Joan F. Mira | El Temps | 29/12/2009   

El TC i l'entitat de la nació

I quines coses tan abstractes, amb un títol impossible, ens vol fer llegir aquest senyor, justament aquests dies de Nadal i Cap d’Any, diran vostés amb molta raó. Ho lamente: m’agradaria estar d’humor més positiu. Parlar de l’èxit (?) de la consulta sobre la independència a la comarca d’Osona. O dels triomfs del Barça als emirats del Golf, exemples mundials de finor esportiva. O de l’admirable política econòmica del senyor Zapatero, pròxim president (?) de torn de la Unió Europea. O del colp a la cara de Berlusconi, amb immediats efectes benèfics sobre la seua popularitat. Però no. Qui sap si la culpa de les meues cavil·lacions i abstraccions la té l’insigne Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, un alt exemple universal de professionalitat, imparcialitat i independència, que no acaba de pair una certa terminologia, segons la qual, posem per cas, Catalunya és una nació, i els seus símbols també són nacionals. Però com que de nació a Espanya només n’hi ha una, i de símbols nacionals també, la cosa és complicada. Què hi poden fer, els pobres magistrats supremament constitucionals, davant d’una aporia com aquesta, que vol dir un problema insoluble, sense eixida. Perquè la cosa és política, certament, però és sobretot ontològica, qüestió de correspondència entre els conceptes i la realitat de l’ésser. Entre l’essència i l’existència, com plantejaven els filòsofs escolàstics. És a dir, una qüestió d’entitat. És una obvietat afirmar que els humans, que som una espècie social, com que no podem no ser res (no podem no pertànyer a cap grup), hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, cal deixar ben clara. Parlar, doncs, dels continguts i espais de la id-entitat, és parlar de l’entitat d’aquest id necessari: què és, com es defineix i es delimita, fins on arriba i en què consisteix, aquesta cosa –aquest id– que som? “En un món fet de nacions” (que és també títol de papers meus publicats), allò que ens defineix de manera més visible és justament l’entitat nacional, i el seu id, i allò que la delimita i la presenta al món. Etcètera. I no és difícil constatar que aquells que combaten aparentment el concepte mateix d’identitat, gairebé sense excepció el que busquen –amb major o menor capacitat de dissimulació– és combatre la “identitat” d’alguns altres... que és tant com reforçar la pròpia. Preguntar-se per l’entitat de l’id (és a dir pel contingut de la cosa: la cosa-nació, en aquest cas) sembla pura especulació, i tanmateix no ho és: té una realitat vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, i per a la posició i responsabilitat de l’individu dins de la pròpia societat.

Què és aquesta nació, haurien de preguntar-se els senyors magistrats, només una o impossiblement diverses, quina és la seua consistència o existència, la seua entitat, allò que fa que ser-ne part (constituent i constitucional, és clar) produesca una id-entitat indissoluble indubtable, etcètera. Però no s’ho pregunten: ells ja ho saben. Ja he dit que preguntar-se per l’entitat de l’id, per l’ontologia de la nació, sembla un plantejament purament especulatiu, però no ho és. Si ho fóra, aquest Estatut de Catalunya, tan discret en aparença, no llevaria la son metafísica a ningú. No seria important ni en la teoria ni en la pràctica. Però sembla que sí que té importància. Venint al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l’entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre “ser valencians” o del “ser catalans”? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquesta entitat particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? No és cert que ací, com allà, un determinat concepte de país (els termes de la seua definició, i els “continguts” o “entitat” d’aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat? També ho saben enllà d’allà, al tribunal de Madrid, i per això cavil·len tant. Feliç any 2010, amb entitat o sense.

PS. Enric Solbes. S’ha mort un home extraordinari, discret, sensible, un artista elegant de la pintura, el dibuix, el disseny, la il·lustració i el maquetatge de llibres: un com n’hi havia ben pocs. Vaig treballar amb ell en algunes edicions: era una meravella.

