| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1450 | 27/03/2012 
 Parlava jo en aquest mateix lloc, fa un mes, dels estralls que, els darrers vint o trenta anys sobretot, ha causat la supèrbia en l’economia. Amb la idea de fons que els afers materials no són tan independents dels morals com els diversos mecanicismes ideològics (com ara marxistes dogmàtics o ultraliberals ortodoxos) volen sovint fer-nos creure. La fantasia, les idees noves o velles, o els vicis i virtuts tradicionals (l’enveja, la vanitat, la discreció, la modèstia, i alguns altres que vostès hi poden afegir fàcilment), poden tenir tant de pes com les lleis del mercat, les anomenades “forces de producció”, el capital, el treball o la banca. Observen vostès un fenomen tan aparentment objectiu i numèric com les evolucions de la Borsa, i comprovaran com els nervis, les alegries i les pors, és a dir la psicologia de les emocions, hi tenen tanta influència, i sovint molta més, com els beneficis de les empreses cotitzades, que haurien de ser (haurien de ser, però no són) sempre el factor decisiu. I mediten també una miqueta sobre aquestes paraules del senyor Jordi Pujol en una entrevista recent a l’admirable Vilaweb: “Ara estic esperant el llibre d’en Juliana que es dirà L’Espanya modesta per veure què hi diu, en aquest sentit. He dit unes quantes vegades que Espanya té la síndrome del nou ric. Era una gent que havia estat modesta, correcta i que es guanyava la vida, i al costat hi havia uns veïns que eren més rics i això els feia viure amb ressentiment i enveja. Llavors, tot d’una li surten bé les coses, o li toca la rifa o la tieta Europa els envia una quantitat enorme de diners. Llavors aquest veí vol demostrar que és ric i ho vol demostrar a tothom fins a embogir. No està acostumat a ser ric i no es controla i es compra un Ferrari. I què passa? Doncs que després de fer uns quants dies el fatxenda té un accident i és a la UVI. Això és el que ha passat a Espanya i ara veurem si se salvarà. De moment, ja no es mana a si mateixa. Mana la infermera que es diu Merkel, mana el metge que es diu Draghi, mana Lagarde, mana tothom menys el govern espanyol.” Ara apuntem les idees de base en el text: modèstia, correcció, ressentiment, enveja, síndrome del nou ric, fatxenderia, falta de control. No són aquests, certament, els conceptes que solen emprar el polítics ni els economistes per explicar el que ha passat els darrers vint o trenta anys. Però de fet expliquen mol més que qualsevol anàlisi habitual.
I llavors el periodista al·ludit per Pujol afirma al seu torn en una altra entrevista, a propòsit del seu llibre: “La gent vol creure en la teoria del parèntesi. També el PP: algun dia tot tornarà a ser com abans. Jo em temo que no. Zapatero va voler creure que teníem un refredat. I després van venir la grip, la pulmonia, la pneumònia i ara l’hospitalització. Però continuem pensant en un parèntesi. Al súmmum del deliri, sectors de l’elit espanyola –de l’elit madrilenya– van considerar la indústria cosa del passat; o dels xinesos... D’altra banda, Espanya és un país de gent patidora. La seva resiliència és molt elevada. Què ve? Aguantar, resistir i una processó de bocs expiatoris. Boc expiatori número u: les autonomies, presentades com a causa de tots els mals.” Ja veuen, doncs, que les consideracions morals (i les imatges literàries) són més importants que qualsevol altra: malalties, deliri, país de gent patidora. Més la ideologia de fons, la de sempre: a pagar-ho, les autonomies. I acaba amb una petita reflexió, ben oportuna, sobre el bon ús o el mal ús del concepte de modèstia: “Adverteixo contra la moda que diu que tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Compte. Uns més que altres. El petit benestar conquerit pels humils es presenta ja com a pecaminós. Compte. La modèstia hauria de ser un pacte polític i moral entre els de dalt i els de baix, per sortir del forat. El Pacte de la Modèstia, trenta anys després dels Pactes de la Moncloa. No passarà. Però ho he volgut escriure.” No es produirà, doncs, aquest “pacte de la modèstia”, això és segur: perquè la modèstia econòmica espanyola a què al·ludia Jordi Pujol ha anat sempre acompanyada per la supèrbia de qui es considera moralment superior. Recordem el model exemplar de tota una cultura: aquell hidalgo pobre que es posa miques de pa per la barba i camina amb un escuradents per fer veure que està tip i satisfet, quan no ha menjat. L’orgull és mal company de la modèstia, i això, al final, té els resultats que té. De moment, poden tornar a llegir El Lazarillo de Tormes. Per si de cas.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 589 | 22/03/2012
