| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1359 | 29/06/2010 
 No cal que els ciutadans d’aquest país, i d’altres d’Europa, estiguen en la ruïna, que no puguen pagar la hipoteca, que hagen perdut la faena, ni cap altra catàstrofe grossa o petita. No cal res d’això perquè la massa humana, el poble, la gent o allò que en diem la societat, participe de manera ampla i extensa del sentiment de malestar, de decadència, de pèrdua, de tot això que solem considerar efectes de la crisi. Efectes psicològics, mentals o morals, o potser metafísics i tot. Com si, de sobte, en un temps molt curt, el benestar de què gaudíem, real o suposat, haja passat a ser un record remot, com si ara visquérem pitjor que mai de la vida, com si haguérem de retallar amb rigor i tristesa tot allò que fa l’existència agradable i raonablement segura i satisfactòria. Parlem d’aquest país, comunitats, regnes o principats en què vivim: deixem estar (cosa que no hauríem de fer) la humanitat africana, per exemple, on les coses de què ací parlem semblarien matèria d’un altre planeta. Fem una mica de memòria, doncs, i responguem honestament una pregunta: fa quatre o cinc anys, el 2005 o el 2006, vivíem més bé o més malament que ara? Més bé, contestarien molts, i tant que sí: eren els anys bons, els de la felicitat universal, el temps de l’optimisme i de l’eufòria, almenys en aquest Regne d’Espanya, on creixíem més que cap país europeu, la renda augmentava tant com els quilòmetres d’alta velocitat, construíem més cases que ningú del món i, en definitiva, aviat arribaríem a ser els primers entre els primers. Molt bé, mirem els números, que són la marca infal·lible per comparar: fa cinc anys, la marca del benestar, el producte interior brut per cap, era... el mateix d’enguany. O siga, l’any 2009 cada habitant de Catalunya, per exemple, havia produït béns i serveis (una altra cosa és si n’havia gaudit com a renda disponible, però això és igual cada any) per valor d’uns 26.800 euros, i en conseqüència ara té la sensació de ser molt dissortat. L’any 2006, si les dades que he llegit són correctes, n’havia produït per valor de 26.100, i se sentia molt pagat i satisfet. Deu ser més o menys igual a la resta de territoris, supose: la mateixa proporció, la mateixa sensació. Dit d’una altra manera, amb el mateix nivell de recursos produïts, la “moral” col·lectiva fa cinc anys estava pels núvols i ara està per terra. Vull dir la “moral” en el sentit d’aquells informes que invariablement enviaven des de les trinxeres de la I Guerra Mundial: “la soupe est bonne, et la morale aussi”. Ara doncs, la sopa és igual de bona que fa cinc anys, però la moral no. Vejats miracle.
Amb les mateixes xifres, llavors érem feliços i optimistes i rics, i ara som dissortats, pessimistes, desemparats i pobres. Sentiments dels quals només haurien de participar amb fonament els que han perdut la faena i el sou, que ara en són molt més que aleshores. Aquest és el drama real, o la tragèdia per a molts, i l’únic que cap govern, de l’estat o autonòmic, no sap com resoldre, i que no resoldrà amb proclames, ni amb decrets de reforma laboral de difícil comprensió i més difícil aplicació. El mal és més profund i, en realitat, ja ho era fa cinc anys, i deu i vint: Espanya sempre ha estat, en això i només en això, l’autèntic campió d’Europa. Però fora d’aquesta realitat que sembla indestructible i perenne, fora dels més de dos milions de persones que han perdut la faena (sumats als anteriors, ja en són més de quatre), la resta, de què es queixen tan amargament? Per què imaginem o sentim que hem passat de l’estat de benestar a l’estat de malestar? Com si ja no tinguérem un sou, i un cotxe o dos, i un pis, i un apartament a la platja, i roba per mudar-se (barata o de marca), i menjar abundant a preu raonable, i seguretat social i metges i hospitals, i escola per als fills, i més trens velocíssims encara, i bars infinits per fer un cafè o una cervesa, i vacances garantides, i tot això i allò que abans teníem i ara també. O és que tot això mateix que abans era tan gustós i satisfactori, ara és amarg i no fa gust de res? I malgrat tot, milions i milions de ciutadans ploren amb tristor existencial, per causa d’una crisi que els afecta poc o gens. Jo no. No senyor. Puc plorar per altres coses, per això no. Amb un PIB per cap de 25.000 o 26.000 euros, de què plorem, què ens falta? Per què fa quatre anys ens assegurava el benestar i la beatitud, i ara ens provoca el malestar, la malagana i la malenconia? Som una gent ben estranya, la gent dels països rics...
