Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 30/04/2009   

Traductors

Traductors de clàssics pròxims o remots, traductors de gran literatura, traductors de filosofia, d’història i de ciència social. Traductors, i això és important, a un “català matisadament valencià”, tal com jo precisava en la presentació de la Divina Comèdia, i com va recollir Vicent Alonso en els seus Assaigs de Montaigne. Estem aportant a la llengua comuna un gruix de traduccions ben important i ben notable, que no sé si “allà” –vull dir a Barcelona, a Catalunya– saben apreciar i acollir com cal, però em sembla que sí. En poques setmanes m’han arribat a les mans el Faust de Goethe traduït per Jaume Ortolà, i el Michael Kohlhaas de Kleist en versió del mateix autor. Ningú havia tornat a traduir el Faust de l’edició de Lleonart el 1938, en plena guerra. Dante, Montaigne i Goethe, traduïts per valencians, no és poca cosa. I m’ha arribat una edició preciosa, bilingüe japonés-català (català valencianíssim) dels Viaranys d’Oku, del clàssic del segle XVII Basho Matsuo: el traductor amaga el propi nom, i no el diré, però és de Castelló i va ser alumne meu. I Guillem Calaforra traduint del polonés Czeslaw Milosz, de l’alemany Max Weber, i una història (molt francesa) de la filosofia medieval. Gustau Muñoz traduint Adorno i Theodor Herzl. I la vintena llarga d’autors de la col·lecció “Breviaris”, Pico della Mirandola, Diderot, Sartre, Klemperer, Cardoso Pires, Darwin. Fa molts i molts anys, a primers dels setanta, Eliseu Climent va impulsar uns “Quaderns de 3i4” que degueren ser la primera iniciativa valenciana per incorporar els gran noms del pensament crític contemporani, Gombrich, Habermas, Althusser, Lukács i companyia, inclòs el xinés Lu Hsun. Hi vam col·laborar traductors valencians inexperts com el Salvador Jàfer o com jo mateix, i la petita col·lecció va morir de mort natural. Però era ja un anunci. Hem fet algunes coses respectables, els autors i editors valencians, i aquesta n’és una, no la menys important. Hem fet allò que cal fer, i ho fem encara. Si als polítics valencians, i als qui els voten massivament, no els importa la llengua del país, ni Goethe, ni Montaigne ni Dante, a nosaltres, traductors, sí que ens importa. Molt.

Joan F. Mira | El Temps | 28/04/2009   

País possible, 2

Vegeu ací la primera part d'aquest article.

El saldo final. Els qui pensem que la racionalitat s’imposa pel seu propi pes, tenim el vici d’oblidar que hi ha altres pesos tan forts o més forts a l’altre plat de la balança. Pensem que la justícia serà sempre preferida a la injustícia, que la veritat s’imposa ella mateixa a la mentida, que la bellesa dels paisatges és més atractiva que els beneficis de les immobiliàries, que el seny és més sòlid que la insensatesa, que la unitat de la llengua catalana és tan clara que no pot ser negada, que els valencians, racionalment, no poden ser blaveros. És l’optimisme de la raó, la bondat de la bona voluntat. La realitat, però, és molt menys agradable. Pel juny de 1978, en un homenatge a Josep Renau i V.A. Estellés, Joan Fuster deia en el seu parlament: “Tenim un poble magnífic, però manipulat. Quan en la plaça de bous [Fuster es referia al primer gran acte públic dels “blavers”, llavors molt recent] cridaven ‘Volem valencià!’, hi havia una novetat positiva. En reclamar el ‘valencià’ contra un ‘català’ no explicat i confusament distorsionat, l’incident era ridícul; però si de veres ‘volien valencià’ enfront del castellà imperial, el saldo de la festa anticatalanista seria admirable. Seria finalment catalanista. I jo crec que ho serà”. Fins ací les paraules raonables de Fuster. D’això han passat ja més de trenta anys, i el castellà imperial i la festa anticatalanista han continuat com sempre, amb prejudicis, diaris, televisions, i amb els nostres governs successius. De passada, el poble que “tenim” (o potser només la part més sorollosa d’aquest poble) a força de ser manipulat i de disfrutar-ho, potser ha deixat de ser tan magnífic. I el resultat de tot plegat –polítics, propaganda, i “poble manipulat”–, és que el saldo final no ha estat precisament “catalanista”, ni en el més amable i discret sentit de la paraula, és a dir raonablement i seriosament valencianista. Perquè els humans avancem cap a la raó: però tan lentament, amb tantes reculades i amb tants enemics, que de vegades tremola la confiança. I els enemics d’aquesta raó es troben sòlidament instal·lats a la premsa i a la televisió, als partits polítics que els valencians voten en massa, al govern de la Generalitat, i entre el poble “magnífic”. I vist això, que la raó il·lustrada no podia ni volia esperar fa trenta anys, el saldo final no sabem quin serà. Si no ha de ser la “solució final”, algun pes decisiu hem de posar a l’altre plat de la balança. Un pes d’arguments, un pes de cultura, un pes de civisme, però també un pes polític.

