Joan F. Mira | El País | 31/03/2017   

Després del mur, Europa

La commemoració (modesta i sense eufòria) dels seixanta anys de la Unió Europea, la setmana passada, hauria d’haver servit, més que mai, per recordar la història més pròxima d’aquest vell continent que molts considerem també una forma extensa de pàtria pròpia. Del continent sencer, a una banda i a l’altra d’aquella frontera infame que el tingué més de quaranta anys tallat en dos, de nord a sud, amb murs i tanques de filferro amb punxes, amb metralletes i guàrdies amb gossos. La primera vegada que jo vaig travessar aquell mur, pels voltants del 1970 i en un viatge per qüestions acadèmiques, entre Viena i Budapest ja ens van escorcollar al tren, i pels corredors dels vagons passaven els policies amb gossos amenaçadors.

Algunes il·lusions i fantasies que jo tenia sobre la realitat de l’altra banda (i que molts amics conservaven també) van començar a dissoldre’s. A Budapest, els murs de les cases mostraven encara els forats de les bales soviètiques del 1956. Però els funcionaris culturals del Partit que ens acolliren (no n’hi havia d’altres), semblava que no recordaven res: allò que no convenia simplement no havia passat. I dos professors txecs assistents a les reunions anaven a tota hora vigilats per uns individus de cara fosca, comissaris de companyia.

Feia poc temps encara dels fets de Praga del 1968, i ací molts encara s’aguantaven la bena davant dels ulls, per no voler veure: per no acceptar que la misèria moral i política d’aquell sistema i d’aquella ideologia no tenia ja (si mai l’havia tinguda) cap relació amb les il·lusions d’igualtat i de justícia que els règims comunistes havien de convertir en un estat de felicitat definitiva. Ací, la ceguesa de molts continuava intacta, sense remei ni cura. La mateixa ceguesa que impedia veure com, a la banda d’ací, el “capitalisme imperialista”, o “imperialisme capitalista”, no era exactament un sistema de repressió i d’opressió de les classes populars, privades de drets i de veu, reduïdes a l’explotació miserable, etcètera. I que la llibertat, en efecte, al contrari del que pensava el senyor Lenin, sí que servia d’alguna cosa, a més de ser un valor en ella i per ella mateixa. Una llibertat que, potser, només apreciàvem els qui no en teníem, bé a l’Espanya de Franco, bé als països sota la dictadura “del proletariat”, quina ironia.

Europa occidental, desfeta físicament i moralment per la guerra, es refeia a una velocitat inesperada: refeia fàbriques, carreteres i cases, refeia ciutats, refeia una economia productiva, i en un parell de dècades ja era una terra de benestar gairebé universal i assegurat. Espanya, per cert, a Europa no existia. A Europa la gent votava, canviaven els governs, les idees eren lliures i la paraula també, els sindicats eren potents, el valor real dels salaris creixia clarament, i el personal en general es preocupava ben poc per saber si hi havia models millors de societat, d’economia o de sistema polític. Al mateix temps, però, l’armament nuclear s’acumulava a un costat i l’altre de la ratlla funesta, i un cert terror a la Bomba, die Bombe (que jo vaig viure encara a Alemanya els primers anys seixanta), formava part de la vida quotidiana. I vingueren els tractats de 1957, els Beatles i la minifaldilla, i el maig del 68, i tot això que ara també és Europa. I per molts anys.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1711 | 28/03/2017   

Societat política, societat civil?

Els grecs, inventors de tantes coses, de (o sobre) les quals vivim encara, no solament van inventar la pólis, és a dir, l’Estat amb estructura formal i representativa, sinó la reflexió sobre la pólis: la teoria política. La base de la qual, segons Aristòtil, és que les persones, a diferència de les bèsties, som animals civils, tenim algun codi legal, i ocupem magistratures o elegim, si podem, els qui les ocupen. Ha plogut moltíssim des del temps d’Aristòtil, i en el curs de tants segles potser la teoria del poder ha passat per davant de la idea de política, que era la idea o teoria de la vida en societat, en la “ciutat”: és a dir, de la vida civil. Ha plogut tant, i sempre tan a favor de tota mena de monarquies, oligarquies, i dels seus hereus i continuadors dits democràtics, que no sé si, tal com ara gastem els termes, la “política” i el “poder” són realment dissociables, i això mateix ja hauria de ser motiu d’una reflexió detinguda. 