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 520 | 24/06/2010
 Això era que jo comprava el diari al meu quiosc-botiga habitual on, a més de diaris i revistes, tenen tota mena d’andròmines imaginables, i algunes que superen la imaginació més enfebrada. El comerç estimula la fantasia, és a dir la varietat de l’oferta, i això ha estat així des del temps dels fenicis i dels babilonis, com a mínim, grans venedors de quincalla. Això era, doncs, que jo comprava el diari, i damunt del taulell, al costat de petits artefactes de venda fàcil i complicada definició, hi havia un munt de banderoles i de bufandes, amb els colors de la bandera espanyola, i amb inscripcions patriòtiques dedicades a l’equip de futbol que representa la nació des d’algun lloc de Sud-àfrica. Representada en la derrota o en la glòria, això és una altra qüestió, no sé si substancial o accidental. Llavors, mirant el material patriòtic, veig que en una bufanda plegada apareix la paraula “Dios”. La desplegue, intrigat pel referent teològic, i la inscripció completa era la següent: “Con dos gotas de sangre y un rayo de sol / DIOS hizo una bandera y se la dio a un Español”. Jo comprenc que la nació i la teologia poden anar lligades de tant en tant, des de la Bíblia fins al Pilar de Saragossa (“La Virgen del Pilar dice que no quiere ser francesa”, etc., assegura la jota famosa). Comprenc que la metafísica hi pot jugar un paper important (“España estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, afirmava el jove Primo de Rivera, o això m’ensenyaven a mi en el batxillerat). I comprenc també que això de la sang i del sol és un recurs ja clàssic (“Salve a ti, pabellón de Castilla, / pincelada de sangre y de sol. / Quien no doble ante ti la rodilla, / no merece llamarse español”: també aprés al col·legi, i origen de moltes cavil·lacions posteriors). Ara bé, amb aquesta bufanda n’han fet un gra massa. Ja va bé que tinguem a favor l’eternitat divina, la Mare de Déu del Pilar, els raigs del sol, les gotes de sang, i Castella sencera. D’acord: per als espanyols “no nacionalistes”, no està malament. Però que atribuïm al Pare Etern en persona la confecció de la bandera amb matèria sanguínia i solar, i el lliurament directe a un espanyol, ja resulta del tot excessiu. Sobretot en forma de bufanda.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1358 | 22/06/2010
 Tinc aquests dies, de la pell als budells al cervell, la sensació d’haver estat víctima dels efectes d’una nova batalla d’Almansa, d’un nou decret del juny de 1707 en virtut del qual els valencians quedàvem incorporats al Regne de Castella, “sin diferencia alguna en nada”, com deia el paper reial. Elemental, claríssim, expressat de manera crua i contundent, i generalment oblidat o dissimulat fins als nostres dies, tant per la dreta més granítica com per l’esquerra més suposadament humana i racional. Al llarg d’aquests tres segles, doncs, ens havia passat de tot, i tot continua passant. L’administració brutalment centralitzada i militar del segle XVIII, la destrucció de tot poder polític propi, fins a l’últim racó i l’últim municipi, l’onada de funcionaris, jutges, escrivents, tropes i oficials i clergues castellans que vingueren al nostre país i s’hi incrustaren per sempre, amb la ideologia nacional que transportaven. La marginació, prohibició i persecució de l’idioma, de manera constant, metòdica, i sense dissimulació. El permanent espoli econòmic amb impostos abusius. I en fi, el saqueig dels cervells i de les ànimes de les persones, desposseïdes de qualsevol senyal d’existència comuna que no fóra la castellanoespanyola imposada fins en l’últim paper, l’última església i l’últim racó del país. L’espoli moral estava fet, i la ruïna de les idees semblava definitiva. Tant, que al segle XIX els nous esforços econòmics, els nous grups de burgesia urbana o rural, fins i tot els nous industrials, no van saber o poder reconstruir una idea pròpia de país, una cultura sòlida sobre les bases de la història pròpia i de la modernitat europea, i sobretot no van poder o voler definir un marc de lleialtat nacional en termes propis. Espanya era la pàtria, la nació, l’emoció i la idea, no n’hi havia cap altra. I, tal com recordava fa pocs dies Vicent Partal, els primers versos de l’Himne Regional recordaven, ara fa un segle, quina era l’única ideologia acceptada i promoguda. Versos que, sota la presidència de Joan Lerma, les Corts Valencianes de majoria socialista van aprovar com a lletra oficial.