Joan F. Mira | Avui | 25/12/2009   

Sobre esglésies i mesquites

Enllaç original

Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir-ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigrats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu?) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.

Podríem recordar fets molt recents, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord-americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir-los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.

Perquè la predicació de l’odi continua, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.

Els cristians han estat una força i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.

Palestina, i sobretot Gaza, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia...), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.

Jo, agnòstic en matèria de religions, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar-li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Joan F. Mira | El Temps | 22/12/2009   

A400, aigua

Les imatges, tot s’ha de dir, eren impressionants. Una bèstia voladora robusta i elegant, enorme, un d’aquells avions de ventre gros gairebé tocant terra, que no acabes d’entendre com poden alçar-se de la pista i volar. A dins de la bèstia hi cabria una companyia sencera de soldats amb equipament de campanya (aquelles motxilles voluminoses que ara porten, no com abans que anaven a la guerra amb una manta enrotllada i un morral mínim travessat al muscle). Hi cabrien un grapat de tancs o de vehicles blindats de moltes tones, o de camions militars, o de jeeps, o tots els governs de la mitja dotzena de països que han pagat la festa i la bèstia. El senyor rei d’Espanya seia en una cadira solemne, contemplant i presidint la cerimònia del vol inaugural, amb la brillant i eficaç ministra de Defensa, i amb l’igualment brillant senyor Sebastián, ministre de no sé què (ell tampoc ho sap) del govern espanyol. Majestuós. Torne a dir que el monstre era elegant, com qui diu una balena amb ales, i que el vol pareix que va ser perfecte. Tots pagadíssims en aquell aeroport de Sevilla, i més pagats encara justament perquè era a Sevilla, i era una empresa espanyola qui es posava, ocasionalment, la medalla de l’esdeveniment. La ciència i la tècnica, l’aeronàutica i les empreses, els governs i els diners infinits, fan possible aquestes meravelles. La utilitat del magatzem o garatge volador, ja és una altra qüestió. Se suposa que, ateses les condicions del planeta en el camp dels conflictes presents, i sobretot futurs, resulta imprescindible disposar d’aquests transports a llarga distància. Se suposa que els països compradors de la gran màquina, com ara el Regne Unit, França, Bèlgica, Alemanya i Espanya, hauran de fer-la servir algun dia per enviar tancs i tropes vés a saber a quines regions remotes. També Luxemburg ha encomanat un aparell d’aquests, qui sap si per traslladar els bancs del Gran Ducat, amb caixes fortes incloses. Turquia també en vol alguns, possiblement pensant en els kurds. Fins ací, res de particular. Si no fóra pel preu. Diu que són ja vint mil milions d’euros (o siga 20.000), amb un sobrecost de 5.000 milions, de moment. Una bestiesa tan monumental com la inversió del govern espanyol en AVEs caríssims, túnels sota muntanyes de granit i ponts espectaculars, per anar més ràpidament a Madrid, mentre el país bat tots els rècords d’atur i de descrèdit.