Política. El meu país, a efectes rigorosos de res publica o de pólis, és el País Valencià, i si el meu país té futur (futur com a país amb dignitat de ciutadans, futur de País Valencià, no de Comunitat), aquest futur no arribarà sense un sòlid i suficient nacionalisme polític. Si no patírem tanta carència de nació pròpia i pacífica, no caldria cap nacionalisme, però sí que en cal, i en cal de totes classes: cultural, cívic i polític. De llengua, d’escola, de sindicats i de partits. Amb un afegit que la història ensenya: sense l’últim, els altres tenen un futur ben magre. Si el nacionalisme polític no té prou força per ser decisiu allà on es prenen les decisions, el futur del país és més aviat un futur sense país. Amb una llengua residual, que durant algun temps encara l’ensenyaran a l’escola. Amb llibres i escriptors, amb associacions benèvoles, amb algunes coses més. Però sense país. Un país sense política pròpia, no és un país propi. És un tros del país dels altres. Ja sé que contra això hi ha la doctrina segons la qual cal donar suport a un partit gros espanyol i més o menys d’esquerra, no valencià-nacional, simplement perquè és gros. Evitant que el partit del país, que és encara petit, arribe a ser mai prou gran; i llavors concloure que no som res perquè el petit no creix prou. És un camí perfecte cap al no-res. Entre altres coses, perquè el creixement decisiu del nacionalisme polític és l’única possibilitat, l’única, que ara o en un futur pròxim la dreta espanyola perda el poder al País Valencià, que és un poder que ens porta a la desintegració física i moral. I, sobretot, és l’única possibilitat que el país siga visible i real com a país. O això, o PP fins al segle XXII, i Comunidad fins a la solució-dissolució final. I qui no ho veu, és que veu molt poc. O que no ho vol veure, perquè només creu en la llei mecànica del pèndol, en Espanya, i en l’etern retorn.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 23/04/2009   

Conflictes, literatura

És segur que aquests dies, al voltant del 23 d’abril, es tornarà a parlar, com cada any, de la “crisi de la literatura”, amb aquest nom o sense. Sempre és més o menys igual: si l’autor és un heroi vocacional o un agent comercial, si es publiquen o no massa llibres i amb quin criteri editorial, etcètera. O si, tal com afirmava un haroldbloom de Barcelona, “és cert que la literatura s’ha banalitzat, però no l’ha banalitzat la indústria editorial. L’han banalitzat els escriptors, i ho han fet perquè continuen escrivint en un món on ja no passa res. A Europa, concretament, no ha ocorregut res de greu d’ençà de la Segona Guerra Mundial... Vivim en una societat satisfeta, on la tragèdia ha desaparegut i on únicament ens queda morir-nos.” Deu ser que “abans”, no sé quan, no hi havia  literatura banal sinó tota seriosa i substanciosa; i que això era possible perquè passaven coses tràgiques o greus, i ara no en passen. Jo sempre havia tingut entès que, de llibres publicats, en tota època n’hi havia hagut de bons, de roïns i de regulars; que la major part sempre han estat més  prop de Corín Tellado que Kafka, per entendre’ns, i que la part que suposem literàriament substanciosa és habitualment petita. Se m’escapa del tot la relació d’aquest fenomen amb l’abundància de guerres mundials, i d’altres tragèdies continentals o planetàries. Puc admetre que la “gran literatura” necessite un conflicte de fons. Però el conflicte sol ser més personal que històric, altrament Madame Bovary seria una obra banal, i només serien gran literatura coses com Guerra i pau o equivalents. Però, passe el que passe “fora”, la gran literatura ve de “dins”. De dins de l’escriptor. Els grecs ho sabien molt bé: la tragèdia és Èdip rei, o Agamèmnon que torna de Troia i és assassinat, però també és la supèrbia personal, l’excés de la passió, Ariadna abandonada, Medea enganyada, Fedra rebutjada. De tot això, i de la passejada d’un bon home pels carrers de Dublín, és pot fer i s’ha fet la més gran literatura de la història. Si no fóra així, hauríem de deixar d’escriure fins que arribe la tercera guerra mundial. I mentrestant s’acabarien els escriptors, i només quedarien els crítics, que no pensen morir-se.