Això era, doncs: ofrenar noves glòries a Espanya era la missió regional, la finalitat per a la qual “nuestra región supo luchar”. Exactament la ideologia implícita i explícita, visceral i profunda, del senyor Francisco Camps i del seu partit. I, no sempre tan efusivament, però amb efectes equivalents, de la secció valenciana del PSOE, des de Lerma fins a Alarte. I passà el temps, s’instal·là l’anomenat règim o sistema autonòmic, inaugurat, en perfecta sintonia entre els uns i els altres, amb la liquidació del nom de País Valencià i, amb ell, de qualsevol idea de país no compatible amb l’ofrena de glòries. La irritació, la còlera, em fa recordar horrors que no voldria, crims nacionals i polítics no solament impunes sinó ben aprofitats pels qui els van cometre. Fins ara mateix, quan gran part d’alguna cosa que aquesta societat havia aconseguit precisament amb esforç i amb treball, unes institucions econòmiques pròpies, unes caixes per als estalvis, els crèdits i les inversions, tot això que era mínimament propi i producte de l’esforç propi, ha quedat anul·lat i liquidat en pocs dies. Tot el poder a Madrid, doncs, el poc de poder que quedava. I el govern de la Generalitat Valenciana, que de sobte presenta com a èxit i victòria allò mateix que deien fins fa pocs dies que rebutjaven vivament. I la seua premsa, i els seus dirigents empresarials, exaltant allò mateix que ahir consideraven anatema. Parlaren Zapatero i Rajoy, tocaren el xiulet, això per a tu, això per a mi, i els súbdits a obeir, sota amenaça, si cal, del Banc d’Espanya. I de sobte, tots els arguments financers, econòmics o bancaris que abans valien, ara no valen, i viceversa. Admirable. Començà fa tres segles, i encara no s’ha acabat. I mentrestant, infinits valencians suposadament fidels al país, intel·lectuals, periodistes, professors, activistes, sindicalistes, escriptors, i companyia, continuen sense voler entendre la urgència de donar suport a una força política pròpia i nacional. Sense política, doncs, ens faran sempre política els altres. Contra nosaltres. Fuster dixit, i la majoria dels seus hipotètics lectors, seguidors o admiradors, ho obliden cada dia. La penitència de tan gran pecat, és implacable.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 519 | 17/06/2010
 Estic pensant, seriosament, a traspassar els meus comptes corrents, els meus pobres estalvis modestíssims després de tants anys de guanyar-me un jornal, i tot el que tinga relació amb la circulació dels meus diners, a la darrera institució bancària que encara podem dir pròpia i valenciana. És a dir a Caixa Ontinyent, si no estic mal informat (amb la premsa i amb la televisió, no se sap mai). No crec que em done mes beneficis, ni interessos més alts ni cap avantatge tècnic o pràctic, però seria un descans de l’ànima, un petit gest de resistència última, un mínim gest de patriotisme. Com els gals d’Astèrix, que sabien que el seu poble era l’únic que encara no s’havia sotmés a l’imperi global, al poder de Roma i dels seus generals, cònsols i procònsols, delegats, comerciants, concessionaris de vies públiques, canvistes i prestamistes, i tot allò que dóna substància i pes a la força dels diners i de les armes. Sé també que a la vila d’Ontinyent no deu haver-hi cap druida que fabrique la poció màgica que permet resistir en minoria les envestides imperials, però en aquest cas, i de moment, el valor del gest tindria un caràcter discretament històric. Escoltar i veure el senyor Francisco Camps presentant la rendició incondicional de Bancaixa com si fóra un èxit històric, com si fóra una victòria d’aquesta comunitat (comunitat de veïns mal avinguts, mal governats i pitjor pensats) ja ni tan sols valenciana, em feia sentir calfreds a les entranyes. Deu ser que els escriptors, fins i tot sense ser poetes, som sempre una mica sentimentals. O deu ser que els qui tenim el tracte amb les idees com a part de l’ofici, tenim les fibres del cervell massa sensibles. O siga, que s’ha acabat. Començà amb la liquidació del nom del país, acordada pels uns i pels altres. Continuà amb la marginació i el menyspreu de l’idioma propi, compartida. Continuà encara amb la destrucció entusiasta del patrimoni urbà i natural, igualment repartida. I es consuma amb la renúncia a qualsevol poder de decisió en el camp financer, i per tant econòmic, indiscretament pactada. S’ha acabat. Comencem de zero. Fent literatura, i fent, si pot ser, una miqueta de política. Si pot ser. O portant a Ontinyent els pocs diners que ens queden.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1357 | 15/06/2010