Les comparacions, en matèria d’ordre de valors, es mesuren inexorablement en termes de diners del pressupost. I els mateixos dies del vol de l’A400M, a la bella i assetjada ciutat de Copenhaguen la Unió Europea (27 països!) prometia un ajut generós de 7.000 milions d’euros en tres anys als països pobres per tal d’ajudar-los en això del control d’emissions i del canvi climàtic. Sensacional. Els mateixos dies. Una tercera part, en tres anys, del que ha costat el garatge volant militar. Si els delegats no europeus de la conferència hagueren vist les imatges del vol de Sevilla, i n’hagueren conegut el preu, no haurien abandonat la sala, haurien cremat la barraca sencera. Quan jo era menut, jugàvem “a barcos”: B-3: tocat!, C-6: enfonsat!, A-4: aigua!. Aquest A-400, però no serà, de moment, ni tocat ni enfonsat, i fallarà el tret i direm “aigua”. I aparentment no hi té res a veure, no hi ha cap relació, però a propòsit (o no) de xifres i d’aigua, he recordat el projecte de nou estatut de Castella-la Manxa, segons el qual es reserven per a ells solets 6.000 hectòmetres cúbics d’aigua de conques de rius. Que vol dir, sobretot, que continuaran exhaurint els aqüífers del Xúquer, regant milers i milers d’hectàrees de farratges, de dacsa, o de gira-sol que sovint ni tant sols es cull després de cobrar la subvenció corresponent. Al servei de grans propietaris, després de dècades d’estímuls rebuts de don José Bono i companyia. I el Xúquer s’acabarà d’assecar, la Unió Europea continuarà pagant subsidis als conreus forçats, els valencians continuarem callant davant de tan immensa bestiesa (ja se sap, és Castella, no Catalunya, qui ens deixa secs, però com que és impensable ser “anticastellans”…), i l’A400 continuarà volant. Si vostés no veuen cap relació entre l’avió, Copenhaguen, l’AVE d’Espanya i els regs de la Manxa, continuen pensant, facen un esforç.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 17/12/2009   

Consulta, fantasia

Això que van fer diumenge passat a 167 poblacions de Catalunya és un fenomen ben original. No tinc notícia que en altres països es celebren consultes com aquesta, que no tenen valor legal, que no són organitzades per institucions públiques ni polítiques, que se sap que no seran reconegudes, que no són un referèndum, que simplement demanen una resposta als ciutadans, que són responsabilitat de persones individuals i d’associacions de voluntaris. Curiós. Part del que en diem premsa internacional ho ha trobat ben singular. Le Monde, diari quasi oficial de la República Francesa i del seu sentit d’Estat, amb majúscula, no se’n sabia avenir: una cosa tan pacífica, amb gent ben normal, famílies senceres, avis i néts, fent cua davant de les urnes, amb cara d’alegria festiva, sense el mínim indici de violència o de tensió, i resulta que votaven per dir si estaven d’acord que el seu país, Catalunya, fóra un estat independent dins de la Unió Europea. La cosa important no és el volum de votants ni la representativitat estadística respecte al conjunt de la població. La cosa important és el fet en ell mateix: l’espontaneïtat, el voluntariat (fins les monges carmelites, les senyores de llars de jubilats, i les Sevillanes de Sils, es reunien per omplir sobres amb paperetes), la naturalitat, l’aire festiu i relaxat. Tan important això (i l’interés i la comprensió de la CNN, de la BBC, i fins i tot d’Al Jazeera), com algunes reaccions més pròximes: per al vicepresident Chaves, era “una consulta que no és ni consultiva” (genial: com una elecció que no és electoral...), per al segon diari més important de Madrid, era “una mascarada” (pobres senyores pacífiques de Vic i de Sant Cugat, per què les insulten?), per al president de Cantàbria, “és com la grip A”, i el govern ha de prendre mesures (vacunacions massives? quarantena? tancs?). La fantasia meua, prenadalenca, en aquest dies d’Advent, esperant el naixement del nen Jesús, és quina pregunta podríem fer als ciutadans del País Valencià, a manera de consulta popular amb vots a les urnes, preferiblement el dia dels Sants Innocents. La puc imaginar, però, ai dolor, també puc imaginar quina en seria la resposta.