Joan F. Mira | El Temps | 21/04/2009   

País possible, 1

Surrealisme. El surrealisme polític, la irracionalitat concreta, està en el fons de la vida valenciana dels anys presents i de la seua projecció endins i enfora. La realitat és que els valencians cada any que passa som més lluny dels rics, i cada any més prop dels pobres. Això és progrés, això és ser líders i envejats per tothom. En producció industrial, la reculada és igualment constant: hi perdem punts, acceleradament. I en el mateix sentit van les xifres comparatives d’inversió pública, o de places hospitalàries i escolars, i altres cosetes sense importància: si no som els últims, ens hi acostem implacablement. I al costat d’això, la prestidigitació, la propaganda triomfal, l’ordre que, contra la realitat, hi estableix  l’al·lucinació o la paranoia. La realitat no compta, la realitat no té cap crèdit: la fantasia és fantasia, la propaganda és propaganda, i la realitat és que el País Valencià recula i baixa, que aquest és el país de la mentida pública coberta amb això que se’n sol dir “grans esdeveniments” inútils i caríssims. Que reculem, reculem, reculem, mentre la propaganda afirma que avancem i avancem. Una propaganda tan eficaç, cal reconéixer-ho, que ha arribat a convéncer tothom: els valencians mateixos, que voten el PP agraïts pels èxits incessants, i el conjunt dels espanyols, catalans inclosos, que creuen fermament en la imatge feliç. Aquest és el nostre surrealisme, aquest és el somni sense raó. O despertem, o anem a la catàstrofe: catàstrofe moral, en primer lloc.

La raó. En la història del valencianisme recent, al llarg dels darrers quaranta o cinquanta anys, els anomenats “catalanistes” potser hem practicat un excés de racionalisme i de mètode, i hem descurat també en excés determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant– que semblen aquests emblemes, la seua potència és extensa i real. Això és parcialment cert, però és més cert encara que, a l’altre costat, hi ha hagut un abús permanent d’aquestes mateixes emocions, una apropiació en exclusiva dels signes de la “valencianitat”, i un rebuig a plantejar algunes de les expressions del conflicte –la llengua, la bandera, el nom...– en termes mínimament reductibles a una actitud racional. L’anticatalanisme ideològic radical, basat en la negació de les evidències més elementals de la filologia i de la història, va més enllà d’una simple afirmació política: és l’expressió de formes de pensar i d’actuar, incompatibles un ús ordenat de la raó i del mètode, incompatibles amb allò que Europa va definir com a “modernitat”. És legítim i explicable que la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat 500 anys i moltes coses. Però no és legítim (racionalment) l’ús permanent d’instruments pre-racionals per donar curs a un anticatalanisme que sovint apareix com a ideologia aglutinadora de posicions ben diverses. El recel anticatalà ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de la ideologia nacional espanyola, i l’anticatalanisme valencià és –amb components i orígens específics– una expressió d’aquesta ideologia: la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot, o sobretot, quan es presenta com a apassionadament regionalista. I que condiciona també les actituds de gran part de l’esquerra majoritària. El “conflicte valencià” és un conflicte de posicions polítiques, d’interessos sovint no del tot clars, i d’ideologies nacionals. Però és també un conflicte d’actituds bàsiques davant de la vida social, de la cultura i del món mateix de les idees. D’aquestes actituds, una és homologable amb allò que entenem com els estàndards civils europeus, i l’altra no. Una correspon, per entendre’ns, al model holandès, l’altra al model serbo-bosnià. I pel que fa al futur previsible, no estic del tot segur que el “model holandés” –el que està fet de civisme, racionalitat i tolerància– siga el que adoptarà globalment la societat valenciana. Sobretot, vist l’exemple que donen els seus dirigents.