 Al mercat de Saint-Audemer, un dilluns de matí de finals de primavera, les parades de flors i de fruita i verdura, i de carn i embotits i de formatges, de roba i de sabates, i de tot allò que hom pot imaginar en un mercat setmanal de capital de comarca, omplen la plaça bellíssima, sense cap bloc modern de pisos, tan bella com devia ser fa cent anys, amb la seua església gòtica grisa i freda, amb el seu Café de la Paix i el seu Café de Paris on les senyores comparteixen te i pastissets i els senyors llegeixen el diari sense pressa. Els colors són vius i clars i forts, com correspon als països que passen gran part de l’any coberts de núvols; l’interior de l’església fa olor d’humitat antiga i de cera i d’humanitat espessa acumulada. La gent mira i parla i compra, o no compra, amb una calma admirable; els venedors i les venedores són pulcres, atents i experts (tal com són, d’altra banda els seus col·legues dels nostres mercats), amb galtes rosades i ulls blaus d’herència nòrdica, i la varietat dels formatges es gairebé infinita. Baixem després per una vall verda i espessa d’arbres, de cereal tendre i de prats, al llarg d’un rierol de corrent viu, i arribem tard, per un minut o dos, als oficis de l’hora canònica meridiana a l’abadia de Bec-Hellouin, un monestir del qual només queda dreta la part construïda en estil que jo en diria francès versallesc, en versió monacal i reduïda, de finals del segle XVII i primers del XVIII. Del romànic i del gòtic, en queda una torre impressionant, incongruent, enmig d’un prat on hi hagué abans el primer claustre. Ara, el refectori fa d’església, i els monjos de cap afaitat i hàbits blancs acaben la psalmòdia, apaguen els ciris de l’altar, i es retiren amb tanta parsimònia com cantaven. A fora la soledat, enmig de la verdor, és perfecta aquest migdia. Tan perfecta com la de la nostra casa, a pocs quilòmetres d’allí, on passem solitaris alguns dies –no és la primera vegada– per gentilesa d’uns amics parisencs. És una petita granja enmig dels camps, una casa de trama de bigues formant l’estructura i el dibuix dels murs exteriors, com solen ser en aquest país les cases, i amb un sostre d’angle tan alt que, dins dels dormitoris del pis superior, amb finestres de mansarda, et fa l’efecte que habites l’interior d’una piràmide. Els noms de lloc d’aquests paratges són una pura delícia fonètica, amb ressonàncies de francés rural, d’antiguitat medieval gairebé inalterada. El nostre llogaret es diu Heudreville-en-Lieuvin, i el “centre” són set cases agrupades, inclosa la granja del senyor alcalde, amb estable obert i calmoses vaques rosses.
I pels voltants hi ha Saint-Symphorien, Saint-Simeon, Saint-Sylvestre-de-Cormeilles, Saint-Philibert, Saint-Mards-de-Blacarville, i tots els sants que es puguen demanar. Els prats són tendres i verdíssims, i les vaques, habitants privilegiats i omnipresents d’aquesta terra, remuguen pacíficament, inalterables. Prop de casa hi ha un petit manoir, que no és casa de pagesos sinó d’algun antic senyor rural, amb torre cilíndrica en un angle, i igualment envoltada de vedells i d’ovelles. Als creuaments dels camins rurals, crucifixos de mida més que natural, visibles des de lluny, recorden repetidament els misteris de la fe. Aquesta ha estat una terra profundament catòlica, densament, amb una religiositat pesant i sense escarafalls, de país gris i humit. El nucli central dels poblets, cada pocs quilòmetres, està fet de mitja dotzena de cases, una petita mairie i una escoleta, totes iguals, i una església robusta, indestructible, amb campanar d’agulla. De matí, la boira té formes esfilagarsades sobre l’herba infinita d’aquesta plana europea que va de l’Atlàntic als Urals, com hauria dit De Gaulle. L’horitzó és tan remot com enmig de la mar. Les ovelles no formen ramats ambulants buscant herba aspra i escassa, van al seu aire enmig del paradís dels ruminants, grasses i amb llana immaculada, espessa i llarga. Hi ha països prims i estrets, com el nostre, aspres. Hi ha països amples i grassos, com aquest. Ací arribaren els “homes del nord”, una gent escandinava, rossa i dura. D’ací va eixir Guillem el Conquistador a desembarcar a les costes angleses i obrir així segles d’història. I en unes platges molt pròximes desembarcaren nou segles després els aliats anglosaxons per recompondre el seu curs contemporani. Al costat d’això, nosaltres som un petita cosa als marges meridionals i eixuts del continent.
| Joan F. Mira | Avui | 12/06/2010
Enllaç original
La celebració, enguany, dels cent cinquanta anys de la unitat italiana, del moment més gloriós del Risorgimento, està trobant dificultats molt serioses, entre la indiferència i en alguns casos l'hostilitat, almenys en una tercera part del territori, les regions de la vall del Po. Això va ser que Cavour i el rei del Piemont pensaren que convindria fer un Regne d'Itàlia tal com pertocava (Napoleó havia dit que Itàlia era només una expressió geogràfica), els burgesos llombards van dir que per ells encantats de la vida, i amb l'ajut de França, de Garibaldi i de les òperes de Verdi (Vittorio Emmanuele Re D'Italia: VERDI), van fer efectivament un regne nou. El príncep de Salina, ballant amb Claudia Cardinale, va descobrir també que calia ser moderns, fins i tot a Sicília. Llavors digué Massimo d'Azeglio, successor del gran Cavour: "Ja hem fet Itàlia, ara hem de fer italians". I passat un segle i mig, encara no els han acabat de fer. No per falta de patriotisme abrandat, de bersaglieri desfilant, de monuments, de Mussolinis, de partigiani i de tot el que cal, inclosa una I Guerra Mundial com a gran guerra patriòtica.