Joan F. Mira | El Temps | 15/12/2009   

Hopenhagen

És bonica la troballa d’aquesta adaptació del nom de Copenhaguen, ciutat de moltes aigües i de molts palaus reials esplendorosos, capital d’aquesta Dinamarca físicament petita però gran en la història i gran model en tantes coses. Jo, quan pense on voldria haver nascut (no en aquest país nostre, on la gent no és ni lliure, ni ordenada ni feliç), imagine un país petit i amb molta història, amb llengua pròpia indiscutida (però on tothom sap anglés), amb prestigi reconegut al món sencer. Podria ser Holanda, però podria ser, millor encara, Dinamarca. Amb príncep Hamlet i tot. Ara, els animosos defensors del planeta –els activistes innombrables, no els polítics– han tingut aquesta pensada del canvi de nom: Hopenhagen, que podria ser com “el port de l’esperança”. Tot i que jo d’esperança en tinc ben poca, en aquesta matèria, i la poca que tinc voldria conservar-la. Certament, no augmenten la meua hope, la meua esperança, aquests 15.000 o 20.000 delegats reunits a la capital danesa: per començar, ¿eren necessaris tants milers d’assistents a la conferència planetària? Suposant que hi hagen acudit representants de tots els països amb bandera davant de la seu de l’ONU a Nova York, amb una desena de delegats de mitjana per país n’hi hauria hagut més que prou. Diguem que amb cinquanta delegats dels pocs països grossos, i amb quatre o cinc dels moltíssims petits, que a més a més no hi tenen res a pelar. Però no, el gran concili universal sobre el canvi climàtic pareix que demanava aquesta massa d’assistents, que no se sap què hi podran fer, a més de turisme a càrrec de pressupostos públics, i a més de consumir cambres d’hotel, menjar, i combustible d’avions. El turisme massiu amb diners públics, siga polític o acadèmic (tants congressos inútils i banals…), és una de les plagues del nostre temps, i sembla que prospera. No puc imaginar quina esperança podem traure, d’aquest Hopenhagen inundat de paràsits pagats, la major part dels quals no tindran ni tan sols ocasió d’obrir la boca. Deixem-ho córrer, i imaginem que algun profit produirà la infinita assemblea. Profit que, no cal dir-ho, depén de les decisions d’una dotzena d’estats, potser només de quatre o cinc, com ara la Xina, l’Índia, els Estats Units, Brasil o Rússia. Els presidents o representants dels quals faran discursos molt bonics, pensant en l’audiència i en la premsa dels països respectius, faran promeses, firmaran declaracions, i tothom content i a casa.

Perquè hi ha una veritat que cap líder polític no reconeix, i per tant no actua amb conseqüència: que la cosa important no és parlar sinó fer, no firmar sinó complir, no omplir-se la boca sinó actuar amb fermesa. Els perills i conseqüències del famós canvi climàtic són, com ja no hauria de dubtar ningú, resultat de la indústria i del comerç, del transport, de l’electricitat, i de tot això que fa la vida moderna més rica en produccions de tota mena, i per tant més confortable. I a això, qui renuncia? Quin polític és capaç de demanar, i d’imposar si cal, una baixada general del consum de tota mena de béns, de trastets inútils, de viatges incessants, de caloreta quan fa fred i de fresqueta quan fa calor? Quin polític de país ric és capaç de dir: ciutadans, afluixem la marxa, penseu que tot això haurà de ser una mica més car, no gasteu tant de tot, i a més, per favor, posem una mica dels nostres diners per ajudar els països pobres (que no tenen cap culpa dels nostres excessos) a créixer sense cremar llenya ni massa carbó ni massa petroli, etc., i així entre tots alleujarem els resultats funestos d’aquests canvis ja segurs i previsibles. No senyor, no ho faran. En el millor dels casos, no seran tan cínics i tan irresponsables com els governs d’Espanya, que firmen a Kyoto compromisos solemnes (i se n’omplen la boca, i critiquen els qui no han firmat però sí que han actuat), i després no solament no compleixen el compromís de reducció de gasos, sinó que les emissions del CO₂ nacional espanyol creixen, sense control, per damunt de tota fantasia de terror. L’esperança de Hopenhagen, certament, no està en països com Xina o com Espanya. Està, i que em dispensen els “anticapitalistes”, en països com Dinamarca o Califòrnia. Si es multiplica l’exemple, és clar.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 10/12/2009   