Aquest article continua ací.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 16/04/2009   

Victòria

Les primeres pintades que jo recorde haver vist a les parets, de molt menut, eren unes imatges petites amb les cares de Franco i de José Antonio Primo de Rivera, fetes amb trepa, que en el cas del “Caudillo” portaven invariablement un peu que posava “Año de la Victoria”. Això era a la perifèria de València, entre la ciutat i l’horta, que era on jo vaig nàixer i on vaig passar la infància i l’adolescència. La guerra, en aquell barri entre el tramvia  urbà i els camps llaurats, no degué ser una experiència tan directament tràgica com en tants altres llocs. Els meus germans, bastant més grans, evocaven l’espectacle distant i nocturn dels bombardeigs sobre el port de València i sobre els dipòsits de benzina, com un visió de flames i d’esclats, i al costat mateix de casa hi havia una fàbrica de municions, amb un refugi on acudien els veïns quan sentien la sirena que anunciava els avions italians de Mallorca. Jo vaig nàixer a penes nou mesos després d’acabar-se la guerra, qui sap si fruit de l’alegria dels pares pel final del conflicte i de les pors, o pel final feliç amb el retorn a “l’ordre”. Mon pare era un home de dreta, conservador, no feixista ni falangista ni res de tot això, més aviat escèptic davant del règim triomfant que s’instal·là amb desfilades, braços en alt i dibuixos i rètols a les parets. Quan ja estava tot clar i decidit, quan a Madrid tot es desfeia i a València els “rojos” s’amagaven o fugien i els “nacionals” esperaven ja obertament l’arribada dels seus, mon pare i ma mare van encomanar un altre fill. D’això ha fet setanta anys, aquests dies: degué ser l’única petita glòria del triomf que els meus pares van celebrar o conéixer, i el resultat vaig ser jo. Havien guanyat els que ells volien que guanyaren, certament, els que tornarien a obrir les esglésies i restaurarien un ordre per a ells incomprensiblement capgirat. Però res més. Mai vaig sentir-los parlar injuriosament dels “rojos” o dels republicans, o que justificaren presons i execucions, mai no van ser entusiastes del nou règim. Eren només persones d’ordre, i no recorde que mai evocaren cap victòria. Però dels qui eren com ells no se’n parla, com si no hagueren existit, com si no foren mostra ni exemple de res.