 Però no ho han fet del tot, i la Itàlia del nord camina amb un pas, la del sud amb un altre, i Roma ni d'una manera ni de l'altra: no camina. La Itàlia del Po funciona com Holanda o com Baviera, o això creuen. I l'antic regne de Nàpols i Sicília funciona com si fóra l'antic regne de Nàpols i Sicília. Llavors, al Nord, els botiguers, els obrers, els petits empresaris, les secretàries, els dissenyadors i els empleats de Benetton i d'Olivetti, es posen una túnica de guerrer medieval i acudeixen en massa a escoltar les soflames del condottiero Umberto Bossi. L'escut i emblema de la Lega és, en efecte, un guerrer amb escut i espasa, i el partit és conegut com Il Carroccio, que era el carro de guerra dels municipis llombards, amb campana i altar.
Alerta: són les regions d'indústria més moderna i més pròspera, el poble cultíssim i ric, el país de l'electrònica i de la moda, són irònics i intel·ligents, estan plens de museus i van moltíssim a l'òpera. I arriba Bossi, un no ningú, un saltamarges tocat de geni polític, trau l'espasa i l'escut, recorda batalles medievals, parla de diners i de finances, i en pocs anys passa de fer riure a proclamar el nou país o pàtria de la Padània, el país del Po. Això és Europa occidental. Com si a les regions de la vall del Rin i anunciaren la secessió de la Renània, com si de Lió a Marsella amenaçaren amb crear el país de la Rodània, com si des de Catalunya, Aragó i la Rioja proclamaren la Ibèria (de l'Ebre: però ací ens han furtat fins i tot el nom!). Ja sé que els italians tenen un sentit de l'escenografia molt desenrotllat, i que els números que organitza Bossi són irrepetibles: qui eixiria ací al carrer amb espasa i escut? Bossi és una mica boig, però no del tot. Una mica silvestre i primari, però no tant que no col·labore amb Berlusconi i la italianíssima Forza Italia, ara Popolo della Libertà, incloent-hi el superpatriota italià Gianfranco Fini, quan li convé governar ciutats i consells regionals.
El projecte, la fantasia, no tenia ni nom, i li'l van inventar: Padània. No és que siga la primera vegada que un projecte de país no té nom i li l'inventen: de Bolívia fins a Euskadi, i alguna dotzena més. Però és la primera vegada que a Europa –i això d'Europa és important: hauria de ser una garantia– una idea de país, a més de no tindre nom, no té ni història, ni poble o ètnia, ni llengua ni cultura, ni tradició, ni territori definit, ni cap d'aquelles coses que solen formar la base o matèria per a l'existència d'una nació. O d'un moviment nacional, projecte de nació, o reclamació de sobirania. Deu ser per això que mai no li he tingut gran simpatia al senyor Bossi. Bé, potser sí que li'n tenia una mica fa molts anys, quan dirigia només la Lega Lombarda, i allò tenia un aire de folklore assenyat i de reivindicació autonomista o federal més assenyada encara. Després la Lega Lombarda es digué Lega Nord, i això ja és ben revelador: de Gènova a Venècia, o de Ferrara a Milà, l'únic factor comú era ser del nord. Una condició accidental, però que tothom entenia: el nord és treballador, el sud és ineficaç (per no dir coses pitjors), el nord paga i el sud cobra, el nord és al cor d'Europa, el sud és mig africà o no se sap què, i el nord n'està de tot plegat fins a la coroneta. I a més l'Estat, que és Roma i una mica de màfia, no funciona. Per tant el nord reclama una reforma substancial de tot l'insuportable muntatge.
Ara bé, les exigències de reforma de l'Estat són una cosa, i l'existència d'una nació n'és tota una altra. Quan Bossi i els seus ideòlegs més abrandats es van inventar la Padània, sabien perfectament que estaven fent això: un invent. Devien conèixer la història d'Itàlia, i per tant no ignoraven allò que sap tothom: que el Nord és el nord, i poca cosa més. Que mai no ha tingut la més remota forma d'unitat política, que no és un territori definit des de cap punt de vista (la Padània és la vall del Po: però també és Ligúria, i Toscana, i Umbria i les Marques?, i per quina raó ho hauria de ser?), que no té una llengua comuna que no siga l'italià formal sobre un conjunt de dialectes distant i dispersos, que no ha tingut cap unitat cultural, i que ningú mai no ha dit que fóra padano. No ignoren, supose, que d'ací van eixir precisament... la unitat d'Itàlia i el més directe, combatiu i eficaç nacionalisme italià. Itàlia, en definitiva, el modern Estat italià, és obra de gent del nord. No ignoren res d'això, i tanmateix s'han decidit a inventar-se un país. Un país fruit de la frustració davant del bloqueig de les reformes necessàries, de la desesperant ineficàcia romana, i de la sensació de ser víctimes d'una maquinària sense reparació possible.
