Avui és dimecres, 6 de novembre de 2024 |
1 | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1624 | 28/07/2015
Qui sap si quan vostès llegiran aquest paper la calor indecent haurà baixat a límits habituals i raonables o haurà tornat als extrems, vist que el clima sempre camina per viaranys incomprensibles. Cada pocs anys, en aquest país, és costum lamentar-se de la gran calor que fa, de com és d’insuportable la temperatura que ens manté afligits i extenuats, de l’infortuni d’haver d’aguantar aquest capritx inaguantable de l’oratge. El cas és que arribà aquest estiu immoderat amb grans calors impròpies de països assenyats i civils, s’instal·là sobre l’aire i la terra amb excessos inhumans, i per tant pot ser que li dediquem una mica de literatura ocasional i ja suada, a la temperatura. Pensem, ingènuament, que habitem un país amable i temperat, entre els efectes d’un oceà Atlàntic que ens envia regularment pressions altes o baixes i altres fenòmens habitualment previsibles, i els d’un Mediterrani que no té capacitat per alterar violentament l’estat de la qüestió: pluges a la tardor i a la primavera, sequedat a l’estiu, fred variable a l’hivern, i a passar-ho bé amb aquest clima que tenim el vici de considerar privilegiat. Doncs, no senyor: aquest clima mediterrani és una font contínua d’inestabilitats físiques, mentals i emocionals. No correspon a la fe que hi tenim, i per tant els excessos, que d’altra banda no són excepcionals sinó ordinaris, sempre ens agafen de sorpresa i amb un sentiment d’injustícia, basat òbviament en l’oblit selectiu. D’acord que enguany aquest mes de juliol ha estat més llargament calorós del que indiquen les mitjanes estadístiques, cosa que ja va passar fa sis anys, i fa dotze anys, quan en feia dotze més que els termòmetres no es mantenien tan implacablement alts. Però el fet és que, cada estiu, invariablement, quan arriben les primeres calors ens agafen com qui diu desentrenats. Com si esperàrem que l’estiu ha de ser moderat, sobretot els qui vivim a la vora de la mar. Com si no sabérem que la humitat és implacable, que la basca o xafogor forma part de la vida estiuenca. Com si ens consideràrem víctimes d’alguna alteració de la norma climàtica. En latituds més boreals la població sol ser més realista: saben que l’hivern és llarg i fred, que neva sovint, que el gel cobreix la terra, que la normalitat inclou la pluja regular i persistent. I saben que la tardor és la tardor, la primavera és la primavera, i l’estiu és curt i asfixiant, ple de mosquits per poc que un hom visca prop d’un estany o aiguamoll. A Utrecht, fa molts anys, un dia de maig, vaig contemplar centenars d’estudiants acollint el primer sol amb les cuixes a l’aire, com qui rep una glòria del cel.
Nosaltres, però, quan arriba la calor i el sol, que uns altres paguen per vindre a buscar, ens queixem amargament de la sort que ens ha tocat: amb aquesta calor no es pot viure, diem, oblidant les calors tropicals, les calors del desert o de l’Índia, la calor insofrible de Nova York a l’estiu. I llavors, durant setmanes i setmanes, hem de suportar que tots els noticiaris televisius dediquen la meitat del temps a recordar-nos quines calors tan horribles passem, repetint cada dia imatges de termòmetres amunt o avall dels quaranta graus, i de turistes o indígenes refrescant-se a les fonts de les ciutats, quan no omplen les platges d’un formiguer espès de cossos nus que encara deu augmentar notablement la temperatura de l’aire. I, si podem, ens precipitem a l’aire condicionat, condició de supervivència, com si no fórem hereus d’incomptables generacions que han viscut sense imaginar tan sols que era possible passar l’estiu