Minarets, campanars

Els suïssos, diu la premsa, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. Em sembla, amb paraula clàssica de Pla, una insigne collonada. I una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir-ho, m’hauria oposat a la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), que d’altra banda, amb la proporció d’immigrats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut problemes virulents, com a Anglaterra o a França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme, plaer en la fustigació del propi cos, els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), sovint més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia demana que, en represàlia, els musulmans retiren els fons dels bancs suïssos, mirem si algun president “cristià” no haurà de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar. Jo, agnòstic en matèria de religions, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar-li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Joan F. Mira | El Temps | 08/12/2009   

Un dinar a Tàrent

Per raons que no són del cas (unes “Giornate” sobre escriptors valencians més o menys clàssics a la Universitat de Bari), he passat alguns dies per terres de Puglia, Pulla o Apúlia, allà on no solen anar els turistes excepte quan han d’embarcar-se en un ferri o creuer. Vist des d’ací, sovint ens pensem importants i centrals en la història del Mediterrani, i oblidem o ignorem ciutats i terres que han tingut molta més importància que nosaltres. A Bari, a Trani, a Tàrent, per tota la regió, les mostres d’aquesta centralitat són evidents i contínues: castells del temps dels Hohenstaufen, ports fortificats d’època francesa o veneciana, bastions catalans o espanyols, catedrals romàniques bellíssimes amb aires bizantins tan propers. Per allà passava el comerç de les rutes d’orient per l’Adriàtic, i allà es van centrar relacions i conflictes molt profunds de la història. A Castel del Monte, l’impressionant castell octogonal de Frederic II (“l’home d’Apúlia”, stupor mundi, contemporani del nostre Jaume I), és encara objecte de tota mena d’especulacions més o menys misterioses. Que aquestes terres són també una mica màgiques, ho explicaré més endavant. El cas és que, en contra de recomanacions que em deien que no valia la pena, vaig voler passar un dia a la ciutat de Taranto, o Tàrent, ja no en la costa adriàtica sinó al fons del golf del seu nom. És, com les altres, una ciutat d’aquelles que han acumulat casals nobles, catedrals i esglésies, convents i fortificacions, i segles i segles de densitat ben visible. La ciutat antiga és com una illeta, en posició de privilegi estratègic. Els grecs ja ho van descobrir ben prompte, i dues columnes dòriques primitives en són testimoni, al costat dels bastions de defensa del port. Per ací ha passat tothom, des dels fundadors possiblement espartans, fins als reis de l’Epir, Anníbal, romans de tota mena, bizantins, àrabs, normands, germànics, francesos, catalans, castellans, turcs, venecians, napolitans borbònics, i qui vostés puguen pensar. Ara, per desgràcia, tots els voltants estan ocupats per indústries d’aquelles que ningú voldria al costat de sa casa: el paisatge destrossat, instal·lacions ja decrèpites, fums de tot color i olor. Una excepció en aquesta terra, que ara sembla un racó abandonat quan abans era centre potent de tantes rutes.