Ara bé, si de manera genèrica el poder va (o hauria d’anar!) associat a la política, no és tan evident que qualsevol forma d’acció política haja d’anar associada al poder: l’acció política és també suport a opcions ideològiques, és afiliació, opinió o simple exercici del vot, sense cap intenció d’integrar-se de fet en els grups que exerceixen o aspiren a exercir realment el poder. L’acció política és participació en rituals, adhesió activa a determinats símbols del conjunt de la societat o d’una part o sector, aplaudiment, crítica o protesta. Pot ser una firma en un manifest, un sopar, una festa, una manifestació, o l’assistència a un recital de cançons: tot allò que expressa activament una presa de posició relacionada amb una ideologia o un projecte col·lectiu que hom pretén que siga assumit, aplicat o respectat des del poder. Des del poder present, o des del poder possible, és clar. De fet, els qui tenen una relació directa, orgànica i metòdica amb el poder, és a dir, els polítics, saben que una bona part de la seua eficàcia en l’exercici d’aquest poder es troba, no sols en la legitimitat formal, el suport electoral, etc., sinó en una legitimitat social aparentment extra-política.

Saben que aquesta eficàcia, almenys en un sistema democràtic, no depèn tant de la capacitat de coerció, per molt legítima que siga, sinó de la capacitat de convocar adhesions o de respondre a exigències i necessitats ja expressades. Ara bé, fins ací no eixim del que podríem anomenar concepte “rigorós” de la política. Hi ha també un altre concepte possible, sobretot si tornem a l’origen grec de la paraula, i a l’acció del ciutadà en la pólis: llavors el terme “polític” equival pràcticament a “cívic” o “civil”, i fins i tot simplement a “social”. I tota acció dirigida a influir en la res publica, en la pólis, en la societat, és en definitiva acció política. Sovint aquesta acció, la que està fora de l’actuació orgànica dels partits, o fora dels engranatges de l’administració pública, l’anomenem precisament “civil” o “cívica”, per distingir-la del marc més estrictament “polític”. Però portar aquesta convenció en l’ús dels mots fins a extrems de dissociació total, pot resultar perillós. Sobretot perquè llavors fa l’efecte que és només el camp d’acció estrictament polític –el que correspon a l’exercici del poder públic– el que té una eficàcia real sobre el conjunt de la societat: l’únic, per tant, que ha de concentrar tots els recursos humans o institucionals disponibles. Per això, també, pot resultar arriscat servir-se massa alegrement de l’expressió “societat civil” com si aquesta fóra alguna cosa radicalment desconnectada del poder. Com si hi hagués dues “societats” diferents, una de civil i una altra de política (a més de possibles societats militars, bancàries, religioses, o mafioses...). Quant a la “societat religiosa”, ella mateixa es defineix, canònicament, com a més que humana, i perfecta per decisió divina: per damunt dels pecats propis i dels pecats de qualsevol bisbe o cardenal. Allò que és perillós, en tot cas, és pensar o suposar que la “societat política” està per damunt, legitimada, i la “civil” és cosa d’aficionats, o de gent para-legal i suspecta: de gent que, si no es pot controlar des del poder, sempre és millor eliminar-la o ignorar-la.