sense patir calor. Perquè la calor (els ho dic jo, que la tolere molt malament) no és l’equivalent del fred: contra el fred, la humanitat ha hagut de protegir-se d’ençà que va perdre el pèl espès i que s’escampà per terres de neu i de gel. Contra la calor, no havíem hagut de protegir-nos mai: era, quan arribava, un estat natural d’una estació de l’any. En temps dels meus avis, quan arribava la canícula els senyors s’afluixaven la corbata, a la platja les senyores portaven vestits vaporosos, com als quadros de Sorolla, i això era tot. Ens hem fet, doncs, tan malcriats, ens costa tant de tolerar qualsevol incomoditat externa, que, com sol dir-se, no sé on anirem a parar. Era la moral o conclusió d’aquesta història, que ja la vaig contar l’estiu del 2003, l’estiu del 2006, i no sé si algun estiu anterior o posterior. Deu ser que en aquest país ens hem fet tots massa còmodes, massa queixosos i visiblement malcriats, i hem oblidat que fins fa un parell de generacions no sabíem ni què significava la paraula confort.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1623 | 21/07/2015
Vaig fer una llarga visita al meu amic Alexandre Alapont, fa pocs dies, a la residència per a capellans jubilats del carrer del Trinquet de Cavallers, a València, que és una petita joia amagada. La residència, dita de Sant Lluís Bertran (que hi va viure i morir, a finals del segle XVI), va ser originalment un hospital de sacerdots pobres, fundat cap al 1350, i ampliat i refet completament al segle XVIII amb un barroc discret de murs coberts de ceràmiques bellíssimes amb escenes de vides de sants, d’al·legories i miracles, o de reunions de confrares, un conjunt silenciós i tancat que no té equivalent en la ciutat sencera. Vaig conèixer Alexandre Alapont un matí de fa molts anys, a l’antiga llibreria 3i4. Anava vestit amb roba clara i lleugera, amb una creu a la solapa que indicava la seua condició clerical, i preguntà al llibreter si tenia el llibre Borja Papa. “Tinc el llibre, i l’autor”, contestà Carles Jorro, el millor llibreter de València. I així ens vam fer amics, i l’estiu següent vaig passar, amb la meua filla, quatre o cinc setmanes a Zimbabwe, entre les més memorables i felices de la meua vida. Alexandre Alapont és de l’Alcúdia de Carlet, i a penes va cantar missa, allà pels anys cinquanta va decidir anar-se’n a l’Àfrica a fer de missioner, en aquelles terres que llavors eren la colònia britànica de Rhodèsia del Sud, i després es digueren Zimbabwe o, si voleu, Zimbabue. Mig segle de vida dedicada amb generositat perfecta a la gent del país donaria per a un llibre sencer, només amb les històries que em contava l’estimadíssim Father Alexander que encara ara, als claustres lluminosos del carrer del Trinquet de Cavallers, llegeix cada dia quinze o vint pàgines de la Bíblia que ell mateix va traduir a la llengua nàmbya. Allà, a la Missió de Santa Maria, en territori ndebele, prop de la ciutat de Hwange i a pocs quilòmetres de les Victoria Falls, Father Alexandre i els seus admirables companys treballaven catorze hores diàries per als fidels o no fidels. Ací mateix, la tardor de 1997, vaig recordar les emocions d’aquell estiu, les visites als poblets de cabanes, el cap de la tribu nàmbya que ens va rebre assegut en una cadira mig desballestada, la cabana del gran bruixot, que Alexandre Alapont anomenava “col·lega”, el dia que vam prendre el te a la casa modestíssima del bisbe, que era un senyor ja gran, castellà, amb rebeca gastada i espardenyes, i la gent, sobretot la gent, amable, acollidora, increïble, que a l’església cantaven com canten els àngels del cel i a la meua filla i a mi ens queien les llàgrimes galtes avall.