Però amb aquestes sensacions no es construeixen pobles ni nacions, ni es projecten independències. La nació i el nacionalisme, per bé i per mal, són coses molt més serioses. I voler proclamar un futur estat de Padània sense nació padana pot arribar a produir els lamentables ritus fluvials que oficiava fa alguns anys el gran sacerdot Umberto Bossi (amb alguns acompanyants de casa nostra que haurien d'haver tingut més cultura política i saber una mica més d'història). I Umberto Bossi, després, s'ha convertit en un tipus sovint bàrbarament histriònic, grotescament xenòfob, i a hores d'ara perfectament impresentable. Fa poques setmanes, en aquest mateix diari, un bon senyor, doctor en història, assegurava que "Abans es tendia a buscar un Kennedy català [¿?]. Ara el referent no és el Quebec ni Escòcia, és el nord d'Itàlia, la Lliga Nord." Que Santa Llúcia li millore la vista.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 518 | 10/06/2010
 A la bella ciutat d’Amsterdam, que incomprensiblement fa anys que no visite, el viatger pot trobar coses insòlites, curioses i de feliç recordació. Com ara una capella catòlica del segle XVII, suposadament clandestina, en l’àtic d’un d’aquells edificis deliciosos del temps de Rembrandt i companyia; capella que era formalment il·legal i de culte prohibit, però que tothom, segons que asseguraven els meus acompanyants holandesos, coneixia i respectava. En aquests Països Baixos i en aquesta ciutat, la gent ha tingut sempre un sentit molt peculiar del que es pot fer i el que no, i han tingut la casa oberta a la vista dels veïns i els visitants: les finestres sense cortines, on el vianant pot aturar-se a contemplar deliciosos “interiors holandesos” dignes de Vermeer. O els aparadors cèlebres on senyoretes diverses ofereixen indiscretament els seus serveis privats. Al mateix barri, en una sex-shop, on vaig entrar una nit per complir amb el ritual, una coneguda diputada espanyola, llavors d’Esquerra Unida si no em falla la memòria, escollia entre rialles (pròpies i del seguici masculí d’aire oficial) unes bragues eròtiques i descomunals, talla adequada per al seu volum. Coincidència casual de visites amb objectius no coincidents. En un carrer ample i cèntric, el nom del qual no recorde, en la meua última visita a la ciutat, vaig alçar els ulls, també casualment, i vaig trobar a dalt del tot d’un gran edifici de rajola roja un escrit amb lletres grosses daurades, lletra capital romana, un lema inoblidable: Homo sapiens non urinat in ventum. Enmig d’una de les ciutats més cultes, admirables i plenes d’història de tot Europa, la frase em suscità, ho recorde perfectament, la imatge de mi mateix, infant de pocs anys a l’Horta de València, pixant a l’aire contra el vent i rebent els esguits inevitables. El seny antic, les coses que s’aprenen, i la sàvia ironia dels holandesos donant-li forma solemne i divertida. Si fóra cert que “l’home intel·ligent no pixa contra el vent”, la conclusió seria, vistes tantes coses com veiem, que els nostres homes públics són d’una intel·ligència nul·la o limitada. I els esguits, per tant, són implacables.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1356 | 08/06/2010
Cansats de pagar, sobretot. Cansats de ser la vaca de mamelles ubèrrimes, munyida un any rere l’altre sense treva, i sense cap mostra d’agraïment per part dels beneficiaris de l’estafa. I ara, quan finalment han dit prou, de manera parcial, moderada i prudent, resulta que es troben acusats d’insolidaris, de poc amants de la bella Europa comuna, de tornar als pitjors vicis del seu funest nacionalisme, i d’altres injustícies semblants, amb retrets infinits a la senyora Merkel, que no té la culpa del balafiament irresponsable dels milers i milers de milions d’euros (i abans de marcs) que els seus compatriotes han hagut de pagar. Ja se sap que la Unió Europea és un invent prodigiós i mai no vist ni en la història d’Europa mateixa ni en la del planeta Terra (cosa certíssima: una novetat insòlita, això de fusionar en un sol negoci comú països que pocs anys abans es feien guerres horribles, etcètera), el qual es fonamenta en una França que alça la veu, galleja i manté un lloc privilegiat polític i diplomàtic (l’espectacle de monsieur Sarkozy és tan memorable com el dels seus predecessors, inclosos Mitterrand i el general De Gaulle), i una Alemanya que fa funcionar les fàbriques, que produeix amb eficàcia creixent, que té uns sindicats de responsabilitat acreditada (cosa que no impedeix, ans al contrari, que els salaris siguen altíssims), que tremola per l’estabilitat de la moneda, que calla i paga, patint encara les efectes de l’ombra tòxica del seu passat recent. La resta, o paguen també com Holanda, o són imprevisibles i fatus com Itàlia, o van al seu aire com Gran Bretanya, o simplement paren la mà, cobren el subsidi, i de tant en tant es permeten el luxe de protestar de cara a la clientela interior, ja que a l’exterior no els escolta ningú. Com és el cas d’Espanya, tan pagada d’ella mateixa, i tan irrellevant a tots els efectes constatables. Més irrellevant com més anys passen, com més baixa fins a nivells indescriptibles la qualitat dels seus governants, com més visible queda seua pròpia insubstancialitat. Deixem estar de passada Grècia, un cas extrem de malbaratament irresponsable (ara també acusen els alemanys, i fan vagues incendiàries que difícilment arreglaran res però satisfan la passió destructiva d’una certa esquerra sense seny), deixem Portugal, deixem sobretot els països de l’Europa central i oriental que han entrat fa pocs anys en la Unió i que, salvant algun cas admirable com Eslovènia, encara no saben ni tan sols com gastar sense trampa ni espoli els diners abundants que els arriben cada any.