Joan F. Mira | El Temps | 14/04/2009   

L'autobús

El construeix a Chongqing una empresa de la qual no diré el nom per no fer-li propaganda, no fóra cas que en algun altre país exemplar (com ara l’Iran, aliat nostre en això de les civilitzacions) tingueren la idea d’encarregar-ne uns quants. Perquè cal reconèixer que es tracta d’un invent modèlic, aquest autobús, un vehicle dotat dels recursos, utillatge, aparell i complements que el client demana (el client és el govern, en aquest cas), i que respon als criteris d’eficàcia, modernitat, economia, rapidesa, estalvi de temps i de complicacions, i altres exigències d’una societat moderna, d’un estat que sap com aprofitar els recursos. Els recursos, en la qüestió que ens ocupa, són els condemnats a mort, que ja se sap que a la Xina són un material ben abundant. Els xinesos, sota la direcció exemplar del gloriós Partit Comunista, continuen trencant rècords en tants camps d’activitat que seria difícil seguir-ne el rastre, ni tan sols si els apuntaren al llibre Guinness famós. Al llibre, si fóra el cas i si hi haguera notaris per certificar-ho, figuraria un any darrere de l’altre la xifra exacta dels milers d’executats legals, condemnats pels tribunals xinesos, supose que tribunals populars, però no hi pot figurar perquè no sabem quina és la xifra: l’any passat, reconeguts per les autoritats, en van ser 1.718, però tothom, començant per Amnistia Internacional, sap que en són alguns milers més. Fa pocs anys, segons les informacions més respectables, s’acostaven als deu mil. Molt sovint, tal com veiem de tant en tant en alguna foto de premsa, els condemnats viatgen en camió al lloc on seran executats –un lloc ben públic, de vegades un estadi–, i allà s’agenollen en rengles ben ordenats i reben la bala preceptiva al clatell. Un espectacle instructiu, com els homosexuals penjats de grues o de pals de la llum a les ciutats iranianes, aliades nostres. Però ja se sap que la “nostra” (europeus, intel·lectuals, gent d’esquerra...) indignació moral es concentra en els límits de Gaza o de Guantánamo, i la resta del món no compta per a res. En fi, el govern de la Xina no vol perdre temps, ni recursos preciosos, i se’n fot de la música i de qui la toca, vist, sobretot, que als carrers d’Europa no li toca ningú cap música molesta, i que els diners són els diners, el comerç és el comerç, i les inversions són sagrades.

Per tant, a l’hora de l’aprofitament de recursos, els òrgans  útils dels ajusticiats ja fa molts anys que  entren ràpidament en el comerç hospitalari. I per estalviar temps i completar el procediment amb garanties, l’autobús és perfecte. Priva el públic de l’espectacle però, en compensació, els avantatges tècnics són indubtables. L’autobús recull els condemnats a la presó, i pel camí, dins del vehicle preparat amb tots els requisits, reben una injecció letal i fulminant. Així els cadàvers arriben intactes i frescos a l’hospital, on els extrauen els òrgans que immediatament seran venuts per als trasplantaments quirúrgics. El govern cobra, cobreix les despeses, i n’obté un benefici segur. No és cap secret d’estat, sinó una simple tècnica moderna, i n’han parlat fins i tot els diaris mateixos del país. En deuen estar molt pagats. El responsable de màrqueting de l’empresa constructora explica que aquests vehicles de 7 metres i 17 places són una solució moderna i pràctica. I que les execucions són filmades, per assegurar-se que tot es fa segons la llei. Un altre avantatge d’aquest vehicle d’encàrrec és que pot acudir a poblacions petites o remotes, i així no cal traslladar prèviament els condemnats a una capital de província, cosa que representa una despesa inútil. A més, els botxins no s’embruten amb la sang dels trets, i no corren el risc de contagiar-se la sida amb el transport de cadàvers ensangonats amb camions. Tot són avantatges, doncs, i l’empresa fa saber que les vendes van bé, fins i tot en aquest temps de crisi.

