enmig d’aquell desert intel·lectual i acadèmic, allà pel final dels anys seixanta el jove Joan F. Mira comença a interessar-se pel tema. Com a Espanya no hi havia ningú que poguera orientar les seues lectures, opta per anar-se’n a Oxford, on el professor John Beatti el va aconsellar i el va posar en contacte amb un jove antropòleg aragonés que acabava de llegir la seua tesi i que aleshores malvivia fent classes a Madrid. Es tractava de Carmelo Lisón Tolosana, que després seria una figura cabdal de l’antropologia espanyola.

 

Mira inicia per aquella època la seua tasca investigadora, i ho fa sobre un tema i en un àmbit territorial que seran una constant al llarg de la seua carrera com a antropòleg: la societat rural valenciana i el seu procés de canvi. Guiat pels mateixos interessos que orientaven molts antropòlegs europeus del moment, Joan F. Mira se’n va a fer treball de camp a dues localitats de la Tinença de Benifassà i de la Plana de Castelló, fent això que ara anomenem antropologia at home. Fruit d’eixa recerca seran la tesina i la tesi doctoral, el llibre Un estudi d’antropologia social al País Valencià: Vallalta i Miralcamp (1974) i un bon grapat d’articles, recollits més tard en Els valencians i la terra (1978) i Vivir y hacer historia (1980).

 

Els anys setanta seran per al Mira antropòleg temps d’una intensa activitat. Connecta amb dos antropòlegs que vénen de l’exili mexicà, Claudio Esteva Fabregat i José Alcina Franch —entossudits aleshores a fer arrelar l’antropologia en les universitats de Barcelona i de Sevilla— i, per la mediació d’aquests, amb l’etnologia francesa. Col·labora amb Henri Mendras en una recerca internacional patrocinada per la UNESCO sobre el futur de les comunitats rurals a Europa. Treballa amb Claude Lévi-Strauss en un projecte sobre les estructures de la família tradicional europea. El 1978 Mira se’n va a la universitat de Princeton, als Estats Units, com a visiting fellow. Joan F. Mira investiga, escriu i publica textos d’antropologia, pels quals se’l coneixerà dins i fora d’Espanya. Viatja per Europa i l’Amèrica del Nord i col·labora amb col·legues estrangers. Però el Mira antropòleg no pot viure de l’antropologia. Són les classes de grec en un institut de Castelló les que li permeten viure. Aquesta situació paradoxal no és tanmateix nova. Una cosa semblant li passà a Julio Caro Baroja, antropòleg reconegut arreu del món i que mai no va ser aprofitat per la universitat espanyola. Si don Julio tingué la seua càtedra al seu baserri de Vera del Bidasoa, Joan F. Mira la va tindre al seu maset de Castelló. Per ell passaren i continuen passant a demanar llum i consell un fum d’investigadors, valencians i no valencians, antropòlegs i gent d’altres disciplines.

 

En tornar de Princeton, a Joan Francesc Mira se li planteja un seriós dilema: fer carrera acadèmica com a antropòleg o quedar-se a treballar i viure al País Valencià. Les dues coses no semblaven malauradament compatibles. Tria quedar-se al país, encara que això suposava continuar guanyant-se les garrofes com a professor d’institut. Llavors enceta un segona etapa en la seua poc ortodoxa carrera antropològica. És una etapa de maduresa intel·lectual marcada per un compromís obert cap al seu País (Valencià). L’arribada dels socialistes al poder, a la Diputació Provincial i a la Generalitat Valenciana, obrin una escletxa per on s’esmunyen les iniciatives de Mira. Participa en la creació de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), entitat de la qual serà conseller fins a la seua desaparició en 1994, a mans del PP; dirigeix l’Institut de Sociologia i Antropologia Social d’aquesta entitat; coordina diversos projectes de recerca que cristal·litzaran, entre altres, en els quatre volums de la sèrie Temes d’etnografia valenciana publicats per la Institució Alfons el Magnànim, i és fundador i primer director del Museu d’Etnologia de València.

 

El treball és intensíssim. Tot està per fer. Amb un capital ric en persones, encara que pobre en diners, Mira recorrerà el País Valencià de punta a punta arreplegant cadires i taules, forcats i eines de camp, carros, caixes de nòvia i aixovars, perols, pitxers i cassoles. Director de museu, investigador principal, però també comprador de trastos vells, restaurador d’eines i mobles i muntador amateur de sales d’exposicions, Joan F. Mira i el seu equip fan gairebé de tot. L’objectiu d’aquesta frenètica activitat és recollir, conservar i difondre la cultura material valenciana. Amb 8 milions de pessetes de pressupost, Mira i el seu equip aconseguiren gairebé un miracle: comprar quasi 3.000 peces, restaurar-les, catalogar-les, emmagatzemar-les i condicionar les quatre primeres sales del Museu d’Etnologia. Descobrim el País (Valencià), recuperem les nostres arrels i la nostra cultura, i fem-la conèixer als valencians, aquest podria ser ben bé el lema de Joan F. Mira d’aquests anys.

 

Aquesta etapa s’acabarà cap a la meitat dels anys vuitanta. Dos anys després de la seua inauguració, el 1984, Joan F. Mira deixa la direcció del Museu d’Etnologia. Poc després abandona també la direcció de l’IVEI. Les raons eren complexes, entre elles es barregen el cansament per fer avançar una idea i un projecte que mai varen ser prioritaris per a uns polítics d’esquerra suposadament sensibilitzats per recuperar la cultura valenciana, amb el renovat interés per la novel·la i l’assaig. A partir d’ara, aquestes seran les seues prioritats. Ell diu que aquest va ser el punt final de la seua carrera com a antropòleg, però això no és del tot cert. Com a assagista, novel·lista o conferenciant, Joan F. Mira continua fent antropologia. La seua mirada, la manera com observa i descriu la realitat, com reflexiona o fabula, traspua antropologia pels quatre costats. Llegiu si no la seua Crítica de la nació pura, o Sobre la nació dels valencians, o els seus articles de premsa. Per això, el gremi d’antropòlegs de dins i de fora de l’Estat continua convidant-lo a fer conferències i seminaris sobre cultura popular, sobre identitat i nacionalisme, sobre antropologia i narració, i sobre tantes i tantes coses. Pel que fa a les seues novel·les, no és agosarat afirmar que en major o menor mesura, totes elles estan tocades per eixe particular regust que els dóna el toc antropològic.

 

València, novembre de 2005

 

 La imprescindible reflexió sobre la identitat 

 Joan F. Mira, assagista: tria de textos