 Parlem només d’aquesta Espanya exemplar nostra, llum d’Occident, on encara no fa dos anys el president del govern es vantava dels milers de quilòmetres de ferrocarril d’Alta Velocitat (Espanyola, por supuesto), de les autopistes infinites, i de coses per un estil, sense esmentar el fet que bona part d’aquestes obres de faraons insensats, caríssimes, regularment inútils i ruïnoses, i de moltes altres, es pagaven precisament amb diners dels alemanys: amb els diners d’un país que no té, ni té previst de tindre, ni de lluny, tants quilòmetres velocíssims com Espanya. Fa pocs mesos, jo viatjava per una autopista novíssima i gratuïta que travessa Castella-la Manxa: una meravella de la modernitat, de país ric. En trenta-cinc quilòmetres, comptats, hi vaig trobar només un vehicle: un. I qui ha pagat una part substancial d’aquesta bogeria, i dels 55.000 milions d’euros de l’AVE per anar molt veloçment a Madrid, i del monstruós aeroport nou de Barajas, i de les collites que ni tan sols es cullen quan els amos han cobrat la subvenció europea, i de la gloriosa rentada i restauració de totes les ciutats dels regnes sencers de Castella i de Lleó, i del 25% o més de la població activa (activa?) que en tota l’Espanya meridional cobra del pressupost públic (a Catalunya i al País Valencià en són un terç, o menys de la meitat), i tot això i allò i més coses, són els europeus del Nord. Els alemanys, tan prepotents i tan insolidaris. Al llarg d’un parell de dècades, la “confluència” del PIB per càpita espanyol amb la mitjana europea, un avanç d’un 1% anual, corresponia aproximadament amb els subsidis cobrats. Sensacional: i què n’hem fet (què n’han fet) d’aquesta immensa quantitat de moneda rebuda? Què n’han fet, quan tornem a ser els primers en desocupació i els darrers en productivitat? Si jo fóra alemany, també estaria cansat de pagar.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 517 | 03/06/2010
 Això explicava fa pocs dies el periodista Enric Juliana en un article memorable: agents carolingis. El dia horrible del senyor Rodríguez Zapatero els catalans, diu, van tornar a donar un colp de mà per evitar que Espanya caigués pel precipici. No és la primera vegada. El general Prim a mitjans segle XIX, mort de quatre colps de trabuc al carrer del Turco. Francesc Cambó intentant arreglar els desastres d’Alfons XIII. L’economista Joan Sardà, i els seus companys, confeccionant el Pla d’Estabilització del 1959, que va traure Espanya de l’autarquia ruïnosa del franquisme. I Josep Tarradellas a la seua manera, i Miquel Roca i Solé Tura a la seua, pares de la Constitució. I Jordi Pujol, asserenant el país, recorda Juliana, després del 23 de febrer de 1981, i abans del cas infame de Banca Catalana i de “Pujol, enano, habla en castellano”. Convergència i Unió, afirma Juliana, ha evitat un seriós accident espanyol, “una pèrdua de credibilitat de dimensions colossals”. El comissari Almunia ho recordava pocs dies després a Sitges. Des de fa poques setmanes, assegura Juliana, Espanya es troba intervinguda per l’“Europa carolíngia”, l’antiga, l’original, la industrial, la que formen Alemanya, França, Bèlgica i Holanda i la Itàlia del nord. D’ací venien, també, les pressions al PP espanyol per aprovar les retallades que aquesta Europa ha hagut d’imposar al govern d’Espanya. Inútilment. El Partit Popular d’Espanya, diu Juliana, desconnectà de Brussel·les, només per beneficiar-se del malestar social inevitable. Autarquia partidista, una altra vegada. De fet, però, segons reconeixien en veu baixa diputats del PP mateix, confiaven, precisament, en el vot responsable dels catalans, per a poder-se permetre, ells, el luxe de la irresponsabilitat. Perfecte. Els catalans, conclou el periodista ben informat, són avui els fideïcomissaris del Directori Europeu. Els garants del mandat carolingi. Els agents d’Aquisgrà, on, per cert, s’atorga cada any el premi Carlemany. Res de nou, diu: la Marca Hispànica. És a dir que, tants segles després, uns continuen sent fills de Carles el Magne, i els altres de Don Pelayo. I això es nota. Almenys de tant en tant, es nota.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1355 | 01/06/2010