Joan F. Mira | El Temps | 07/04/2009   

Kant i el sastre perfecte

Tothom que ha fet una mica de filosofia del batxillerat ha de recordar allò de Kant, el problema dels judicis sintètics a priori. Sempre s’ha dit, explica Kant, que els judicis han de ser o bé analítics, i per tant a priori, o bé sintètics i a posteriori. En els primers, fem una afirmació sobre la base d’una anàlisi prèvia conceptual, com ara quan diem: “Els polítics honestos no accepten regals interessats”. En realitat, no afirmem res que no sapiguérem ja per endavant, ja que la definició de “polític honest” inclou el fet o condició de no acceptar aquests obsequis. En els segons, el judici o afirmació es fonamenta en l’observació empírica dels fets: mirem què passa, i després de mirar –és a dir, a posteriori–, ho relacionem i podem assegurar, per exemple: “Alguns polítics valencians han acceptat regals interessats.” Amb això, si realment és fruit de l’experiència, haurem guanyat una mica de coneixement nou sobre la realitat. El problema, cavil·lava Kant, és si també hi ha judicis que siguen mig i mig, una cosa i l’altra, és a dir sintètics i a  priori: que siguen resultat de la raó, i que alhora ens diguen alguna cosa nova sobre el món. La qüestió és una mica complicada, o almenys ho sembla de tant en tant, i de fet ha donat peu a molta literatura. Fins i tot a una mica de literatura divertida, com la que apliquen els filòsofs de Harvard Daniel Klein i Thomas Cathcart en un llibre que els recomane vivament si volen passar unes hores ben profitoses entre somriures i meditacions. El llibre es diu Plató i un ornitorrinc entren en un bar (Ed. La Campana) i és un petit manual de filosofia explicada amb l’ajut d’acudits. En un dels quals, en el capítol dedicat a Kant, apareix clarament què pot arribar a passar quan es confonen les afirmacions sintètiques a posteriori amb les analítiques a priori. Conten així l’acudit: Un home s’emprova un vestit fet a mida i diu al sastre: “Necessite que m’escurce aquesta màniga! És cinc centímetres massa llarga!” “No, ja ho veurà, doblegue el braç així”, diu el sastre, “i la màniga li puja.” “Bé, d’acord”, diu l’home, “però ara fixe’s en el coll! Quan doblegue el braç, el coll em puja fins a mig clatell.” “No passa res”, diu el sastre. “Alce el cap i tire’l enrere. Perfecte.” “Però ara l’espatlla esquerra em queda deu centímetres més baixa que la dreta”, diu l’home. “Cap problema”, diu el sastre. “Incline el tronc cap a la dreta i les espatlles se li igualaran.” L’home surt de la botiga amb el vestit posat, el braç dret doblegat sobresortint-li, el cap alçat i tirat enrere, i amb el tronc inclinat cap a la dreta. Tot plegat, fa que camine espasmòdicament, a batzegades. En aquell moment, dos vianants el  veuen. El primer diu: “Mira aquest pobre home esguerrat. Fa encongir el cor.” “Sí”, diu el segon, “però el seu sastre deu ser un geni! El vestit que porta li escau meravellosament bé!”

Ara, seguint l’exposició dels autors, i afegint-hi encara una mica de literatura, podem observar com és de fàcil confondre els termes de la qüestió. Per als vianants que el veuen, afirmar que el sastre és molt bo perquè el vestit escau tan bé a un cos esguerrat, és un judici sintètic, derivat a posteriori de la seua experiència. Per al sastre, afirmar que el vestit que ha fet és perfecte per al client, també deriva aparentment de l’experiència, però d’on procedeix realment és de la idea que qualsevol vestit que ell fa serà, a priori, perfecte, ja que serà el client qui adaptarà el cos al vestit. Això mateix deuen pensar els polítics, valencians o no, del PP o no, quan asseguren que allò que han rebut com a obsequi (posem per cas vestits d’alta sastreria: és un exemple triat a l’atzar) no pot afectar la pròpia honestedat. Perquè l’honestedat pròpia és incompatible amb l’acceptació de regals interessats, siguen vestits o no, de tal manera que si els hagueren acceptat ja no serien honestos. Però com que són honestos, la constatació empírica de l’existència del regal ha de ser efecte d’una confusió en els termes: o els vestits no poden ser regals, o han de ser uns regals de tal mena que no corresponen al concepte d’obsequi incompatible amb l’honestedat del polític. Vostés potser no ho veuen clar, però és claríssim. És qüestió de saber què compta més si l’anàlisi o la síntesi, a priori o a posteriori, i com es combina tot plegat. Kant no en tenia la culpa.

Joan F. Mira | Avui | 04/04/2009   

L'ànima i l'embrió

Enllaç original

Els bisbes i el Vaticà s’aferren a una teoria molt estranya i peculiar, segons la qual vida humana i persona humana són termes rigorosament sinònims. Però vida humana és qualsevol trosset insignificant del nostre cos, com ara un fragment d’orella o una goteta de sang, que són matèria vivent i són matèria humana, i no he sentit mai que alguna conferència episcopal defense que cal protegir moralment i políticament aquests trossets de vida, estrictament humans. Ajuntar l’adjectiu humà al substantiu vida, i a continuació redactar manifestos, convocar manifestacions, escampar imatges de criatures amb bolquers al costat d’animalets protegits, i dir-ne, de tot això, “defensa de la vida” és un sofisma indigne i profundament immoral. Com si els qui no pensen com ells foren defensors de la mort.