La “societat política” (que en la pràctica significa els polítics més o menys professionals, els partits i l’administració pública) és una simple dimensió, i hauria de ser una simple delegació, de la “societat civil”, que és o ha de ser tota la societat. No oblidem mai que civil, és a dir, allò que afecta o correspon als ciutadans, en grec es diu simplement politikón. El problema ve quan en un país, com el nostre, hi ha tanta gent política que és tan escassament civil. I tanta gent civil que no vol ser “política”, és a dir, que s’ocupa i es preocupa només dels seus afers privats: en grec, el contrari del polític, el simple particular o “privat”, es diu idiotes.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1710 | 21/03/2017   

Un imperi seriós

Supose que pocs lectors de premsa, a casa nostra (i a les altres “cases”) deuen haver seguit amb algun interès les sessions de l’Assemblea Nacional Popular de la Xina, però en poden haver vist de passada alguna imatge als noticiaris de la televisió. El ritual hi ha canviat ben poc des del temps de l’omnipotent president Mao: al Gran Saló del Poble de Beijing, els 3.000 assistents ara van amb vestits més normals i corrents, els senyors amb jaqueta i corbata, les (poques) senyores amb roba de sastreria seriosa, els membres de les “minories” amb la indumentària tradicional; no van tots amb els uniformes grisos o blaus botonats fins al coll, però el teatre és el mateix.

Votacions unànimes, generals d’uniforme, l’escenari ocupat pels dirigents asseguts de cara als milers de delegats sempre seriosos, potets blancs de te, enormes banderes cobrint tot el fons. La imaginació del règim comunista és importada dels seus predecessors europeus, per desgràcia, i no té la varietat escenogràfica dels rituals de la cort imperial. I malgrat tot, és encara l’Imperi de la Xina, el mateix fons perpetu, la mateixa estructura profunda, abans recoberta pels uniformes tristos del criminal sistema maoista, ara amb l’aire nou d’executius d’empresa dels nous dirigents. Un imperi demana un emperador, i observant l’espectacle i els discursos dels líders, em ve a la memòria Puyi, l’últim de la llista, pobre xicot desorientat i completament fora de la història. Es va morir fa cinquanta anys, i tothom el coneix només per la pel·lícula famosa: les imatges glorioses de nen imperial a la Ciutat Prohibida, i en les escenes finals un modestíssim jardiner “reeducat” pels mandarins del nou imperi.

Com recorde la imatge d’aspecte entranyable del gran Deng Xiaoping. Semblava un avi amable i pareix que només s’ocupava, els darrers anys, de contemplar les flors del seu jardí. No sé si era un model d’emperadors jubilats, o si era simple coincidència d’imatges entre Deng i Puyi. Mao, però, seguia el model d’emperador guerrer i sobrehumà, com el gran Qin unificador dels tres regnes i insigne cremador de llibres, com el manxú Kangxi que envià exèrcits fins al golf de Bengala. Mao va ser la síntesi final, final per ara, d’una història molt llarga d’invasions, revolucions, refundacions, canvis de dinastia, dispersió del poder i nova concentració. La història de la Xina és més o menys això, i sempre amb un fill del cel al capdamunt. Fins i tot, per no desmerèixer dels seus antecessors, Mao Zedong viatjava en trens especials de gran luxe, com abans les comitives imperials, i tenia un harem de jovenetes constantment renovades. Mao Zedong era, ell sol, la immensa Xina sencera concentrada en un sol home que era molt més que un home.

Els joves europeus fascinats que fa mig segle llegien l’evangeli del petit Llibre Roig es pensaven que entenien el present i el futur de la història, i no entenien res precisament perquè no entenien que Mao era l’imperi de la Xina. I és que la Xina no és un país com els altres, i d’això ja fa més de tres mil anys. Com si l’imperi egipci continuara unit i actiu. Com si Roma fóra encara la Roma de Trajà i Hadrià. La Xina és l’únic gran imperi antic encara en funcionament, i això té les seues constants de fons, una estructura profunda inalterable a pesar de totes les alteracions. Podem pensar que el gran imperi del nostre temps és un altre, que vivim en l’imperi americà, tot i que els seus emperadors (incloent aquest Trump lamentable) són ben poc imperials, i el cerimonial que practiquen és extremadament rudimentari. Però els Estats Units d’Amèrica són una cosa moderna, difusa o canviant, entre films de cowboys i anuncis de la Coca-Cola, entre Hollywood, dòlars, CIA i portaavions: un conjunt mudable que cap emperador podria encarnar en la seua persona.