 Dilluns passat, dia de sant Josep, el diari La Repubblica dedicava un llarg article-reportatge a aquesta Espanya de la retracció, la reacció, la reculada, o com en vulguen dir. En la qual la discussió serena sobre el present o el futur és invisible, la resignació és general, i la regressió històrica sembla l’únic panorama apreciable. L’economia, diu, és l’única realitat que compta, la resta sobra. La resta és la cultura, l’estètica i fins i tot la dignitat col·lectiva. El reportatge posa tota mena d’exemples, des del gendre del monarca fins a la innocència de don Francisco Camps, passant per l’esmorteïment de l’esquerra i les onades triomfals de la dreta. I posa un altre exemple revelador, pareix que únic a Europa: la proposta d’aquest senyor de Las Vegas, Nevada, que simplement diu “ací tinc 17.000 (o 30.000?) milions per invertir en casinos i hotels, qui els vol?”, i Barcelona i Madrid es precipiten a “estudiar”, és a dir a acceptar, la proposta d’aquest personatge passablement sinistre. Serà un paradís extraterritorial, serà un Macao amb llei pròpia, serà una Marina d’Or encara més horrible, serà una ciutat dels hotels espantosos innombrables, dels casinos i de l’estètica llampant, serà un furoncle de vulgaritat inesborrable en la cara del país, l’extrem insuperable d’un model promogut no sols des del negoci immobiliari sinó des del poder polític, ara i abans, que és el model del desastre, el projecte de la devastació. El periodista italià oblida, en tot cas, que projectes com aquest no vénen d’ara, i que el govern socialista d’Aragó sospirà molt seriosament per un Las Vegas de Los Monegros, i fins i tot li reservà l’aigua i la terra. Aquest és, doncs, el projecte d’inversió i de futur més important que corre: una còpia de Macao al costat de Madrid o al costat de Barcelona. La gran inversió, la gran il·lusió, els casinos com a indústria futura: un futur resplendent, la imatge d’un país. Per al diari italià, això ja és tot un símptoma i un símbol, la mostra d’una nova ideologia: els diners primer, només els diners, i la resta no compta. A Los Monegros, a Barcelona o a Madrid. Si ens l’hagueren proposat a València, exultaríem.
Llegiu «No, per favor»
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1449 | 20/03/2012
 Aquests dies de Quaresma, quan ja han passat les explosions suposadament alliberadores del Carnestoltes, quan els fidels també suposadament haurien de fer almenys divendres de dejuni i abstinència, quan esperem les meditacions de la Setmana Santa i la joia primaveral de la Pasqua, mentre esperem que es recupere la borsa, baixe l’atur i torne a circular el crèdit monetari, hauria de ser un bon moment per tornar a llegir les escriptures sagrades, font de profundes reflexions morals i de possibles aplicacions als problemes de la vida. Com ara, posem per cas, el capítol 19 de l’evangeli de sant Lluc. Llegir regularment les escriptures és ocupació altament saludable per l’ànima: obliga a pensar en el misteri, si més no, i a meditar sobre el fet que no solament la paraula dels financers i dels polítics, sinó la paraula de Déu, resulta ben sovint incomprensible, i sotmesa a qualsevol aplicació interessada i parcial. En un dels últims sermons o explicacions, quan viatjava cap a Jerusalem a celebrar-hi la Pasqua, Jesús explica als deixebles la paràbola de l’home ric, que havia de ser nomenat rei, se’n va de viatge, i encomana a tres empleats un petit capital, a veure si el negocien i l’augmenten. Quan torna l’home, ja rei, demana comptes de la inversió, i a qui ha multiplicat el capital per deu el fa governador de deu ciutats, i a qui el multiplicà per cinc li’n dóna cinc. Llavors es presenta el tercer, administrador massa prudent, que li diu: “Senyor, ací tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu perquè ets un home rigorós que replegues on no has posat i segues on no has sembrat.” Aquell senyor, emblema de la justícia incomprensible i suprema en la paràbola, recompensa desmesuradament als que han actuat com a capitalistes sense escrúpols, com a especuladors en borsa, compradors de solars urbanitzables, inversors en hedge funds, o cosa equivalent: multiplicar en poc temps el capital per deu o per cinc, no està a l’abast de cap activitat econòmic honesta i productiva. I doncs, aquests especuladors triomfants resulta que són considerats d’altíssim mèrit, i el seu premi és el govern de deu ciutats o de cinc. Aquest rei no sembla un amic del poder sinó el poder mateix, com ara entre nosaltres els poders suprems dels estats, dels continents o del món sencer, que sovint pareix que recompensen fabulosament l’especulació financera i el benefici immoderat dels qui trafiquen amb els diners dels altres.