I els dies que passàrem al Parc Nacional de Hwange, diguem-ne “parc”, que és simplement una extensió lliure i oberta de 15.000 km², part d’un conjunt vint o trenta vegades més gran que s’estén per Zimbabue, Botswana, Zàmbia, Namíbia i Angola. Que és tant com dir que, de turistes de camions de safari, en tot el dia se’n veien ben pocs, de vegades ni un, i nosaltres, dalt del jeep amb el guia (antic alumne de Father Alexander) o caminant entre les herbes altes i els arbustos, érem els únics intrusos en aquell món anterior a l’Arca de Noè. Un món només d’animals, milers i milers d’animals fent la seua vida immutable i remota, bandes de centenars de búfals, de zebres, girafes, babuïns, antílops, gaseles, nyus, i tota bèstia que puguen imaginar, herbívora o carnívora. I els elefants, Déu meu, els elefants, que en aquells espais anteriors a la humanitat n’eren desenes de milers (quants en deuen haver mort, a hores d’ara?), i el nostre guia aturava el vehicle al costat d’un ramat de cent o dos-cents animals, baixàvem –cosa prohibida, però qui ens veia?–, i el seguíem contra la direcció del vent, fins a passar lentament i en silenci entre les bèsties enormes, especialment si eren grans famílies de dos o tres generacions de femelles, que si hom no les molesta no són agressives. Els mascles, sobretot els adults solitaris, és més prudent observar-los de lluny. Era com penetrar en un món diferent i distant, un món on els humans érem insignificants, inexistents i absolutament superflus, ignorats pels seus innombrables habitants perpetus i legítims. Com aquella matriarca elefanta, que aparegué enmig d’una pista, va fer que aturàrem el jeep, i es quedà allà quieta vigilant mentre passaven tots els membres de la família, criatures, adolescents, femelles joves i mares amb cries petites: llavors es girà cap a nosaltres, que havíem esperat silenciosos i immòbils, alçà la trompa, ens dedicà un bramul agut desafiant, i girà cua per tancar la comitiva familiar. Des d’aquell dia, he relativitzat encara més les vanitats de la condició humana.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 17/07/2015
L’any 1919, en el repartiment de les despulles de l’imperi Austro-hongarés, Itàlia va rebre la península d’Ístria sencera, amb la ciutat de Trieste a un costat i Fiume a l’altre. No era clar, però, si Fiume, amb el seu territori, seria o no seria reconeguda com a italiana. Llavors, el poeta Gabriele d’Annunzio, escriptor prolífic i aventurer estrafolari, es va vestir amb uniforme llampant i barret d’alpino amb ploma en la cinta, i va ocupar la ciutat de Fiume (ara Rijeka, a Croàcia) amb una legió personal de voluntaris, sobretot els Arditi d’Italia. Anys més tard, D’Annunzio, a instàncies del seu admirador irònic Benito Mussolini, va rebre el títol pompós de príncep de Montenevoso, la muntanya sagrada que Claudio Magris venera i explica en el seu deliciós Microcosmi. El poeta elegant hi proclamà un estat lliure, la Reggenza Italiana del Carnaro, i poc després va redactar una carta o Constitució, que publicà fa un any i mig la revista valenciana L’Espill, tan exemplar com sempre.
La Carta, a banda del llenguatge retòric (més retòric encara en l’italià original que en la traducció), no se sap gaire bé si neobarroc o neoclàssic, mereix formar part de la història del dret constitucional: no hi ha hagut mai un text tan ple d’imatges fastuoses i brillants, de projectes tan irreals, d’articles i definicions tan plens de fantasia. Com aquesta, de l’article XIV: “Tres són les creences religioses que se situen per sobre de totes les altres en la totalitat dels municipis jurats: la vida és bella, i és digna perquè la visca seriosament i magníficament l’home totalment refet per la llibertat; l’home íntegre és aquell que sap inventar cada dia la seua pròpia virtut per a oferir cada dia un nou regal als seus germans.” O aquesta, de l’article XVIII: “Només els productors continuats de la riquesa comuna i els creadors continuats de la potència comuna són ciutadans complets en la Regència, i constitueixen amb ella una sola substància operant, una sola plenitud ascendent.” No em negaran que és una meravella, parlar d’“una sola substància operant, una sola plenitud ascendent.” Vejam si ací fem una Constitució nova, o un altre estatut, i tenim tot això en compte.
Crec que mai una constitució ha estat, com aquesta, arcaica i moderna alhora, protofeixista i liberal, reaccionària, revolucionària, democràtica i autoritària, pròpia d’aquella mena de senyorets anarquistes que ràpidament van cedir a l’atracció del feixisme. A l’estat de Fiume, doncs, no hi hauria ni partits polítics ni sindicats, i els ciutadans haurien de pertànyer per força a una de les nou corporacions (n’hi ha deu, però la desena “no té art ni categoria ni vocable”, i “és gairebé una figura votiva consagrada al geni desconegut, a l’aparició de l’home novíssim, a les transfiguracions ideals dels treballs i dels dies,” etc.). De manera que l’assemblea legislativa anomenada Consell dels Provisors està composta per “deu elegits pels obrers d’indústria i treballadors de la terra; deu per la gent de la mar; deu pels empresaris; cinc pels tècnics agraris i industrials; cinc pels empleats administratius de les empreses privades; cinc pels ensenyants de les escoles públiques, pels estudiants de les escoles superiors i pels altres membres de la sisena corporació (la flor intel·lectual del poble: artistes, músics, etc.); cinc per les professions liberals; cinc pels empleats públics; cinc per les societats cooperatives de producció, de treball i de consum”.