Al costat de les columnes dòriques, el Castello Aragonese, sòlid i enorme, és testimoni de la mala fortuna que tenim amb el nom: als antics regnes de Nàpols i Sicília, tot allò que va ser català és anomenat aragonés, pel títol dels nostres reis. Ja no té solució, i he constatat que no serveix de res explicar-ho. Després, tota la ciutat vella –una altra excepció penosa– apareix esplèndida, trista, abandonada, ruïnosa, meravella de temps perduts, teulades enfonsades, parets esbucades, humitat, palaus magnífics, roba estesa als balcons encara habitats, quasi ningú pels carrers, totes les botigues tancades i barrades, absolutament totes. I en un extrem, a la vora d’un mur sobre la mar, trobem per fi un petit restaurant obert. Només hi ha una parella de francesos joves, dinem gloriosament bé, amb el peix d’aquella mar, i ens quedem sols amb l’amo del local. És un senyor ja gran, calb i amb ventre feliç, amable, correctíssim. A l’hora del café em pregunta si fume, li dic que ja eixiré al carrer, i em demana un cigarret. Se’l posa a la boca, l’encén, i llavors agafa el meu tovalló, fa un clotet amb la mà, hi posa el cigarret encés, desplega el tovalló, i el cigarret ha desaparegut. Em passa una mà oberta per davant de la cara, la tanca, l’obre, i allà hi ha el cigarret. I així amb dos cigarrets més, que apareixen i desapareixen a dos pams del meu nas, i els fica dins del meu paquet de Marlboro, el paquet sobre la copa, em fa obrir el paquet, i no hi són. Mire de prop, molt de prop, li faig repetir la màgia, i no falla mai, amb senzillesa, sense amagar res. Alce un braç, em pessiga suaument la màniga del jersei, i amb dos dits em trau delicadament mocadorets de colors. Ho torna a repetir, jo mirant fixament amb el nas a pocs centímetres, i torna a traure els mateixos mocadors pel puny del meu jersei. Mai no he vist una màgia semblant, en un petit restaurant, en una ciutat quasi en ruïnes. La raó, fascinada, era enemiga dels meus ulls atentíssims. L’emperador Frederic II, excomunicat i amb fama de bruixot, hi degué deixar molt bona escola a Tàrent.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 03/12/2009   

Darwin a Roma

Fa pocs dies he tornat a visitar la meua antiga i solemne Universitat Gregoriana, on vaig passar un temps breu de joventut i on vaig rebre el meu primer títol acadèmic. És una visita que faig, alguna vegada, en els meues passejades habituals per la ciutat de Roma, que no s’acaba mai. La Gregoriana, dirigida pels jesuïtes, és com l’Oxford i Cambridge i Harvard de les universitats de l’Església, i els bons pares de la Companyia hi solen enviar com a professors els seus membres més eminents en qualsevol camp, i sense manies. Jo, quan hi estudiava, vaig tindre un professor de filosofia marxista (sí, això mateix) que feia tota la cara de Lenin, calb i amb barbeta. En sabien tot el que calia saber. Ara, el vell edifici de la Piazza della Pilotta (“pilotta”, tal qual, no és paraula italiana: hi ha qui diu que en aquella plaça es jugava al trinquet en temps dels Borja), al costat mateix de la Fontana di Trevi i de les masses turístiques, ja no està ple de sotanes, sinó de professors amb jersei o jaqueta i de xics i xiques de diversos colors, que deuen ser mongetes i seminaristes però que no ho semblen. I en la revista de la institució vaig llegir que hi havien celebrat un congrés important sobre darwinisme i evolució, per commemorar els 150 anys de L’origen de les espècies. Amb patrocini dels monsenyors corresponents, i amb assistència de figures ben conegudes d’arreu del món, com ara Lynn Margulis, Jean Gayon, Stuart Kauffman i un bon grapat d’especialistes de tota mena d’ideologies i tendències. Explica la revista que tots van quedar tan amics, científics escèptics, filòsofs, teòlegs i jesuïtes. Inclòs el professor Jacques Arnould, que presentà una anàlisi crítica del cèlebre “disseny intel·ligent”, i el teòleg i físic protestant Robert Russell. Això diu el paper gregorià, i la santa casa n’estava molt contenta i pagada. Darwin, si hi haguera estat present, s’hauria quedat bastant sorprés en veure amb quin respecte el tractaven. I per cert, no lluny d’allí, l’església miquelangelesca de Santa Maria dels Màrtirs, a les termes de Dioclecià, església activa i amb misses, estava tota ocupada per una exposició reivindicant la grandesa de Galileo Galilei. Coses que passen a Roma, i que no passen a València.