El rei, doncs, el poder polític, esbronca l’administrador prudent: per què no posaves almenys els meus diners al banc, i ara que he tornat els hauria recuperat amb interessos? Pobre inversor massa prudent i poruc, pobre de qui, com ara fa tanta gent, vol sobretot assegurar el petit capital, no córrer riscos i renunciar a hipotètics beneficis. Perquè aleshores, segons escriu Lluc que va dir Jesús, el rei ric digué als presents: “Lleveu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més.” Li digueren: “Senyor, aquell ja té deu lliures!” I respongué Jesús, amb la sentència eterna: “I jo us dic que a qui té, li donaran, i a qui no té, li llevaran fins el poc que té.” I, com de passada, va manar que mataren allà mateix els ciutadans que abans no l’havien volgut com a rei. Katasfáxate, diu en grec: degolleu-los. El capitalisme d’estat és implacable, i a més de premiar l’especulació desfermada no tolera oposició. Com aquest rei evangèlic, com a la Rússia de Putin o a la Xina del Partit Comunista. Vist i llegit això, i almenys mentre dure la Quaresma, de cara als dolors de la Setmana Santa i a les alegries de la Pasqua, ja podem anar meditant en els misteris i els sentits ocults de la paraula divina (no sé com expliquen els exegetes i predicadors aquest passatge evangèlic: supose que molt positivament i espiritual), en les bases teològiques de l’economia financera, i en la modernitat de l’antic principi segons el qual els pobres seran més pobres, els rics més rics, i els qui protesten, degollats. És clar que també hi ha un altre passatge segons el qual els qui arriben els últims a la faena i a penes hi treballen una horeta, rebran el mateix jornal que els qui han pencat des de bon matí: recordem-ho, per si pot inspirar una nova reforma laboral.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 588 | 15/03/2012
 He dedicat com qui diu mitja vida a la teoria, la pràctica i els continguts d’aquesta cosa indefinible que en diem cultura, matèria líquida sobre la qual he escrit alguns llibres i una abundància potser excessiva de papers diversos, i n’he llegit infinitament més. Doncs bé, o em falla la memòria o mai no havia vist un concepte tan metafísic i abstracte com el de “ser cultural”, tal com l’expressa la senyora Barberà quan afirma que les Falles mereixen el reconeixement mundial perquè són “una expressió i explosió del ser cultural valencià”. He de dir que el fenomen faller és, en efecte, una forma de festa visiblement explosiva i massiva tan espectacular com n’hi ha poques a l’ample món. Que mobilitza la participació admirablement organitzada i activa de centenars de milers de persones, i que té un atractiu i una força que mereixen qualsevol reconeixement oficial que puguen rebre. Jo mateix, de menut, vaig ser promotor, president, i com qui diu creador de la primera falla infantil del barri de la Torre. I els primers anys seixanta, amb Eliseu Climent o Alfons Cucó, i amb les filles del senyor Enric Valor, vam ser els introductors del rock-and-roll als casals fallers del barri del Mercat. Aportacions que em donen un passat respectable en l’experiència fallera. Però això del “ser cultural valencià” em costa molt d’acceptar i d’entendre. Primer, perquè un “ser” com aquest no existeix. Segon, perquè si la cultura popular valenciana també s’expressa (com totes) en el camp de la festa, en el nostre país aquest camp és tan variable, tan divers, amb tantes cares i tan diferents, que atribuir a les Falles l’encarnació i expressió del conjunt és lamentablement reductiu, i afortunadament fals. I tercer, perquè considerar les Falles no tan sols l’expressió sinó també l’explosió d’aquest hipotètic ser cultural, em sembla una metàfora tan cridanera i efímera com l’esclat sorollós d’una carcassa. Que les Falles siguen en bona hora bé d’interés cultural, patrimoni nacional, continental o mundial, i tots n’estarem molt contents i pagats. Però expressió i explosió del nostre “ser cultural”, no senyora. Això no. Siguem una mica seriosos.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1448 | 13/03/2012
 El paradís original, per desgràcia, sembla que no ha existit mai. Excepte en una part o element del mite: que l’arbre del bé i del mal és l’únic que ens ha acompanyat des dels orígens. Sempre ens hem debatut entre la innocència i la culpa, entre la pau i la guerra, entre la por i la calma. Deu ser per això que necessitem permanentment una garantia, la sensació d’estar segurs i protegits, de no estar exposats a perills invisibles o visibles, imminents o remots. Som una espècie intel·ligent, és a dir, una espècie expectant: sabem que ens hem de morir, sabem que ens poden passar coses. Per això cal inventar religions que pacifiquen l’ànima, refugis contra la inclemència natural, maneres d’assegurar-se l’aliment, l’aixopluc i el confort, i remeis contra els dolors del cos: la por a la natura és útil per a crear cultura. Però segurament allò que els humans han temut més al llarg de mil·lenaris infinits són els altres humans. És cert que som solidaris i cooperatius perquè sols no podem subsistir, sabem fer pinya i treballar junts perquè és pura necessitat, ens ajudem els uns als altres perquè sense això no sobreviuríem, i preferim generalment passar els dies en pau i en harmonia. Però també som prepotents i ens agrada manar sobre algú, som massa sovint ambiciosos i ens agrada posseir i acumular, som envejosos i veiem de mal ull el bé dels altres: som animals eixits d’entorns hostils. I oblidem que en aquestes societats de l’Europa occidental, que són les nostres, la violència ha estat, fins fa ben poc, part de la vida gairebé quotidiana de qui no se’n podia protegir: i els rics podien i els pobres no. No hauríem d’idealitzar, per tant, ni una bondat natural universal, ni un passat recent de seguretat general i garantida. Després, en el curs de tres o quatre dècades, tots els béns van semblar possibles i progressivament segurs: l’abundància d’energia, el confort domèstic, els sous creixents, l’atenció sanitària, la bondat dels exèrcits que ja no feien guerres, l’educació universal, els museus i les sales de concerts, i fins i tot la democràcia com a forma política de la urbanitat i les bones maneres. Algú havia de protegir-nos contra tot mal, garantir el progrés de tot bé. Algú: l’estat o l’administració pública, la societat, l’economia o els bancs, els partits polítics, les ideologies benèfiques. Per primera vegada en la història, tot havia de ser garantit i segur. Per primera vegada, podíem reduir les pors a la metafísica privada: la por de la mort, dels buits de l’esperit, de les angoixes de l’ànima.