D’això, n’hauríem de dir democràcia directa i participativa, o “democràcia orgànica”, molt més orgànica que la del franquisme. I els principis de la instrucció pública són, certament, admirables: “La cultura és l’aroma contra la corrupció. La cultura és la solidesa contra les deformacions.” Però també, i ací apareix la cua d’un dimoni: “La dominació moral és la necessitat guerrera del nou Estat.” I també: “L’exaltació de les belles idees humanes sorgeix de la seua voluntat de victòria.” Alerta, doncs, que hom comença amb transfiguracions ideals, i no se sap mai on acaba. Quant a la desena corporació, “la seua plenitud s’assoleix com la de la desena Musa. Està reservada per a les forces misterioses del poble en treball i en ascens. És gairebé una figura votiva consagrada al geni desconegut, a l’aparició de l’home novíssim, a les transfiguracions ideals dels treballs i dels dies, al ple alliberament de l’esperit sobre el panteix penós i la suor de sang”. I així va quedar escrit i proclamat, constitucionalment.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1622 | 14/07/2015
Primera part d'aquest article
Fa més d’un segle, com ara mateix, el patriotisme espanyol, perfectament explícit, era el fonament polític i moral de l’autonegació valenciana: calia “no ser”, desfer-se i dissoldre’s, o ser poca cosa i només domèstica i de poca volada, a fi que un “altre ser” tinguera més volum, força i altura. Hi ha qui no podia suportar ni tan sols una mostra tan innocent com els Jocs Florals, veia els poetes de la Renaixença com un perill per a la integritat de la pàtria, i no comprenia, com la senyora Punset, que ningú puga optar per “la actual popular algarabía” o per “un idioma de la edad oscura” abans que “De la española lengua / la majestad, la armónica dulzura”. Juan Janini, comerciant i versificador, fill d’italians i patriota espanyol, remata la seua “Voz de alerta” contra els “perills” (l’any 1883!) d’un renaixement de la llengua, ni que siga en forma de poemes innocents, amb una exhortació que també considere exemplar: “Y pues estáis despiertos / no nos habléis las lenguas de los muertos” (o les que “no serveixen” per trobar faena). La realitat d’un idioma (propi, extensament majoritari, popular, històric, literari) era simplement ignorada, menystinguda o atacada perquè no era compatible amb un “nivell superior” de realitat: com a valencians, som poca cosa, o una cosa que és poc, que és insuficient i curta. És “pequeña la teoría”, com deien els homes d’El Pueblo en un editorial de l’any 1916, perquè “por encima de Valencia está la patria española, y con ella Castilla, en cuyo espíritu, desde ha muchos años, muchísimos, se han diluído el alma y las esencias valencianas”. El lector actual, un segle més tard, pot comprovar perfectament que, ja aleshores, el suposat cosmopolitisme i “obertura” és, en primer lloc i sobretot, una reducció i un tancament en l’espai nacional definit per Castella. Crec que (a part de les referències d’Alfons Cucó sobre el tema en aquell llibre impagable que és encara El valencianisme polític) hom no ha insistit prou, en aquest punt, sobre les coincidències de fons dels partits de la Restauració, conservadors i liberals, amb el republicanisme blasquista.
Quan el diari Las Provincias i el seu director Teodor Llorente insisteixen una vegada i una altra que el “glorioso reino” era feliç, com a Regió Valenciana dins de la “intangible unidad española y de acuerdo con ella”, i que en qualsevol cas no aspirava de cap manera “a recobrar instituciones de autogobierno” (discurs a Elx, 1908), i quan reclamen l’amor a les tradicions, a les festes pintoresques i al dolç idioma que afectuosament anomenem matern, però sempre sense “hostilidad ni desvío hacia el glorioso idioma nacional”, etc., se situen exactament en les mateixes posicions de l’espanyolisme blasquista, enemic del naixent nacionalisme valencià, defensor explícit de la imposició del castellà com a única llengua civil, i exaltador apassionat de la castellanització: “El genio valenciano se siente mejor traducido en la amplia prosa, única y soberana, de Castilla”, proclama l’ideòleg i hereu de Blasco, Félix Azzati (que, en tornar la democràcia, recuperà un carrer ben cèntric a València!), en un cèlebre i aplaudit discurs l’any 1916. A Catalunya, ja se sap, són gent reaccionària i “tancada” i per tant “desde el campesino hasta el plutócrata sienten el catalán”, però els valencians són liberals, amants del progrés i de la ciència, i gent d’esperit generós i obert: “Valencia se siente amplificada en España”; i quan els valencianistes “tratan de imponer el dialecto valenciano... parece que una voz pronuncia palabras fatídicas: ‘Más acá!’”