Joan F. Mira | El Temps | 01/12/2009   

El sexe trans

No sé si vostés estan al corrent del cas: fa poques setmanes, el president de la regió del Lazio, el senyor Marrazzo, elegit pel Partit Democràtic (no del partit de Berlusconi, per tant), ha hagut de dimitir per un cas ben singular. El senyor Marrazzo tenia una tirada cap als transsexuals, segons sembla, i feia visites periòdiques, sovint amb el cotxe oficial, a un pis de luxe on practicava el seu ofici un/una tal senyor/senyora de nom de guerra Brenda. També feia altres visites semblants a alguns altres professionals generosament dotats i reconstruïts, però va ser amb la tal Brenda on el van sorprendre en plena actuació uns carabinieri amb tota la mala intenció del món: van irrompre, el van pescar, el van filmar en situació, i van amenaçar de difondre les imatges si el president no pagava. La cosa arribà als despatxos més alts del govern, hi hagué l’escàndol habitual, i el president va dimitir. El resultat, o el complement o l’acompanyament del cas, és que a Itàlia els “trans”, com en diuen allà (ací en diem transvestits o travestis), s’han posat de moda, a la televisió, als diaris i als debats públics. Al famós programa Annozero, això conten els diaris, una senyora (senyor) d’estil Carmen, amb gran ventall roig, seriosa, intel·ligent, responia amb autoritat l’escridassament dels participants masculins. I una altra senyora (senyor) d’aire intel·lectual contava des de Milà que havia hagut de fugir de Roma perquè l’assetjaven pretendents de gran notorietat política, i amargaven “la seua vida de dona més completa que les altres, en tant que proveïda de sexe masculí”, això deia. L’estat de la qüestió, per tant, és clar i trasparent: a Itàlia, i potser una mica a tot arreu, començant per casa nostra, l’abundància de trans, en la vida privada i respectable, i en l’oferta més o menys comercial, sembla creixent i  omnipresent. Ací mateix, mireu els anuncis, dits eròtics o de serveis personals, als diaris: la quantitat de trans que fan propaganda dels seus atributs doblement seductors, amb fotografies i amb explicació de mesures superiors i inferiors,  és  del tot impressionant: si l’oferta és tan extensa, vol dir que la demanda també ho és. No es tracta, doncs, d’un estrany fenomen genètic o psicosexual, reservat a uns pocs desviats o  desorientats (on i  de què?), o a uns pocs depravats o exquisits en matèria de preferències eròtiques. En el cas dels serveis pagats, es tracta de tot un món, un mercat, una multitud.

Mirant les cròniques, les fotos i els diaris, semblaria que aquests transsexuals són tots brasilers (brasileres) exuberants, i que es dediquen únicament a la prostitució. Però no és així, i al costat dels professionals d’aspecte més o menys exòtic, hi ha quantitat de persones del tot, diguem-ne, normals, amb professions normals, que fan vida de mestresses de casa. I d’altra banda, si la presència pública és ara més visible i més espectacular, cal recordar que les figures del transvestit, de l’hermafrodita, l’androgin, la dona en el cos d’un home o viceversa, són figures antigues i mítiques. Ara bé, tal com diu la revista Gay Pride en l’edició italiana, “el trans tal com l’entenem ara és un personatge molt recent, nascut en el moment que hi ha hagut l’oportunitat de construir el propi cos més enllà de la forma natural codificada pels gens”. O siga, i a efectes d’èxit i d’atractiu professional, que “el trans pot construir-se segons l’imaginari eròtic dels homes, oferir-se al seu desig profund”. Fantàstic, i real: torneu a repassar els anuncis. Però, ¿és que els homes no volien les dones primetes, fines, delicadament femenines, com fideus sense volum, com tantes models de passarel·la, com els maniquins als aparadors de les botigues? Potser sí, o és tot una imatge i un negoci, també. Perquè pareix que molts homes, moltíssims, somnien en secret (o practiquen també en secret) amb dones grans i robustes, de mamelles generoses, amb veu profunda, mans grandotes i, sobretot, sobretot, amb aquella part erèctil de l’anatomia que les dones, pobretes, no poden oferir per al plaer dels homes. No acabarem mai d’aprendre, com és de misteriosa la varietat del gust.