Però de la resta de pors, algú se n’havia d’ocupar per a protegir-nos. I, per tant, ben protegits, havíem de ser cada any més rics, més saludables, més cultes i educats, més nets i més feliços. Amb garantia oficial, evidentment. I amb estalvis productius, pensions creixents i defensa segura contra tot desordre, violència o agressió. Ara, però, s’ha instal·lat la incertesa i, alhora, la perplexitat: contemplem les successives reunions inútils dels líders europeus, les amenaces de més retallades, de més fallides municipals o estatals, les pors contagioses, els titulars cridaners i escandalosos escampant el pànic de la pesta negra, i tot això que vostès han pogut constatar cada dia. Europa es desintegra, afirmen els profetes del diluvi, l’euro s’enfonsa, el món s’acaba, les accions baixen, la prima de risc emergeix i se submergeix com el drac del llac Ness. Als països d’Àsia, d’Àfrica i de l’Amèrica del Sud el producte per capita creix saludablement, mentre a Europa no creix o cau una miqueta i per això pensem que el món sencer s’enfonsa. Però si som una mica seriosos constatarem que no s’ensorra encara, i que el patiment cert, l’única pena real que entristeix i destrossa, és el d’aquells que s’han quedat de debò sense faena i sense cap recurs, que no són pocs i són les víctimes certes de tot aquest afer amarg i lamentable. La resta, periodistes i comentaristes, polítics de tot signe i tota raça, redactors de noticiaris, més valdria que callaren i foren prudents. I els ciutadans en general més valdria, també, que miràrem el món amb una mica més de perspectiva. Perquè les pors antigues eren les pors naturals que ajudaven a combatre els poders de l’infern, però les temors noves sembla que són una sola: la de perdre la il·lusió del paradís.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 09/03/2012
Observe, amb perplexitat creixent, el suport entusiasta al projecte d’instal·lar a la vora del riu Llobregat una ciutat de casinos de joc acompanyats d’innombrables hotels i atraccions fabuloses, que se suposa que han de traure de pena l’economia del país, posar Barcelona al centre del món de la ruleta i del pòquer, i augmentar meravellosament la fama de Catalunya i de la seua capital, el benestar dels ciutadans, el producte interior brut (efectivament: brut), i la felicitat universal. Catalunya és un país seriós, o almenys cal suposar-ho, i això encara fa més difícil la meua comprensió de l’estrany fenomen: el president Artur Mas, el conseller Mas-Colell (professor insigne del ram econòmic) i altres membres conspicus del govern proclamant la nova fe i esperança en la pluja de milions que han d’arribar directament de Las Vegas, o potser de la Xina, i mostrant un desig fervorós de ser els beneficiaris del miracle. El qual, si per insensatesa i per dissort s’arriba a produir, donarà com a resultat estètic, urbà i arquitectònic una visió tan espantosa com la que ja ha produït en altres llocs.
Fa pocs anys, inspirant-se en la ciutat exemplar de Las Vegas, hi hagué un projecte semblant prop de Castelló, com a culminació d’un horror ja visible que es diu Marina d’Or. Reproduiré sumàriament la descripció que en feia un diari local, ple d’entusiasme: “Cabe recordar que el complejo contará con siete hoteles tematizados (con 7.500 plazas hoteleras)... El Hotel Acuario ocupará el centro de un gran arrecife de roca volcànica y agua cristalina, con 12.000 peces. Se podrà ver directamente desde las habitaciones del hotel. El Hotel Los Alpes estará vinculado a las mayores pistas artificiales de esquí, con más de un quilómetro de recorrido. El Hotel Venecia, de 600 habitaciones, contará con reproducciones de monumentos venecianos como la plaza de San Marcos. El Hotel París reproducirá la Torre Eiffel con una altura equivalente a 7 pisos, el Arco de Triunfo de 3 plantas de altura y los Jardines de Versalles, con un río y exclusivas galerías comerciales al más puro estilo parisino. El Hotel Caribe tendrá un lago artificial...”
I a més a més l’Hotel Warner, i un balneari científic d’aigua marina on podran tractar diàriament 7.000 persones, i un centre anomenat mèdic amb més de 600 habitacions i 300 boxs per a tractaments de bellesa, amb 12 piscines exteriors, i etcètera, i evidentment tres camps de golf, com a mínim. Tot això es considerava “un modelo de desarrollo turístico sostenible”, i el projecte va rebre els vots municipals generosos del PP i del PSOE, i l’oposició radical del Bloc Nacionalista Valencià. La fantasia d’Orpesa-Cabanes, en mans d’una empresa transparent i exemplar com és Marina d’Or (tan transparent com els negocis del senyor Adelson, i tan exemplar...), ens construiria “la mayor ciudad de vacaciones y de ocio de Europa”, una ciutat de 130.000 habitants, sobre una superfície de vint quilòmetres quadrats. I això sense joc ni casinos. Però també he llegit que en la futura Vegas del Prat els casinos seran només un 4% de la cosa total, un percentatge insignificant. Tan insignificant que, sense joc, l’altre 96% no existiria. I aquí hi ha la trampa.