Mentre que l’imperi de la Xina, que és un imperi seriós, no solament es considera el centre del món, com tots els imperis clàssics, sinó que, als propis ulls, és el món. El món pròpiament dit, fora del qual només hi ha gent no del tot civilitzada, o petits bàrbars de les terres exteriors, com digué l’emperador Qianglong als enviats del rei Jordi d’Anglaterra: “Nosaltres no us necessitem per a res, vosaltres sí”. Per això mateix, l’imperi de la Xina serà la clau d’aquest segle. I els milers de contenidors xinesos entrant als nostres ports, els magatzems dels seus productes a les nostres perifèries urbanes, els restaurants, les botigues innombrables, només en són una primera mostra. Comparat amb allò que ha de vindre, el segle de l’imperi americà haurà estat una anècdota amable.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1709 | 14/03/2017   

La magnitud de la festa

Quan arribarà aquest paper a les mans dels lectors, a mitjan mes de març, podran constatar de manera directa —si viuen al País Valencià— o indirecta —en algun noticiari a la tele— la increïble extensió, el volum, l’excepcional dimensió festiva o festera que posseeix aquesta societat, la magnitud de la qual crec que encara no ha mesurat ningú. Potser perquè tampoc no existeix una unitat universal de mesura, com ara el quilogram o el metro, aplicable a la difusa dimensió, pes o extensió de les festes, aplicable al cas dels valencians. Si existira tal mesura universal, segurament el patró s’hauria de fixar i conservar ací, en un lloc o país on el seu ús seria exemplar i constant. Si hi hagués un patró del sistema festiu de mesures, decimal o no, la seu responsable de custodiar-lo hauria de ser València, de la mateixa manera que París custodia el metre famós de platí iridiat en nom de la humanitat sencera. Ningú ha fet en aquest camp, almenys en els temps moderns, més mèrits que la nostra estimada ciutat i el seu antic regne. Ho mirem per on ho mirem, en ocupació del calendari anual i sobretot en ocupació de l’espai públic i semipúblic, en abundància de dies i en abundància de gent, en la dimensió de la vista i en la dels sorolls tronants i poderosos (hi ha al món alguna cosa comparable a quinze o vint dies de mascletaes com les nostres?), els valencians hem assolit magnituds absolutament sensacionals. No és cap broma, és una cosa molt seriosa. Tan seriosa que, si haguérem de mirar en què ens distingim d’altres pobles i països, potser els dos criteris més visibles serien aquests: una particular cultura de la terra, és a dir, la pulcritud acumulada del paisatge agrari, i una voluminosa cultura de la festa.

La diferència és que l’extensió del paisatge agrari és ja més aviat estable, i fins i tot retrocedeix en molts llocs cap a l’abandonament i la confusió de terres ja no conreades, mentre que la festa creix en extensió i en volum cada any que passa, i es dilata en l’espai i en el temps, ocupa més gent i més energies, consumeix més recursos, s’allarga més dies i omple més carrers i places. El gran calendari festiu ja forma una successió impressionant: la Magadalena de Castelló i les Falles de València (presents en un centenar llarg de poblacions), els Moros i Cristians que ocuparan Alcoi a l’abril i que continuaran mesos i mesos per la meitat meridional del país, les Fogueres d’Alacant per Sant Joan i la Mare de Déu d’Agost, a Elx i en tants altres llocs. Sense comptar la multitud innombrable de les festes locals. Tot allò que vostès vulguen demanar, sobretot en matèria de festa extensa i grossa, de la que ocupa ciutats senceres, mobilitza milers i milers de participants actius, exigeix una preparació llarga i minuciosa, disposa d’una organització complexa, permanent i eficaç, i quan arriben els dies grans reclama tot l’espai urbà disponible i la presència activa o passiva, central o marginal, d’una part molt considerable de la població. De festes d’aquesta magnitud n’hi ha, certament, en altres llocs, com a Rio de Janeiro, Venècia o Tenerife pel carnaval, a Munic per la cervesa, a Sevilla per la Feria de Abril. I encara així, grosses i tot, són festes amb espai definit, limitat, no ocupen ciutats senceres com les nostres. I sobretot, no formen, en un país o territori, un sistema compacte, travat i articulat com aquest que al País Valencià cobreix, en el cicle anual, tota la trama urbana.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1708 | 07/03/2017   