 Utopia: es pot arribar a aconseguir un estat ideal per a l’home, una societat perfecta, en tot el món o en algun lloc. Tenint present, cosa curiosa, que utopia vol dir precisament “en cap lloc”. Les utopies són molt antigues. Com la “República” de Plató: una filosofia suposadament aplicable, la definició i el projecte d’una societat que funcionaria d’una determinada manera, perfecta. Hi hagué les utopies de l’Edat Mitjana: mil·lenarismes, moviments que fabulaven la possibilitat d’un món igualitari, sense jerarquies (els càtars tenien part d’això), hi hagué moviments neorepublicans a la Roma medieval. Les utopies, des dels grecs fins ara, són una vella i llarga història. No són cap novetat del segle XIX ni del XX. Al segle XIX es va elaborar un gran somni, una meravella: la utopia socialista. Que estava basada en conceptes molt bàsics: la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i distribució de la riquesa, la igualtat final, la desaparició de l’Estat. L’Estat és important durant un temps de transició, afirmaven, però després la igualtat serà tan perfecta, tothom serà tan bo i tan just i solidari, que no caldrà ni que l’Estat existesca: això pensaven. Després, resulta que la utopia comunista es posa en marxa prescindint justament de la segona etapa, o fent tot el contrari: reforçant al màxim el poder repressiu de l’Estat. La qual cosa ha portat a uns desastres tan evidents que no cal insistir-hi. L’altra utopia del XIX va ser l’anarquista, que ja començava fent desaparèixer l’Estat. Els comunistes deien: quan tots serem bons, podrem fer desaparèixer l’Estat; mentre que els anarquistes afirmaven: si desapareix l’Estat, tots serem bons. Una il·lusió encara més inaplicable. Ho van intentar en alguns llocs durant la guerra civil espanyola, i els resultats també són ben coneguts. L’altra ideologia dominant del segle XX, el feixisme, jo no l’anomenaria utopia. El feixisme i el nazisme tenen en comú el concepte de nació-poble com a fonament de tot, com si fóra un organisme que, encarnat en l’Estat, ha de funcionar amb una sola voluntat cap a les seues finalitats pròpies. Una cosa d’aire hegelià, en definitiva. Perquè tant el marxisme com el feixisme i el nazisme tenen part del seu origen en Hegel: tenen en comú la supremacia de l’Estat, l’Estat com l’encarnació del poble. En el cas nazi, del Volk, de la raça, del llinatge; en el cas del feixisme italià, de la nació, de la civilització que es remunta als romans i a les velles glòries imperials.
Per a mi, però, ni el feixisme ni el nazisme són una utopia, perquè no representen un projecte positiu per al conjunt de la humanitat, sinó un projecte tancat, que a més no té capacitat evolutiva. “Ein Reich, ein Volk, ein Führer”, i després què? És a dir, el comunisme predicava el bé de la Humanitat; el nazisme, no. Per això són tan canalles i tan imperdonables els assassinats massius i les repressions que portaren a terme els règims comunistes. Perquè la ideologia originària del nazisme portava implícit l’ús de la violència; però la ideologia comunista no, i tanmateix és el que van fer, en mesura igualment brutal. Aquestes dues ideologies dominants han portat al desastre, i a una profundíssima perversió moral, a l’anul·lació de qualsevol tipus de moral. Les utopies, justament per la seua irrealitat, són un recurs permanent, en moltes cultures i pobles i tribus: a través de mites, d’expressions religioses, o fins i tot de projectes polítics. Com la imatge d’un paradís perdut que s’ha de recobrar, tan freqüent i tan repetida. Ara, quan una societat com l’europea del segle XIX, industrialitzada, amb nous i potents recursos de tipus racional i científic, intenta projectar una utopia d’aquest estil, la utopia tindrà molt més gruix i molta més potència constructiva i, sobretot, destructiva. De fet, tant el comunisme com les ideologies de tipus feixista o nazi pretenen tindre una base científica, i la seua aplicació depén dels recursos de la societat industrial. Així, les ideologies utòpiques racionals i modernes acaben tenint molta més potència que les utopies més elementals, basades en fantasies, somnis, mites o coses semblants... Les fantasies amb una base racional, econòmica i política acaben sent molt més perilloses que les altres. Esperem, només, que en un futur pròxim no tornen a sorgir noves bogeries polítiques que tinguen l’èxit de les del segle XX. Esperem, però no n’estic gens segur.
| | 1 |
|
|