Si vostès, lectors i viatgers curiosos, fan una visita a la mostra d’un futur que ja és present a Marina d’Or, es poden fer una idea de com serà (o seria, perquè la misericòrdia divina no ens abandona del tot, i allò s’ha convertit en fum fosc i pudent) el conjunt gloriós acabat, amb pistes d’esquí a la vora del mar, San Marc de Venècia, els jardins de Versalles i la Torre Eiffel. Un horror de cartó pedra, un furóncol de vulgaritat inesborrable en la cara del país, l’extrem insuperable d’un model promogut no sols des del negoci immobiliari sinó des del poder polític, ara i abans, que és el model del desastre, el projecte de la devastació. Alguns il·lusos, en algun moment, vam pensar que podíem ser Toscana; alguns, més moderns, que podíem ser una petita Califòrnia. Sembla, però, que el model més atractiu i compartit és una barreja de Florida i Nevada: Miami i Las Vegas, hotels i casinos, turisme de parc d’atraccions i màquines escurabutxaques. Un futur resplendent, la imatge d’un país.
No he fet cap caricatura grotesca: aquestes ciutats del joc, de l’oci, dels hotels innombrables, dels casinos i de l’estètica llampant i espantosa són així per definició, perquè el model és aquest, i no n’hi ha d’altre: Las Vegas, que podrà ser Eurovegas, o Vegas de Los Monegros per la qual sospirava el govern socialista d’Aragó. En el cas més sublim, s’hi pot afegir fins i tot un toc distingit de cultura, com a la ciutat mare i model, on alguns dels hotels casino més prestigiosos estan fets a manera de reproducció de monuments o ambients antics, com ara palaus romans, piràmides egípcies o Venècia. Un d’ells, el Bellagio, conté una notable col·lecció de pintura per al gaudi i contemplació dels clients. Els quals poden sopar en presència d’una Dora Maar de Picasso, d’unes banyistes de Cézanne, unes ballarines de Degas o el Diàleg dels insectes de Miró, i després tornar a la taula verda o a les màquines, a fi d’assegurar els beneficis de l’empresa que ha comprat les pintures. El negoci de l’oci va començar amb quatre mafiosos en un lloc perdut del desert, augmentà amb els grans casinos i amb la passió del joc, i esclata ara triomfant i universal amb l’afegit de la història de l’art. No sé en quina forma arribaria, ni amb quin art, a les riberes del riu Llobregat.
I si és pels llocs de treball que ens portarà el nou Mr. Marshall, els fabulosos 260.000 anunciats (o 300.000: la ciència no és exacta), em recorden els 514.135 que hauria produït el transvasament de l’Ebre, segons l’estudi encomanat, fa alguns anys, per una organització patronal valenciana. El càlcul era tan rigorós que fins i tot preveia les xifres per partides: l’agricultura, per exemple, crearia 83.349 treballadors nous, i l’aigua nova destinada a la indústria i als serveis en produiria exactament 345.604. Supose que el càlcul per a l’Eurovegas del Prat en matèria laboral deu ser almenys tan perfecte i exacte. Només conec, però no és de l’espècie numèrica, una afirmació del mateix gènere o estil: la del senyor Jorge Alarte, cap del PSOE valencià, que assegurava solemnement que l’Alta Velocitat Espanyola, AVE, és “la principal infraestructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades”. Anant veloçment a Madrid, tornant de Madrid veloçment, la comunitat, regne o país, es transforma a una velocitat semblant. Tota una ideologia. Sensacional. Però més sensacional encara és la idea de transformar la imatge, la carn i la pell de Catalunya amb una nova capital del joc i, molt probablement, de la lletjor universal. No ho facen, si us plau, per favor. No.