Òbviament, la teoria assegura que un embrió de poques cèl·lules és ja una personeta, i per tant aquest mínim grumoll cel·lular és un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, se suposa que diu l’estranya teoria, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i per tant a partir d’aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. A propòsit d’aquesta insigne collonada teològica, cal recordar que, si la santa mare  església hi creguera realment, el Codi Canònic establiria que tot embrionet aparegut viu a la llum –per avortament prematur o per qualsevol altra causa, inclosa la fecundació in vitro– hauria de ser ràpidament batejat, li hauria de ser assignat un nom cristià, i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Si cregueren de veritat en la insostenible teoria, els bons metges catòlics dels hospitals catòlics cridarien el capellà de la casa per batejar canònicament (amb efectes retroactius, si és el cas) cada embrió que els caiguera a les mans, altrament tots aquests microhumans (inclosos els congelats) no tindrien més opció que passar l’eternitat als llimbs amb la resta d’innocents sense baptisme, no podrien aspirar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d’agulla.

El cas, en tot cas, és que un embrionet gros com un cap d’agulla encara no té ànima espiritual, no senyor, i aquesta ha estat doctrina sòlida i antiga dins de l’església catòlica apostòlica, abans d’inventar-se les insostenibles teories que ara fan circular. El problema és que el papa, els cardenals de la cúria vaticana i els bisbes de les diverses conferències –i els seus braços armats, dits moviments pro vida– no llegeixen els clàssics cristians. Si almenys conegueren el pensament de Dante, s’estalviarien aquests errors herètics que ara escampen. Dante, en efecte, bon coneixedor de Tomàs d’Aquino, dels dogmes de la fe, de la doctrina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d’embriologia humana en el cant XXV del Purgatori. La llavor de la generació (una mena de “sang perfecta” o depurada, que no és la sang de les venes) “baixa al lloc que és millor / callar que dir, i des d’allí es destil·la / sobre altra sang dins del vas natural. / Allí es recullen l’una i l’altra juntes” i aquesta llavor masculina dins del receptacle femení forma una mena de coàgul i li dóna vida.

Aquesta vida, en una primera etapa posseeix una “ànima” vegetal (“s’ha fet ànima com de planta”, i si fóra una planta s’acabaria ací el procés, suggereix Dante). Després, és com un animal elemental (“com esponja de mar”), després com un animal amb òrgans diferenciats, i finalment arriba a ser un fetus amb cervell complet, capaç d’acollir una ànima racional: “Obre el pit a la veritat que ve, / i sàpigues que, en el moment que el fetus / ja té un cervell complet i articulat, / Déu, el primer motor, se’l mira, alegre / per tan gran art de natura, i li inspira / un esperit nou i ple de potències”, etcètera. L’embriologia dantesca, doctrina que mai no va ser impugnada per l’Església del seu temps, no definia en quin moment, o a partir de quina setmana, la criatura en gestació rebia la seua animeta espiritual i per tant ja era humana: només afirmava, amb molt de seny, que això només podia produir-se en la darrera etapa, no en les etapes primeres.

Sembla que Déu Nostre Senyor, i el seu intèrpret Dante Alighieri, són molt més assenyats que aquests papes de Roma i els  seus cardenals, més que la conferència episcopal espanyola (i les altres conferències del ram), més que els anomenats defensors de la vida que criden pels carrers. Perquè al senyor Alighieri i a l’Esperit Sant no se’ls acudiria mai inspirar una animeta racional, és a dir insuflar vida pròpiament humana, en un “coàgul” o en un embrionet sense “cervell complet i articulat”. És clar que a la dreta espanyola –si governara al seu gust– sempre li quedaria la possibilitat d’enviar Dante a l’exili, i al Vaticà la de posar la Divina Comèdia a l’índex de llibres prohibits. “Apri a la verità che viene il petto”, demana el poeta a través d’un altre poeta. Però aquesta gent que ix als carrers i brama, bisbes inclosos, no obren el pit a la veritat que ve, sinó a la mentida que passa.