Ser percebuts

Finalment, d’ençà de ben poc temps, gràcies, en grandíssima mesura, a determinats moviments cívics, electorals i polítics (que la Mare de Déu ens ajude, i faça que siguen profitosos, visibles i de llarga durada), el País Valencià comença a ser percebut com a quasi real, dins i fora. És una gran novetat. Hi ha un moment deliciós en el llibre Viatges amb Heròdot, quan l’autor es pregunta com degué ser que l’historiador grec es proposà, justament, escriure una historía o “indagació”: la cèlebre Història de les Guerres Mèdiques (traduïda, fa pocs anys, pel meu amic i antic deixeble Rubén Montañés). Ryszard Kapuscinski suposa, crec que encertadament, que va ser la necessitat de preservar la memòria dels fets i accions dels humans allò que impulsà Heròdot a indagar, a comprovar i a escriure. Perquè en cas contrari, ho perdem tot, no sabem, no existim: “No sabem, i darrere d’aquest ‘no saber’ s’estén el territori de la ignorància. De la ignorància, és a dir, de la inexistència”, afirma el gran viatger i periodista polonès. Una gent, un poble, una nació, que ha perdut la memòria, que no recorda què ha estat i què ha fet en la història remota o recent, i que per tant no sap ni què és ni qui és, pot acabar suposant o pensant que no és res, la conclusió més funesta. Els valencians, per exemple, sotmesos ja fa moltes generacions a una destrucció metòdica, implacable, de la memòria i del coneixement, a la qual han col·laborat, en la generació present i en l’anterior, els grans partits polítics espanyols PP i PSOE, els diaris i les televisions i tothom que té algun poder eficaç i extens per difondre imatges, idees i percepcions diguem-ne nacionals. El resultat és que, segons les enquestes que es fan i es desfan, els valencians pensen que són, exactament, allò que els ensenyen sistemàticament que són: poc valencians, molt espanyols, en proporció abundant i no sé si creixent. I el país, sense nom, sense història extensament coneguda i difosa, sense que la política hi definisca un espai propi, existeix exactament tan poc i de manera tan dèbil com el poder (el poder ideològic i polític espanyol, no n’hi ha d’altre) ha volgut i continua volent.

Per recular una mica i recuperar la perspectiva, que és l’única manera de saber quin sentit té el camí, recordem que al País Valencià han manat fins fa ben poc, amb totes les conseqüències, els continuadors del partit borbònic de fa més de 300 anys. Pensen igual que els seus predecessors, tenen la mateixa idea del poder, de l’Estat, de la nació, de la substància eterna i suprema d’Espanya, i d’algunes coses més que els ideòlegs castellans de Felip V tenien perfectament clares. No parle només de la dreta perpètua nostra, que torna a donar mostres insignes d’alienació (en el sentit de Karl Marx, i en l’altre), parle també dels “altres”. Fa pocs anys, el periodista David Miró evocava “l’home de la barba blanca” que seu al senat, a Madrid, en els escons socialistes: “L’home de la barba blanca es diu Joan Lerma”, deia, “i és qui va ajudar a posar les bases de l’actual hegemonia del PP al País Valencià”. També és l’home que, en un homenatge a Ernest Lluch, afirmava que els va separar una cosa, una idea: que Lluch era “austriacista”, i ell no. Una simple coincidència curiosa: pels mateixos anys que el país dels valencians era sotmès als rigors destructius del poder borbònic, entre 1709 i 1710, George Berkeley escrivia les obres que l’han fet passar a la història de la filosofia, i especialment el Tractat sobre els principis del coneixement humà, on afirma, entre altres idees fonamentals, que la realitat o existència dels objectes no està en ells mateixos, sinó en la ment de qui els percep. Principi que es resumeix en l’expressió famosa “esse est percipi”: ser, és ser percebut. I allò que no és percebut, simplement no existeix. En el fons del fons, però, qui no tenia existència fins fa ben poc temps (i per a molts no en té encara) era el país mateix: o és una “Comunitat” sense adjectiu definitori, o són tres províncies, o és Levante, o no és res ja que mai apareix ni es projecta, ni endins ni enfora. Les televisions espanyoles −les que veu la gran majoria− parlen sovint de Catalunya, d’Euskadi, d’Andalusia, de Galícia, i parlen incessantment d’Espanya. Llavors tots aquests “objectes” parlats, definits, projectats en la ment col·lectiva, adquireixen una existència indubtable. Són percebuts, i per tant existeixen. Del País Valencià no se’n parla, i per tant no té una existència real. No som percebuts, i llavors no existim. Berkeley, bisbe anglicà i personatge extravagant, l’encertava molt més del que ell mateix pensava. Si van fer, entre tots, que el País Valencià fóra invisible, és perquè creien molt sòlidament que és un país inexistent. Els resultats de tot això, són perfectament reals, són claríssims.