Enllaç original
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 587 | 08/03/2012
 En el primer i desconcertant capítol de Point Omega, última novel·la, curta i bellíssima, de Don DeLillo, el personatge sense cara ni nom passa hores i hores a les fosques en una sala del MOMA de Nova York, un dia i un altre dia, contemplant la projecció d’un mateix film, no diu quin però el lector sap de seguida que es tracta de Psycho d’Alfred Hitchcock. La idea de l’estranya “instal·lació” és que la projecció dure vint-i-quatre hores, alentint gairebé a l’infinit el moviment de cada seqüència: “Estava dret i mirava. En el temps que li costava a Anthony Perkins girar el cap, semblava que fluïen tot un seguit d’idees que implicaven la ciència i la filosofia i altres coses sense nom, o potser que ell veia massa. Però era impossible veure massa. Com menys hi havia per a veure, més hi veia. Aquesta era la qüestió. Veure què hi ha ací, mirar finalment i saber que estàs mirant, sentir el temps com passa, estar viu i alerta davant del que està passant en els mínims registres del moviment” (trad. meua). La projecció repetida, el moviment retardat fins a la lentitud impossible, la falta de cap sentit narratiu en aquesta lentíssima descomposició dels gestos, la sensació d’estar contemplant la destrucció de qualsevol fil conductor de la història narrada, tot allò que vostés vulguen, es podria reduir a un sol punt: el rellotge del temps s’ha retardat, només avança, absurdament, en un temps que ha perdut la fluïdesa del temps natural o del temps de la història. Això deu ser, o això pretén DeLillo amb la metàfora. I així és també com, ara, sembla que experimentem el temps present: alentit, amb gestos sense objecte, desintegrat, un temps que contradiu el moviment accelerat que semblava consubstancial a la vida contemporània. Potser correm massa i no sabem per què, deien els moralistes assenyats: potser val més que anem a poc a poc, que és més humà. Bé, doncs, ara ja anem tan a poc a poc, almenys a Europa o en aquest extrem meridional d’Europa, que ens hem aturat i fins tot comencem a recular. Velocitat volia dir posseir i exigir més de tot, ara mateix, ràpidament. Però aquesta lentitud obligada, o la quietud, encara no sabem què significa. L’inici d’un retorn, potser, a algun incert temps passat?
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1447 | 06/03/2012
En una visita a les ruïnes i excavacions de la plaça de l’Almoina, fa pocs dies, vaig contemplar llargament el tram de calçada romana, perfectament conservat, que travessava com a cardo maximus el centre de València. Un miracle d’aquesta ciutat, un privilegi. Venia de molt lluny, de Roma mateixa, i continuava cap a Xàtiva i cap al sud peninsular. Jo, de menut, vivia en aquell Camí Reial, a la vora d’aquell antic “carrer gran” o gran via de l’occident de l’imperi. I ara puc evocar aquell infant que era jo, a la finestra de casa, mirant el trànsit del meu carrer o carretera, tan llarg i tan recte que es perdia en l’horitzó del nord, cap a la ciutat, o en l’horitzó de migjorn, cap als pobles de l’Horta, tal com algun altre xiquet degué mirar més de dos mil anys abans, assegut a la vora del camí o a la porta de la seua cabana. Per davant d’aquells ulls meus dels dies contemplatius a la finestra, podia haver passat tota la història d’un país de ponent de la Mar Nostra i de llevant d’un petit continent compacte, d’aquest extrem meridional i occidental d’Europa que en diuen península ibèrica. Ibèrica pels ibers, que fa vint-i-cinc segles ja passaven per davant de ma casa. ¿Per on havien de passar els edetans o els contestans, quan viatjaven poc o molt amunt i avall del litoral, sinó per aquest mateix camí, llavors a penes una senda més dreta i més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria anomenat Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d’Anníbal venint de Cartago Nova a assetjar i cremar la ciutat de Sagunt, marxant cap als Pirineus i cap a Itàlia i deixant al seu pas, el pas de tants milers de cavalls, desenes de milers d’homes i centenars de carros, i el pes de dotze elefants, un camí ben batut i aplanat? Passaren per ací, per on també passaren poc més tard les legions d’Escipió venint de Tarragona, i els veterans de les guerres de Viriat vinguts a poblar la nova ciutat de Valentia, l’eix nord-sud de la qual, després de travessar-la per davant d’on ara hi ha la catedral i abans la mesquita i abans un temple de Júpiter, continuava pel carrer que ara en diem de Sant Vicent, i passava, no com a camí reial sinó com a via imperial, tot just per davant de ma casa, llavors com vint segles després. La qual via rebé el nom pompós de Via Augusta perquè sembla que fou Octavi August qui n’ordenà la reforma, eixamplament i pavimentació amb les llambordes grans, precursores de les molt més petites que jo vaig conéixer, i també el nom de Via Hercúlia perquè arribava fins a Cadis, prop de l’indret “dov’Ercule segnò li suoi riguardi”, les columnes com a marques més enllà de les quals començava el misteri, tal com recorda Dante en el cant XXVI de l’Inferno.