. Mentre que “cuando hablamos el castellano se trueca el misterio de aquellas voces en un grito de esperanza: ‘Más allá!’”. I ara sí, deixaré el tema en aquest punt, tan expressiu i tan antic, tan contundent, em quedaré de moment “más acá”, deixaré l’esperança del “más allá” per a la futura vida eterna, i promet (sense solemnitat) que almenys fins que passe l’estiu practicaré el vagareig, la història de Grècia i el rapte d’Europa i altres disquisicions sense substància, i no tornaré a parlar d’aquestes coses si no és en cas de provocació flagrant.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1621 | 07/07/2015
M’hauria agradat, després de dos o tres articles més o menys directament relacionats amb els reconfortants canvis polítics de les darreres setmanes al País Valencià, allunyar-me una mica d’aquesta matèria –que és una de les “meues” matèries, no cal dir-ho– i dedicar-me algun temps a especular sobre estètica, ètica vagarosa, literatura, els colors de la mar o les calors de cada estiu. Però el discurs ja famós de la senyora Carolina Punset em va fer tornar a aquesta terra (la “terra valenciana”, per dir-ho com algú que no vol mai dir “el nom”, ai dolor), on pareix que la política, la ideologia i la llengua han d’anar encara molt de temps tan estretament lligades. Fins no fa gaire temps –fins la irrupció de Compromís, fa pocs anys, després de molts i molts anys de treball incansable del Bloc (d’un Bloc Nacionalista Valencià, horresco referens!)–, en aquest país (o terra, o cosa incerta?) dominava una ideologia nacional avui encara ben viva, patrocinada per extensos sectors de la dreta valenciana i activament o passivament compartida per extensos sectors de l’esquerra, en virtut de la qual no solament és irrellevant i fins i tot molesta l’existència de partits polítics d’àmbit valencià, sinó que és de fet (i de vegades per principi) secundària, irrellevant i molesta l’existència d’una llengua i d’una producció cultural no reductibles a les definides com a nacionals espanyoles. En el cas del castellà (l’espanyol, com la diputada Punset ens recorda que cal dir), la llengua és tan expansiva i hegemònica com el país o territori on va nàixer fa mil anys: esdevinguda llengua/cultura nacional d’un Estat modern, tendeix a ocupar tot l’espai de poder, l’espai social i físic d’aquest mateix Estat. Simplement perquè una llengua-cultura hegemònica, en definir-se com a nacional, tendeix a omplir tot l’espai de l’Estat definit com a nació, i a reduir i eliminar la diferència, en tant que el manteniment d’aquesta diferència és un obstacle a la perfecció de la seua hegemonia. I ningú no renuncia al domini mentre és còmode: mentre el dominat es deixa dominar sense massa dificultats, i encara dóna les gràcies. Com aquells que, ara i abans, per facilitar la submissió perfecta accepten la inferioritat pròpia com a dominats: no ser res valuós, o ser molt poc, és el camí més recte a la inexistència assumida.
En tot cas, el discurs ofensiu de la senyora P., tan “modern”, té antecedents il·lustres de fa un segle i més d’un segle. La ideologia nacional era la mateixa, i no ha de sorprendre que, quan apareixen els primers intents de valencianisme polític, a la primeria del segle XX, aparega també brutalment la negació explícita i frontal de l’existència del país. Hi ha un text del diari El Pueblo, en plena campanya del blasquisme contra el “contagi” a València de la Solidaritat Catalana, que he considerat sempre emblemàtic: “¿De dónde sacan estos señores valencianistas que aquí puede haber sentido regionalista hasta el punto de constituir una fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el secreto: ni historia, ni literatura, ni lengua ni nada” (V. Ballester Soto El Pueblo, 18 de juny 1907. En A. Cucó, El valencianisme polític, p. 63). Difícilment podia ser més explícita la negació, ni més diàfana la posició nacional que s’hi expressa: tan antinacional valenciana, que arriba a no reconèixer ni tan sols una “personalitat regional” capaç de mostrar algun senyal d’identitat respectable. Recordant, sobretot, que aquesta posició, adobada o no amb tocs de regionalisme agrarista, populista o líric, va ser mantinguda de manera permanent per una força, com el republicanisme blasquista, al voltant de la qual girava la vida política de la capital del país, i no solament de la capital. Continuarà.
| 1 |
|
|