Joan F. Mira | El País | 03/03/2017   

Ser alguna cosa

Ara mateix, quan hi ha tanta gent benpensant que s’escandaliza per l’abundància universal de banderes, cridòria patriòtica, cants i emblemes i eslògans sovint excessius i extrems, cal conservar la serenitat i recordar que una cosa són, precisament, els excessos (que sempre atribuïm als altres, no als nostres...), i una altra cosa la condició radicalment social i col·lectiva d’aquesta espècie d’Homo sapiens sapiens amb cervell tan complicat. Perquè els grups humans de qualsevol tipus i grandària (tribus, ciutats, nacions, pobles, països, societats, el que siga) no tenen una existència material, orgànica o física, del mateix tipus que un agregat mineral o cel·lular. Ni són un objecte identificable com a tal, ni una suma definida d’objectes. En tant que grups, només tenen existència en la ment dels individus que els componen, en primer lloc, i en segon lloc en la ment de qui els observa i els reconeix com a tals. Perquè el grup no existeix si no es reconeix: es pot reconèixer a través d’un nom comú, a través de la percepció directa o indirecta d’uns límits territorials, associatius o de llinatge, a través d’imatges comunes, de paraules i d’idees o de símbols, a través de la convicció de posseir alguna singularitat i alguna diferència significativa.

Podríem continuar amb una llista, llarga o curta, de requisits o condicions d’aquesta mena, però no cal definir-ho amb més detall: supose que la idea és clara. La idea és que el ser col·lectiu i comú, el ser alguna cosa com a grup singular i diferent, no consisteix en una realitat material i directa, sinó que és una representació, un fet de consciència, de pensar-se i de dir-se. Perquè una societat humana no és una entitat orgànica, a la manera d’un cos compost de teixits i de membres, i d’altra banda és molt més que un ramat, un estol d’aus o una banda de simis. Una societat humana és humana, i és societat, en tant que és mental, és verbal i és simbòlica.

La mediació simbòlica i verbal és sempre necessària, i molt més quan es tracta de grups d’una certa grandària i complexitat, impossibles de percebre directament en els seus límits i dimensions. Llavors, com que la percepció no pot ser immediata i directa, només pot fer-se a través d’emblemes, signes i símbols que representen el grup com a tal. La mediació, doncs, es farà a través d’un nom comú reconegut (“som atenesos”, “som musulmans”, “som catalans”), a través de la imatge o concepció del territori, a través de dates o fets de la història mítica o real (una festa patriòtica, el dia de la independència), a través de figures arquetípiques (l’Oncle Sam, el coq gaulois, John Bull, el toro d’Osborne), a través de llocs sagrats o històrics (Covadonga, Montserrat), a través de monuments o edificis (l’Independence Hall de Filadèlfia, el monestir de Batalha a Portugal, i si voleu la Torre Eiffel... o el Micalet de València). A través de grans noms històrics, mítics o literaris: Jaume I, George Washington, el Cid o Don Quijote. O fins i tot a través d’imatges o emblemes sagrats. Així és aquest món tan antipàtic i, si no ens agrada, sempre ens queda la pràctica del robinsonime polític. Robinsonisme de Robinson Crusoe, vull dir.