Via que, anant cap a Roma, enllaçava a Narbona amb la Via Domitia, la qual al seu torn era continuació de la Via Aurelia, que eixia de l’Urbs per la porta del mateix nom, Porta Aurelia que després va rebre el nom de San Pancrazio, que jo travessava molts i molts anys després cada matí de bona hora, eixint de l’Acadèmia Espanyola, al capdamunt del Gianicolo, la millor vista sobre la ciutat, passant per davant del Templet de Bramante i de l’altre templet mussolinià que deia “Roma o Morte”, i baixant, després de passada la gran fontana i la porta, per la part exterior de la muralla, igualment dita Via delle Mura Aurelie, amb la muralla romana a la dreta i a l’esquerra la vista sencera del Vaticà des de l’altura, fins arribar a la plaça de Sant Pere, enmig de la qual en aquella hora matinera hi havia sempre un home agenollat amb els braços oberts, un d’aquells bojos innocents de Roma, que demanava a grans crits perdó pels seus pecats, i llavors jo entrava per la porta de darrere als patis i a la biblioteca, a buscar llibres, papers i notícies sobre els nostres insignes compatriotes de la família Borja, vinguts per la via de Saetabis/Xàtiva a construir aquests espais vaticans interiors que porten el seu nom, Cortile Borgia, Appartamenti Borgia, Torre Borgia. I sovint, al llarg d’aquells mesos de tardor i d’hivern, passant per aquella Porta di San Pancrazio imaginava que, si seguia la via cap al nord, si no la deixava i després de Gènova tombava a ponent i després cap al sud, si feia el recorregut de l’Aurelia, la Domitia i l’Augusta, podia arribar caminant, sense perdre’m, fins a la porta mateixa de casa, fins on havia nascut i havia sigut infant i adolescent. I si no som romans, què som?
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 586 | 01/03/2012
Per un llibre que estic intentant escriure, i que tindrà un component de memòria infantil i adolescent, he fet una visita llarga als llocs on vaig passar la primera part de la vida, a l’extrem sud del terme municipal de València. Fa seixanta anys, era encara com un poble de llauradors, rodejat de camps pulcrament treballats, d’alqueries i de barraques habitades. Era l’horta, però amb tramvia a la porta de casa. I ara no és ni ciutat ni camp, només una destrucció insensata, cases tancades o perdudes, enormes blocs impersonals de pisos, la casa on vaig nàixer convertida en un garatge gris i desolat, l’antiga bellesa perduda. No hi ha barraques vives entre els camps, cosa fins un cert punt ben natural, però tampoc barraques conservades com a memòria o com a història. I poques alqueries dignes del seu nom i encara actives i habitades. He passejat llargament pel vell Camí Reial i pels antics camins que eixien de la Torre cap a Paiporta o Castellar, pel camí de l’Alqueria d’Alba, pel camí vell de Picassent, i tot era desolació i apagament implacable de la vida d’aquesta horta nostra, en altre temps única i bellíssima. Tot era asfalt de carreteres, alqueries tancades o ruïnoses entre enllaços d’autopistes, horribles munts de ferralla de cotxes, magatzems improvisats i dispersos on hi hagué moreres verdes i cases plenes de vida, solars coberts de brutícia, herbassars grocs, tot l’espectacle del desastre que ningú ha volgut evitar. Com si no haguera estat possible evitar-ho, com si la modernitat, el progrés, la indústria i el comerç i tot això hagueren de suposar necessàriament la destrucció d’un dels més esplèndids, singulars i densos paisatges humans que els valencians hem sabut produir com a cosa única i pròpia, i el triomf de la lletjor. Com si tot això no fóra una cultura que calia preservar amb tot l’amor, la dedicació, els plans i els diners que hagueren fet falta. Però ja se sap que invertir en cultura vol dir, en primer i quasi únic lloc, fer museus d’art contemporani, planetaris hemisfèrics, aquaris oceànics i altres projectes igualment profunds i sumptuosos. Així és com va, i si no hi estàs d’acord del tot, és que no entens la modernitat.
| | 1 |
|
|
